La Ludwig Band, el rem català d’Ulisses

Fa gairebé tres mil anys que en parlem i no ho descobriré pas ara, però com a defensor a ultrança d’això que se’n diu “la tradició” he d’admetre que em neguiteja un misteri fundacional de la nostra cultura. Quan Ulisses arriba a Ítaca, el primer que li diu a Penèlope és que l’ha enyorat molt, però que ha de tornar a marxar. És al límit de l’acudit, del sarcasme postmodern i d’allò que deien els homes d’abans de sortir a buscar tabac. L’excusa que esgrimeix l’heroi grec és que l’endeví Tirèsies, de l’infern estant, li va lla...

Fa gairebé tres mil anys que en parlem i no ho descobriré pas ara, però com a defensor a ultrança d’això que se’n diu “la tradició” he d’admetre que em neguiteja un misteri fundacional de la nostra cultura. Quan Ulisses arriba a Ítaca, el primer que li diu a Penèlope és que l’ha enyorat molt, però que ha de tornar a marxar. És al límit de l’acudit, del sarcasme postmodern i d’allò que deien els homes d’abans de sortir a buscar tabac. L’excusa que esgrimeix l’heroi grec és que l’endeví Tirèsies, de l’infern estant, li va llançar una profecia: quan arribés a casa hauria d’agafar un rem i reprendre el viatge, fins que algú li preguntés què era aquell estri extravagant que duia a l’esquena. Només llavors podria saldar el deute amb els déus i descansar en pau.

De l’ocurrència homèrica se n’han fet múltiples interpretacions, i des de la lògica narrativa compleix la funció de deixar un final prou obert. Però a mi l’única explicació que m’ha satisfet per ara és una cançó de La Lud­wig Band. S’hi relata l’arribada a casa d’un altre viatger amb les sandàlies “gastades de fer el camí que va fins a tu” amb un prec desesperat perquè la presumpta estimada el retingui i l’eximeixi del destí de tornar a la carretera. Exactament igual que Ulisses, lliura les armes i traspassa el pes de la responsabilitat, fins als pebrots de fer més tombs que una sínia. No sabem si Penèlope va prendre les regnes de la casa itaquesa, però tota l’especulació intuïtiva apunta que, com escriu Quim Carandell de La Lud­wig, va vendre les sandàlies del seu home i li va etzibar un “on has d’anar si aquí estaràs tan bé”.

Consternat perquè un conjunt de xavals que fan música retro hagués resolt una de les incògnites més antigues d’Occident, vaig aprofitar que el festival Accents els portava a Reus per anar-los a veure i rebre els seus ensenyaments epifànics. De seguida vaig adonar-me que alguna cosa no rutllava. En un recinte tancat, m’esperava una posada en escena intimista i semiacústica, que permetés paladejar com en un recital de Raimon les lletres perfectes que fan sobre el compromís i la traïció, temes que recorren les millors cançons de La Ludwig Band. En lloc d’això, el Teatre Bartrina es va omplir de llums i decibels, i d’una funció inesperada a mig camí del concert de festa major i un espectacle del Paral·lel. Un espectacle magnífic, no cal dir-ho.

El públic —majoritàriament d’edat avançada tot i alguna jovenalla entusiasmada que se sabia totes les cançons de memòria— no sabia si podia seure o s’havia de quedar dret, i això va crear fortes tensions amb l’actitud rockera de la banda. A més, els Ludwig no devien comptar amb la proverbial flegma reusenca, perquè els va costar més de mig concert que els entreguessin les ànimes i sucumbissin a l’estranya —per extemporània— proposta musical que una gent molt jove fa amb els codis d’una altra generació. Les sales plenes i l’èxit esclatant d’aquests ­nois s’expliquen per això: han entès la poètica del folk, el pop i rock americà dels setanta molt millor que nosaltres i per fi n’han fet l’adaptació correcta al català. Ens ha costat 50 anys perquè som una nació retardada.

Entenc les ganes de crear xoc i incomoditat insuflant energia postadolescent a l’encarcarada societat catalana, però com a carrossa demano un format tranquil que permeti dissimular la llagrimeta que indueixen balades excepcionals com ‘Desembre’, ‘El gronxador’, ‘Ho sento carinyo’, ‘El dia que et perdoni’ o ‘Sandàlies’, que havia vingut a escoltar i encara espero. Ja ho trobarem. Per ara he comprès, amb total humilitat, el posat antimodern i el missatge transgressor de fons de La Lud­wig, que fa que la gent se’ls escolti i, més important, connecta amb la meva preocupació obsessiva per la tradició. Crec que ens venen a dir que d’acord, que hem après tot el que s’havia d’aprendre del viatge col·lectiu i estem mig morts de cansament, però l’aventura sempre continua per molt acabada que sembli. Ja ho deia Homer i potser no era tant misteri.