Miniatures de ciència-ficció

Lola (Filmin) i Misión a Marte (esporàdicament projectada en algunes sales valentes com Maldà o Zumzeig) són dos films, dues minia­tures cinematogràfiques, amb innegables aires de família. Tots dos estan fets amb pel·lícula analògica de 16 mm —una textura quasi oblidada—, tenen poc pressupost (Misión a Marte, en particular), són en blanc i negre, fan 80 minuts, s’inscriuen en el gènere de la ciència-ficció (o ho sembla) i van ser revelades amb màquines que ja són peces de l’arqueologia del cinema.

Lola, d’Andrew Legge, està construïda amb els trossos de cinte...

Lola (Filmin) i Misión a Marte (esporàdicament projectada en algunes sales valentes com Maldà o Zumzeig) són dos films, dues minia­tures cinematogràfiques, amb innegables aires de família. Tots dos estan fets amb pel·lícula analògica de 16 mm —una textura quasi oblidada—, tenen poc pressupost (Misión a Marte, en particular), són en blanc i negre, fan 80 minuts, s’inscriuen en el gènere de la ciència-ficció (o ho sembla) i van ser revelades amb màquines que ja són peces de l’arqueologia del cinema.

Lola, d’Andrew Legge, està construïda amb els trossos de cintes que van trobar-se, figuradament, a una casa de Sussex l’any 2021. Recorre, doncs, a la tècnica del metratge trobat o found fottage. Els primers bocins són del 1941 i ens mostren com les germanes Thom i Mars tenen a casa una màquina que pot captar imatges i filmacions del futur. Això els permet, per exemple, guanyar apostes hípiques de carreres que ja han vist a l’artefacte, o gaudir de la música, aleshores inexistent, de Bob Dylan o David Bowie. La Segona Guerra Mundial fa que aprofitin aquesta capacitat d’anticipació per assenyalar a l’exèrcit britànic els imminents moviments de les tropes alemanyes. Però un error del giny, de nom Lola, dona una important victòria als nazis, que finalment, després d’altres desgraciats episodis, ocuparan el Regne Unit. Una col·laboració inicial de Thom amb els feixistes —Hitler visita Lola- consolida el seu poder. Finalment, Thom mor a mans de la soldadesca alemanya. Mars s’escapa. Qui recull els trossos de pel·lícula on hem vist aquesta peripècia ho fa amb la intenció que Thom, amb la Lola que té a casa als anys quaranta, els vegi, comprengui els errors comesos, i canviï de conducta… per canviar la història. Les dues germanes van descobrir aquesta possibilitat un dia que una mala maniobra va esborrar per sempre més el seu estimat Bowie, que des de llavors mai, mai ha existit sobre la terra. Si ets un privilegiat testimoni del futur pots provocar un imprevist capgirell de la història.

Amb un to encertat i amb textura documental, el film t’endinsa en l’angúnia —o el goig—, en la responsabilitat que demana respectar o modificar una història, fràgil, de la humanitat. No hi hem somiat alguna vegada? Som conscients de les conseqüències? El film contradiu, en algunes escenes, la lògica que ell mateix s’imposa (són les germanes, les que filmen la seva pròpia peripècia). Ingenu i intel·ligent alhora... ens fa somiar en una segona oportunitat que, ja sabem, no tindrem mai. Una peça poètica.

Misión a Marte, d’Amat Vallmajor del Pozo, està protagonitzada per tres membres de la família Del Pozo, dos germans i una germana. Els personatges viuen en una Terra podrida on cal portar una màscara antigàs a la butxaca per protegir-se d’una calitja tòxica que fa aparicions periòdiques. Un d’ells rep l’encàrrec d’anar a Mart per avaluar les possibilitats de supervivència dels humans. Hi ha, per una banda, una història domèstica (baralles entre germans, malaltia, ganes de fugir), i per una altra, amb aquests mateixos protagonistes, una epopeia còsmica (el seu viatge a Mart per carreteres secundàries i pobles bascos i empordanesos). El final recol·loca la inversemblança de la peripècia. Més que davant d’un film de ciència-ficció, el que hem vist és una road movie, amb música hard rock de Hertzainak, grup basc dels vuitanta del qual un dels oncles protagonistes va ser lletrista. Amb engrunes de diàlegs radicals. Amb dos personatges que no renuncien a la seva llibertat... El final desfà un dels simulacres del film mateix: semblar de ciència-ficció, per explicar-nos una història senzilla, massa senzilla, però hipnòtica en la seva austeritat visual. No és estrany que un curt anterior seu i de Mi­reia Schröde (La perversión del signo) l’encapçali una cita de Roland Barthes sobre què desemmascara la “impostura” del mite.