L’arquitectura de la realitat

L’arquitectura de la realitat. Aquest era el títol de la tesi doctoral de Josep Fuses que avui, un cop visitada l’exposició Els nous realistes, que reuneix una col·lecció d’obres dels darrers quinze anys, m’ha vingut al cap per raons òbvies. “Els fets són els fets, i la realitat és el relat que construïm amb ells”: he sentit alguns cops aquesta afirmació i és oportuna per parlar dels continguts d’aquesta mostra d’arquitectura. La realitat que allà es convoca té la finalitat de donar a conèixer u...

L’arquitectura de la realitat. Aquest era el títol de la tesi doctoral de Josep Fuses que avui, un cop visitada l’exposició Els nous realistes, que reuneix una col·lecció d’obres dels darrers quinze anys, m’ha vingut al cap per raons òbvies. “Els fets són els fets, i la realitat és el relat que construïm amb ells”: he sentit alguns cops aquesta afirmació i és oportuna per parlar dels continguts d’aquesta mostra d’arquitectura. La realitat que allà es convoca té la finalitat de donar a conèixer un corrent arquitectònic a partir d’algunes obres triades entre les d’alguns estudis d’arquitectura que van iniciar la seva activitat amb la crisi del 2008. Qualsevol col·lecció és una tria, i en aquest sentit també és un projecte, i aquesta del DHUB està feta amb les obres d’aquests estudis, escollides per construir un discurs; si s’hagués triat unes altres obres dels mateixos estudis, la “realitat” mostrada hauria estat sensiblement diferent i potser més empàtica. La realitat de la mostra es decanta cap al vocabulari propi d’alguns materials: pedra, fang, canya, corda o fusta, que són en bona mesura responsables d’aquest realisme cru, i donen a entendre una presa de consciència sensible tant al fet social com el planetari —i, per tant finit—, en la terminologia de Gilles Clément. Però el primer seria reconèixer que la paraula realista encaixa millor amb les obres que amb els autors, i aquesta és una objecció a aquesta exposició-manifest. És impossible no adonar-se que a l’exposició s’hi accedeix travessant dues grans parets que franquegen la porta, disposades formant una mena de fris, amb les fotografies subtilment gegantitzades dels autors de les obres, i que té certa semblança, volguda o no, amb l’altar de Pèrgam. Modelant de nou la preponderància dels autors, per sobre de les obres.

Els moments en què s’ha abraçat el realisme han estat fruit d’una reacció contra l’arquitectura moderna

Sigui com sigui, la tria parla “en conjunt”, tot acceptant que, una per una, les obres poden tenir entre elles diferèn­cies significatives. Són aquestes diferències les que atorguen matisos, veracitat i naturalitat. Fa les obres humanes, per dir-ho de manera col·loquial, i no totalment programàtiques com fa pensar l’alliçonador Manifesto de l’entrada. En un dels textos “menors” de la sala que hi està dedicada, es parla dels materials, però especialment de la seva vindicació a mostrar-se “en cru”, sense enfoscats, estucs o enguixats, sense acabats i, encara que no es digui explícitament, sense decoració, sense cap intenció d’embelliment i sense “cuina”. Es tracta, com afirma el text, “de la recerca de la sinceritat”, cosa que desprèn moralitat i adjectiva innecessàriament el “realisme” de la mostra. L’esment de la tesi amb què començava aquestes línies venia perquè aquell treball s’alineava clarament amb la vida i amb una arquitectura “documental” sense prejudicis morals i no pas amb una arquitecturade la “ficció”. La tria de l’exposició dibuixa una arquitectura allunyada paradoxalment de l’escenari arquitectònic de Glòries i de l’edifici del DHUB que acull la mostra, amb la seva voluntat icònica basada en bona part en el voladís. Seria difícil trobar un gest arquitectònic més allunyat de l’arrelament (quasi un sinònim de real) que aquest edifici, que ajuda a veure nítidament què no és realisme en arquitectura. Les sales mostren les coses en comú que ajuden a veure la familiaritat dels elements d’aquesta col·lecció d’arquitectures. Fotos de gran format entapissen les parets i aconsegueixen, gràcies a la seva escala i perspectiva, “ficar-nos” en les obres, tot mostrant el predomini dels materials en estat natural i el cromatisme cru, que caracteritza una part de la genètica d’aquest nou realisme. El cor de la mostra és un espai envoltat per una trentena d’obres. Sobre el paviment, es reprodueix una planta a escala natural de la casa 110 habitacions del carrer Provença 203 i la seva emblemàtica planta d’habitacions iguals, per la qual es pot caminar, tot ajudant a prendre-li la mida i posar-nos en escena.

Una afortunada casualitat ha fet que aquesta mostra coincideixi amb l’exposició d’Antonio López que es pot veure a la Pedrera. La seva pintura encaixa aquí perfectament, ja que ningú dubta a qualificar-lo com a pintor realista. Això deixa una porta oberta a reflexionar sobre el realisme “tangible” als quadres acabats, i “obert” en aquells que són proves o estan per acabar, cosa a la qual l’artista ens té acostumats. Allà es pot veure el Conill escorxat, “atortellat” sobre un plat Duralex, expressant una realitat crua que podria ser prestada a l’exposició que ens ocupa. El conill fa pensar sobre la diferència entre documental i ficció i el seu paral·lelisme amb l’arquitectura. En aquest sentit, en arquitectura l’habitatge és el documental i els edificis corporatius, públics o privats, són la ficció. Els actors del documental són reals i s’interpreten a si mateixos, i els de la ficció són actors professionals o extres.

Els moments en què l’arquitectura ha abraçat el realisme han estat fruit d’una reacció contra l’arquitectura moderna. L’anomenada Escola de Barcelona i el seu estil “Serra d’Or”, amb el predomini del maó vist i del seu vocabulari, va sorgir com a reacció a l’arquitectura moderna dels anys cinquanta, proposant una mena de quaresma arquitectònica que es va enterrar definitivament amb el carnestoltes dels Jocs Olímpics del 1992. Aquesta nova edició del realisme, si hem de fer cas al Manifesto, sembla més aviat una crida al veganisme, que també és una dieta, com la quaresma, però amb la inclusió de coses “més cuinades”, i d’altres, com els arcs, sumades a la resistència contra els espais diàfans, poden obrir un camí diferent que el modern esgotat. L’arquitectura de la crua realitat d’ara és imposada per la situació econòmica i política, mentre que altres arquitectures, especialment les que es reconeixen en l’anomenat Moviment Modern, com el Pavelló Alemany, volen sobrevolar la realitat. Sortint de l’exposició tornem a la ficció, que ara per ara, és la crua realitat.

Els nous realistes. Arquitectura catalana i balear d’ençà de la crisi del 2008. Disseny Hub Barcelona. c/ Irena Sendler, 1, Barcelona. Fins al 7 de gener del 2024