‘Això no és Suècia’ és més sarcàstica del que sembla

La sèrie Això no és Suècia l’emet, capítol a capítol, TV3 sense anticipar-los al flamant 3Cat. En canvi, TVE Play ja té tots els vuit capítols accessibles a la plataforma. És un títol que es fa seguir. Una sèrie aparentment lleugera, com no volent mostrar la intel·ligència narrativa que hi ha al darrere. La càmera persegueix el...

La sèrie Això no és Suècia l’emet, capítol a capítol, TV3 sense anticipar-los al flamant 3Cat. En canvi, TVE Play ja té tots els vuit capítols accessibles a la plataforma. És un títol que es fa seguir. Una sèrie aparentment lleugera, com no volent mostrar la intel·ligència narrativa que hi ha al darrere. La càmera persegueix els personatges com si no sabés del tot què ha de filmar. Aquesta manera de fer dona a la peça un aire documental que reforça el naturalisme de les escenes. Cal afegir-hi la presència de personatges que fan el que fan en la vida real. N’hi ha, per exemple, a la teràpia grupal que enceta molts capítols. La conductora és una psicòloga que dona cursos de criança respectuosa (cap als infants).

L’espectador captarà de seguida el tema central perquè l’argument no despista amb gaires subtrames. Aquest pes de l’assumpte nuclear té el perill de fatigar a qui demani més distraccions temàtiques. Hi ajuda el personatge de la filla, que en els primers capítols només veiem empipada, colèrica, contra la mare, el món... És la Lia. Amb un mal humor molt més difícil de tractar que el de la nena dels anuncis de Pizza Tarradellas. No és una ocurrència aïllada; Sergi Pàmies ha publicat la mateixa comparació. Però això no qüestiona el bon treball de l’actriu infantil (Violeta Sanvicens). Tot el repartiment —amb grans secundaris— es creu el seu personatge fins al punt de fer pensar que són el personatge. Una sospita reforçada perquè la parella protagonista —esplèndids Aina Clotet i Marcel Borràs— ho són.

Això no és Suècia explica la fallida peripècia de la Mariana i el Samuel, pares joves d’una parelleta que cerquen l’excel·lència. En la vida, que ha de ser sana, austera, sense estrès laboral… I molt particularment en la criança dels fills, per a qui volen el millor, encara que això impliqui una amargant, per a la filla, disciplina, com ara la prohibició de llaminadures. La mare, en particular, integrista de la modernor, s’apunta amb una frivolitat notòria a qualsevol recepta per arribar a aquesta suposada perfecció vital. En tot hi posa una convicció que pot convertir la família en una secta i que emplena la vida d’esquerdes. S’han instal·lat a Vallvidrera, a tocar d’una natura habitada per senglars que no són una estampa pastorívola. Són una anomalia urbana.

El títol de l’obra s’explica perquè davant del lloc on viuen hi ha un enorme casalot habitat per una família sueca. Mariana el contempla reverencialment, embadalida perquè a dins hi ha persones que venen del nord enllà, on, ja se sap, la gent és culta i feliç. Aquesta mirada absorta és una magnífica metàfora sobre com viu d’enganyada. Una terrible tragèdia a la casa sueca desmentirà aquest encanteri inicial.

La parella posa un enorme esforç a ser un pare i una mare exemplars i ser feliços. Però això és molt cansat quan hi ha tant d’artifici en les conductes. Els tradicionals entrebancs filials a la sexualitat matrimonial porta la Mariana a fer-se preguntes com: “No follar pot afectar emocionalment els nens?”. El porno conjugal ha de ser d’Erika Lust. És una vida plena de dogmes fallits. I la persistència de la mare a aplicar-los permet un punt de vista narratiu que li dona una tonalitat discretament irònica, elegantment càustica. Aquest efecte és reforçat per dos personatges aliens a aquesta obediència estricta a mil i un decàlegs: l’avi de la nena i l’àvia sueca, que saben viure sense torturar-se per les imperfeccions, d’ells i de la vida. Una de les moltes perspicàcies d’aquesta comèdia dramàtica multilingüe que cal tenir present. Això no és Suècia, dirigida per Mar Coll i Aina Clotet, ha rebut el Prix Europa a la ficció televisiva. Malgrat alguna escena esguerrada o indulgent amb la parella, cal un reconeixement a un títol valent, divertit i amb més mala intenció —cosa saludable— del que sembla.