Una altra escola d’Olot

La pintura mostra un Montsacopa a clapes. Cel i terra de colors vius i plans superposats. Hi veus tocs expressionistes i cubistes i et fa gràcia que el motiu per excel·lència de l’Escola d’Olot, el paisatge, tingui aquesta versió. Una anada per un carril diferent. El quadre és de Jordi Farjas (1928-2008) i es pot veure fins al gener a l’exposició Fora del marc, al Museu de la Garrotxa. Comissariada per Miquel Àngel Codes, és una d’aq...

La pintura mostra un Montsacopa a clapes. Cel i terra de colors vius i plans superposats. Hi veus tocs expressionistes i cubistes i et fa gràcia que el motiu per excel·lència de l’Escola d’Olot, el paisatge, tingui aquesta versió. Una anada per un carril diferent. El quadre és de Jordi Farjas (1928-2008) i es pot veure fins al gener a l’exposició Fora del marc, al Museu de la Garrotxa. Comissariada per Miquel Àngel Codes, és una d’aquestes petites exhibicions “secretes”, pel joc amagat que té, pel discurs ben travat que proposa, perquè fa pensar més enllà del quadre i perquè et mena també a altres llocs. I una altra raó, encara: perquè cal anar-hi, cal plantar-s’hi, entre d’altres coses perquè no n’hi ha catàleg disponible (malauradament).

Fora del marc et trasllada a la societat olotina de postguerra, als corrents i capelles culturals i a les supervivències artístiques de la represa. També empeny la pregunta de com s’ho van muntar els artistes a qui la guerra i la dictadura tallen les ales, artistes que van haver de sostenir, a més, la llosa d’una Escola d’Olot quan ja s’havia convertit en una marca, insígnia i vara de mesurar de totes les coses. El franquisme se n’havia apropiat i n’havia fet bandera. Una mica com els bitllets amb la cara de Verdaguer. Una manera d’allisar l’obra i fer-la inofensiva. I avisar els que venien al darrere.

Davant d’aquestes cotilles, hi ha artistes d’Olot que se n’escapen canviant de tema o d’estil o de totes dues coses. A l’exposició hi ha, doncs, dos volcans Montsacopa —el de Farjas i el de Joan Clapera—, lluny de la placidesa dels paisatges de Vayreda, Berga i companyia. Escorxadors, deixalles i corbs i personatges fastiguejats substitueixen els motius idíl­·lics de mel i mató. És, sobretot, divertit de veure. El contrast és evident i s’accentua quan es veu una portada tot just una mica trencadora apareguda al setmanari local ¡Arriba España! i el rebombori que va provocar.

A vegades la regirada —versió, batussa o revolta— de la tradició s’explica només amb els llocs comuns, les capitals rellepades o els artistes de més renom, és a dir, més marcs i carrils centrals habituals. Però és molt estimulant i desvetllador pensar-la des d’altres llocs: Olot és escaient, sobretot i precisament per la potència de la tradició pictòrica i la densitat d’artistes per metre quadrat que va escampar al llarg del segle XX. Un cas inaudit, rebla la mostra. L’inusual il·lumina, el corrent i el contracorrent fan fregadís i creen energia. No és tant que calgui triar què m’agrada i què no —no som pas a Instagram— sinó agafar el joc, seguir la veta. I el joc de Fora del marc s’entén de seguida: un cop deixeu la petita exposició, pugeu a la tercera planta del museu i hi trobareu els fastuosos Vayreda i tota la resta. El marc i el carril central. I sentireu, d’immediat, la serenor i el grinyol.