Què són els diners? Un club d’homes m’ho explica

Hi són els de dins i els de fora. Els separen furgons de policia i un amable control de seguretat. Una de les primeres xerrades de The District, la gran fira immobiliària de Barcelona, comença amb gairebé una hora de retard per l’acció convocada pels sindicats d’habitatge. I un dels participants, Xavier Vilajoana, president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de C...

Hi són els de dins i els de fora. Els separen furgons de policia i un amable control de seguretat. Una de les primeres xerrades de The District, la gran fira immobiliària de Barcelona, comença amb gairebé una hora de retard per l’acció convocada pels sindicats d’habitatge. I un dels participants, Xavier Vilajoana, president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Catalunya, diu que “és perillós utilitzar conceptes propis dels de fora”, que són provocadors i generen soroll, i es refereix concretament al títol de la ponència en la qual participa. Les paraules perilloses són “crisi de l’habitatge assequible”. Els de fora són els manifestants.

En efecte, Vilajoana participa en una conferència titulada “La crisi de l’habitatge assequible: abordar els desafiaments dels preus, la ubicació i les característiques”. Però, què vol dir habitatge assequible? Què és crisi?, Vilajoana continua fent-se preguntes. Avança la xerrada i els conceptes es desdibuixen fins al punt que “els de fora” adquireix la imprevista categoria de la menció més propera a l’actualitat. Altres ponents com Maria Sisternas (de l’INCASOL), Miquel Acosta (Anticipa Real Estate) o Juan Gómez Vega (Deutsche Finance International) responsabilitzen l’administració pública de no estar fent bé la seva feina, de l’estoc d’edificis, de la col·laboració publicoprivada (“que és un must”, diu Sisternas), de la gestió de residus i de la sostenibilitat, també, “que ha vingut per quedar-se”, comenta Acosta.

La xerrada esdevé un batibull d’idees (que no arriben ni a promeses) en la qual, perquè ens entenguem, pràcticament no es diuen paraules com “persones” o “preus” o “treballadors”. Durant les jornades també entendré que, quan diuen “inquilins més compromesos”, es refereixen a inquilins més rics. Parlen de sòls tensionats i de gestionar actius i de projectes amb gran impacte i resis [residències] i talents. Hi ha alguna cosa en la disputa entre abstracció i concreció que m’ha dut avui aquí, amb els de dins, o amb el que d’un temps ençà entenem com a Mercat.

En aquest congrés de Real Estate hi participen fons voltor, bancs, despatxos d’advocats que executen desnonaments, inversors immobiliaris, constructores. Santander, CaixaBank, Servihabitat, Anticipa Real Estate, Colonial, Garrigues, Cuatrecasas. La llista és extensa. Són els cossos que hi ha sota el capital. I tenen rostres, braços, vestits, aspiracions i, per exemple, fons de pantalla amb el David de Miquel Àngel. L’abonament dels tres dies costa entre 200 euros (Business Pass) i 1.990 euros, (Platinum Pass).

L’evidència és la d’una masculinitat amb trajo i emmotxillada (s’han substituït els clàssics maletins de negocis per motxilles sòbries); el vestit d’home —però no qualsevol vestit— com a uniforme de l’autoritat masculina. En aquests cossos alçats, en aquestes encaixades, en aquestes interaccions entre vestits d’home, es fa visible una manera d’estar en el món. Recordo que John Berger va analitzar una foto d’uns pagesos amb vestit d’home per explicar fins a quin punt, només per una imatge, podia intuir que els pagesos eren en efecte pagesos i no homes de negocis. Si també portaven vestits! El vestit, diu Berger, “va ser fet per a la gestualitat que acompanya la xerrada i el pensament abstracte, va ser el primer vestit de la classe dirigent que idealitzaria el treball sedentari. El poder de l’administrador i de la taula de conferències”. Però el trajo, lluny de diluir la classe, l’aferma encara més, és translúcid: deixa veure el cos que hi ha a sota i a què es dedica. En certa manera, resulta molt commovedor que del president d’una corporació se’n digui chairman, home cadira.

Eduardo Mendiluce (del fons voltor Anticipa i Aliseda, que pertany a Blackstone) o Miguel Pereda (Grup Lar) participen com a veritables frontman a l’auditori principal de CaixaBank. Arribo tard a la conferència “Exploring a a Fresh Phase in Real Estate” i demano a unes advocades de KPMG que em resumeixin: diuen que l’any que ve és el d’invertir més. I les paraules es repeteixen: gestió… agilitzar… projectes… col·laboració amb allò públic, etcètera. Pereda dona les claus de l’èxit: “flexibilitat i treball dur”. Fins i tot, entre congressistes es repeteix que a The District no s’hi aprèn gaire, o res de nou, “és més del mateix”, això és “més aviat networking”. La zona habilitada amb sales de reunions, que gairebé sempre és buida, inclou taula ovalada i pantalles apagades, i té un punt decrèpit, d’expositor de mobles d’oficina. En el recinte, de tant en tant, sona la cançó ‘Kids on the run’, que indica la fi d’alguna xerrada de 15 minuts a la Innovative Area.

Jo no porto trajo, però m’he configurat una sèrie d’identitats per entrar en aquest club d’homes blancs de la forma menys asimètrica. “Com parlar dels homes si no soc una d’ells? Com capturar una figura que no té res a veure amb mi?”, es pregunta Martine Delvaux a l’assaig Boy’s Club, on analitza com es comporten diferents grups d’homes privilegiats en camaraderia. Jo vull que em tractin com una de les seves, com si jo fos ells.

Per això, començo exposant el meu projecte d’habitatge per a joves. Dic “incubadora”, “ronda d’inversions” i “estat molt embrionari”. Els homes assenteixen i em miren amb atenció creixent. “Quin tipus de projecte és?” És, dic, “habitatge assequible per a joves”. “Un nou projecte d’habitatge en… polycleans [la marca d’excusats portàtils que hi ha en els festivals]”. “Polycleans una mica més grans. Es diuen Polyhouse”, dic decidida i fins i tot arravatada.

Amb un dossier, els mostro una imatge que m’he descarregat d’un lavabo doble. “Molt, molt interessant, molt guai”, em diu un gerent d’una empresa que gestiona certificats de qualitat. “És fusta sostenible?”, em diu un altre, assessor immobiliari, que ha anat a fer una xerrada sobre República Dominicana com a “terra d’inversions”. Al cap de dos estands, una empresa de tokenització immobiliària, l’eslògan de la qual és “Divideix i invertiràs!”, diu que seria “qüestió d’estudiar el projecte i tokenitzar-lo”. “Tokenitzar el polyclean?”. A hores d’ara, el polyclean ja es diu bungalou, i m’han dit que és millor que ho vengui com una experiència. També que inclogui espais comuns i coworking. De tan evident, la resposta sona grollera. L’empresa de tokens promet inversions segures de 100 euros a canvi de tokenitzar cases o apartaments amb alt rendiment i poc risc. Es volen allunyar del món de les criptomonedes, diuen. Tot i que cap dels seus inversors ha cobrat encara i la primera casa d’inversió està en reformes. L’objectiu és “democratitzar la inversió immobiliària, que tu et sentis propietari encara que no ho siguis”. Encara que el que posseeixis siguis la pota d’una taula. D’una taula que no existeix.

“Pedagogia, entens?”. “De què?”, li dic. “De la inversió”. “Llavors, vols dir que el meu projecte té futur?”. “Sí, esclar, encara que jo el que et recomano és passar-te al luxe o que facis els residents també els seus inversors, així ho cuidaran millor, com si fos la seva propietat, com si en fossin els amos”.

En una altra ocasió, una empresa de recàrregues elèctriques de motos em proposa acompanyar els meus habitatges urinari amb punts de recàrrega perquè “ho tinguin tot a mà”. El seu fullet diu alguna cosa així com el partner global “per a un món segur i sostenible”. La cosa bona, dic, “és que els banys ja els tenim fets i no trencaran l’estètica del complex”, i em contesta que el meu projecte sona francament divertit.

Mai vaig imaginar de manera tan precisa que en aquest congrés es repetiria tantes vegades la paraula “sostenible”. Fins i tot, veuré congressistes desfer-se i explicar-me això de la “sostenibilitat i l’ecologia, tot això” amb una mandra plasticosa, amb les paraules caient-los de la boca. Un home, de 50 anys, que treballa com a proveïdor de materials sostenibles, em diu: “Realment, si tu fabriques amb menys energia, si tu fabriques utilitzant productes reciclats, al final et baixen els costos. És així. Jo sempre ho dic: pots mirar-ho com vulguis, però si ho mires des d’un vessant financer, doncs... et surt a compte”.

La fàcil predisposició amb la qual els meus potencials col·legues han acollit el meu habitatge en un urinari doble em du a la certesa que, probablement, m’estic quedant curta. Al cap i a la fi, les tiny houses ja existeixen i potser no difereixen tant d’un bany molt gran. Així que decideixo incorporar a la meva biografia l’argument de la sèrie de The Architect, minisèrie de Kerren Lumer-Klabbers, en la qual una becària arquitecta viu en un pàrquing en desús perquè és l’única cosa que pot pagar; habitatges de la grandària d’una plaça de cotxe separats per teles. Jo canvio pàrquings en desús (perquè em sembla que els pàrquings continuen sent un negoci molt rendible) i els parlo de grans naus industrials sense parets, tot de requadres separats per cortines. I fins de futurs centres comercials abandonats (els explico que m’estic anticipant a la crisi per les pèrdues derivades de l’e-commerce, i això em dona una credibilitat bastant impressionant). I de nou, la reacció general convida que sobretot continuï creant. En una ocasió, pregunto a un noi jove a partir de quants metres comença per a ell la dignitat, pels dubtes, i em diu que “això depèn de l’oferta i la demanda”.

Només en una ocasió m’enxampen. Un home, arquitecte d’uns 50 anys, que es dedica a l’habitatge de fusta col·lectiva en altura, em diu que el meu projecte li recorda la sinopsi d’una sèrie: “És com una utopia d’aquestes”. I és eloqüent que l’home vestit percebi aquesta sèrie distòpica com a utòpica. És, de fet, la raó per la qual les ficcions especulatives només són percebudes en tant que alguna cosa en funció de qui les mira. “El món perfecte per a la utopia de la multinacional està feta de financial downtown i de la ciutat museu-world-heritage: tots dos es buiden amb la posta de sol, tots dos són essencialment inanimats”, explica Marco D’Eramo a El selfie del món, una revisió crítica de la nostra època la que D’Eramo anomena “l’edat del turisme”. Aquesta fira, en realitat, té molt a veure amb el turisme i amb la ciutat museu-world-heritage.

L’estand de Barcelona/Catalonia es troba al centre de la fira, encara que el que dona la benvinguda al recinte és el de la Comunitat de Madrid. La disposició dels estands i el tipus de missatges parlen, més que d’un lloc, d’un escenari fictici en el qual una ciutat imprecisa i global i sol·licita es posa al servei d’un joc: els de fora fa molta estona que no existeixen. Encara que tot sovint se’ls invoca com els “hippies al aigua del primer dia”; “els que no treballen i no tenen res millor fer un dilluns”; el que es pensen -diuen- que aquí hi som els bad guys, però no, “nosaltres som els que fem possible que passin les coses”. Només en una ocasió, un home, Key Account Manager d’una empresa de panys elèctrics (pensats, sobretot, per apartaments turístics i hotels) em diu que entén, en certa manera, el malestar:

“Aquí hi ha gent que es guanya molt bé la vida, però molt bé, i compra paquets de 3.000 actius i els és igual si són pisos que deixen a gent al carrer. Jo crec que caldria arribar a un gris. No et vull donar una resposta absurda, però crec que entenc la protesta d’ahir. Jo la setmana passada vaig estar reunit amb un d’aquests fons, no et diré quin, que té 3.000 actius, dels quals té 1.250 a la venta i l’any que ve vol comprar entre 5.000 i 8.000… clar, tu escoltes aquestes xifres. I no sé, no sé qui ha de donar la solució…”. En una altra ocasió em responen: “”Fons voltors? Aquí ens diuen que no n’hi ha. Que tot es fa en conformitat amb la llei. Al final, si tu permets certes coses es normal que es facin”.

M’expliquen diverses vegades les diferències entre co-living, smart living i corporate living (híbrid entre hotel-casa per a treballadors amb bons salaris), i queda clar que aquesta és la utopia: habitants d’estades mitjanes o curtes amb diners que venen a la ciutat a fer negocis, “i que no la liïn”, diuen els dels “apartaments corporatius de primer nivell”. La ciutat feta hotel. Certifico que no som ni el seu target: el meu degradant projecte d’habitatge, pensat per a joves que no arriben a pagar-se el lloguer, m’ha fet quedar com una antiquada, una emprenedora d’un temps remot. “Barcelona és un lloc perfecte, sobretot si vols crear valor!”, em diu el dels apartaments corporatius, ja en un estrany comiat.

L’estand d’Alquiler Seguro, just al costat, amb un pòster d’una gran forquilla sobre l’aigua amb el lema “¡Gran tenedor! No dejes que te hundan’, m’intena convèncer que, tot i el màrketing, els seus clients més habituals són els petits tenidors. “Els qui que complementen la pensió, no?”, els dic. “Exacte! Un extra”. “Centralitzar tots els esforços per proporcionar una visió 360º és el que fem, així el propietari no ha de pensar en res”. “D’acord”, responc. Com que no arribem a cap acord de col·laboració -la Polyhouse li genera, per sobre de tot, indiferència-, ho deixem estar allà mateix.

Comprenc que el futur és en el luxe i el que ells anomenen “estil de vida”. Així que assisteixo a una xerrada sobre els hotels i el futur del turisme. Es titula “El futur del desenvolupament i la inversió hotelera: tendències, desafiaments i oportunitats en un món postpandèmic i conscient del clima”. Tres vestits es feliciten perquè aquest ha estat un any increïble. Federico Holzman (Catalonia Hotel) diu que ha estat el millor any de la seva història; Carlos Miró (Hilton) diu que “la seva empresa cotitza a Wall Street i no pot parlar de rendiment, però que l’any passat van obrir un hotel al dia al món i més d’un a la setmana a Europa, l’Orient Mitjà i Àfrica”; Jaime Buxó (Sunset Hospitality Group) diu que “luxe és obtenir una taxa millor en les accions”. Després d’això, els vestits, com a insectes a l’aguait d’un trosset de pa, es pregunten quin és el pròxim Carib, the next big thing. Recorden que, als noranta, molts hotelers es van fer d’or amb el boom dels “tot inclòs” al Carib. Ara estan tractant de trobar aquest nou lloc. Un diu: “Àfrica. Zanzíbar”. La xerrada va arribant a la fi. Carlos Miró conclou dient que alguna gent li pregunta quan deixarà de fer hotels i ell respon que quan la gent deixi de viatjar, és a dir, “mai”.

En sortir, em trobo amb el noi jove dels metres i la dignitat. I em diu que no està gaire d’acord amb el que s’ha dit sobre els hotels (“aquest congrés està massa centrat en el turisme i el maó”) i diu que el futur del turisme canviarà irremeiablement per les limitacions ecològiques. La gent, creu, sí que deixarà de viatjar. Els dos acordem que aquest discurs sembla de negacionistes climàtics, i jo em sento inevitablement satisfeta d’estar d’acord en alguna cosa. Després em diu: “Sota aquest trajo, sota això que estàs veient, jo a vegades vaig descalç i em pots veure amb hippies, m’agrada la varietat”. “Ah, una mica de slow life”, li dic. “Sí, però slow life del bo. Jo no faig el que em diu la gent. Jo fujo de lo massiu. Jo compro només de primera qualitat. Per a mi aquesta és la llibertat, i el futur”. El noi m’acaba donant la seva targeta perquè creu que hem connectat i que jo no soc com la resta. A canvi, em diu que li ensenyi la meva acreditació QR, que porto amagada, així que fingeixo una trucada important. És molt fàcil fingir trucades importants.

A la zona de premsa i conferenciants, escolto una conversa entre dones de negocis parlant del masclisme en el sector —agenda del feminisme liberal que em produeix un son immediat—. “I llavors em va dir ‘i el teu cap?’ i jo li vaig dir ‘la cap soc jo’”. “El sostre de vidre”. “Abans en aquests llocs hi havia moltes menys dones, per sort cada vegada som més”. “Hem de treure’ns la síndrome de la impostora”, etcètera. Alguns homes, això m’interessa, bavegen amb dones dient que els recorden la seva filla, i jo penso quan un altre vestit d’home del Mobile World Congress em va dir això mateix, ja de nit, en una mena de festa, i després em va preguntar si sabia què era Egipte. Serà cosa d’aquests homes? Filtren la seva bava amb un protector moral de la família i les filles? És la pedagogia infantil el que els posa catxondos?

Un altre home, per cert, ara que parlem dels homes per dins, m’explica la campana de Gauss per indicar-me per què val la pena invertir en habitatges petits orientats a joves i vells. Entremig, diu, hi ha la família. “Necessiten espai, ells sí”. Però als extrems sembla que hi ha negoci. El veig improvisant un gràfic amb els dits davant meu. “Un ancià no pot viure en un pis de 20 metres? Per què no? Jo quan sigui vell vull espais comuns, sortir a prendre l’aire, etcètera. Però la casa en si és el de menys. Oi que ho entens?”. A la zona de premsa, també observo periodistes “especialitzats en la indústria del retail” repartir-se conferències i entrevistes del congrés, ansiosos per gestionar la invitació a alguna festa, com aquella, recorden, “al Guggenheim de Bilbao, que va ser una passada”.

Podem dir que el congrés és intergeneracional. Hi ha joves, amb les mides del vestit ja fetes, que provenen de clubs d’emprenedoria o d’universitats privades de negoci. És destacable el bon anglès de tots els conferenciants.

Un estudiant de segon de Management of Business and Technologies de LaSalle Bonanova m’explica que el seu objectiu és plantar-se aquí, l’any que ve, amb la seva startup. “En què consisteix la teva startup?”. “La meva startup és un hospital centrat en el sector alimentari, en el TCA, bàsicament això”. “És a dir, un hospital privat?”.

“Volem plantejar que hi hagi internes i no tan internes, per a les greus i les no tan greus evidentment, i buscar una cosa una mica familiar, mode club, 12 dones o així, activitats i coses perquè elles puguin anar millorant a poc a poc”. Li pregunto com se li ha acudit —potser m’esperava una història tràgica i de superació d’una germana anorèctica—, però ràpidament el noi em retorna a la realitat de la fira: “Som una família molt gran, som sis en total, i sempre parlem de moltes coses, i la conclusió de moltes de les nostres xerrades és que la gent cada vegada està pitjor, la societat té un problema i sobretot les dones tenen problemes i es veuen molt afectades i moltes tenen aquest trastorn, que és molt preocupant. Al final, arribem a un punt on comencem a estudiar i vam veure que cada any pujava, era un augment bastant exagerat, i realment vam veure que podríem muntar una cosa xula i més familiar. Al final, és un negoci”. Ell sap que té competència en el sector, però volen aportar més “valor”. “Per exemple?”, pregunto. “Classes d’esport, activitats així”. “Un referent?”, dic ja per anar tancant, fingint que jo també busco la inspiració. “Oscar Pierre, el CEO de Glovo”.

La idea que “la gent cada vegada està pitjor” o “és destructiva per naturalesa” es repeteix com un mantra, i és, potser, el coixí embuatat en el qual se sustenta la seva moral. Ofereixen, sense parar, versions modernes i de sobretaula de Hobbes i Rousseau sobre l’origen de la civilització, exemplificant aquest pessimisme antropològic de l’home modern, tan reciclat i comercial, que ha estat analitzat detalladament a El Amanecer de todo, l’última obra de David Graeber i David Wengrow. Es pensen a si mateixos —la tecnologia, els seus negocis, la seva inventiva— com l’autoritat capaç de corregir-nos. Més que el mite de l’home fet a si mateix, encarnen l’home que ha de fer-nos a nosaltres. Encara que, segurament, es tracti del mateix mite.

Un home de 44 anys, gestor immobiliari, em diu que el seu llibre favorit és Así se domina el mundo, del coronel Pedro Baños. Un altre em diu que el llibre que sempre regala és 10.000 millones, del científic Stephen Emmot, una obra que defensa que a causa de la superpoblació estem condemnats a la fi de l’espècie. El dels pisos corporatius de primer nivell —que va començar amb una empresa de patates fregides— ja anticipa tot el que va malament en la seva biografia del congrés: “Apassionat per la naturalesa i profundament preocupat per l’estat del medi ambient, lamento el món que estem deixant a les generacions futures, mancada de valors i respecte pels drets humans fonamentals”. El que m’explica la campana de Gauss em diu que de què serveix fer cases sostenibles si la gent després les destrossa o no saben utilitzar-les de manera eficient, donant a entendre que la tecnologia sempre va per davant de la consciència i que ens cal una mena de “disciplina tecnològica”. El dels pisos de fusta en altura em diu que la seva pel·lícula és Interstellar.

En un context com aquest, es revela de manera clarivident com són d’útils els discursos que advoquen perquè els humans som una espècie egoista o roïna o mandrosa. El missatge es propaga interclasse, però són els del trajo (i les del trajo) qui recullen el guant.

A les 17.30 h em conviden a un còctel on es discuteix el futur de Bilbao. I, per descomptat, decideixo que hi vaig. Concretament, d’una zona cridada a ser “la punta de llança per definir el nou Bilbao”. Es diu Zorrotzaurre —un projecte impulsat per l’alcalde del PNB, Iñaki Azkuna—. Parlen d’una illa del coneixement, sense cotxes, d’un nou i elegant barri dotat d’un hub innovador, escoles de disseny i treballadors altament qualificats. Els dic que em recorda el 22@. “Sí, exacte, és un gran referent”. Quan els pregunto si han tingut problema amb la gent que vivia allà abans —unes 450 persones—, em diuen que s’hauran d’adaptar (“el pla s’ha d’executar”), però que “sorprenentment” gairebé tothom ha preferit quedar-se a casa seva. A mi em sorprèn la seva sorpresa. Es preveu que la població passi d’unes 450 persones a 15.000 en els pròxims anys, focalitzada sobretot als sectors “d’innovació”. “Tu em preguntes on hi haurà una verduleria o una fleca i ara mateix no t’ho sé dir. Sé que a cada tants metres hi ha una licitació possible d’un comerç, però no tinc ni idea de què passarà en aquest comerç”. Sento dir que, “fins i tot”, els veïns continuen dient al seu barri la Ribera i no Zorrotzaurre, el nom nou (i encara menys “el Manhattan bilbaí”, que surt a la presentació); però tampoc passa res, acorden finalment, ja que, al cap i a la fi, “aporten autenticitat”. El futur, per descomptat, de les ciutats amb “alt rendiment”, de les ciutats de gran valor, es discuteix en aquests dies del congrés entre tapes de pernil ibèric i xampany i pantalles amb renders i powerpoints. Màlaga, València o Saragossa. La pregunta sempre és que serà el pròxim, cap a on cal mirar, és a dir, invertir.

“Què són els diners? Els diners és un facilitador de les coses. Tu saps el que era el bescanvi?” L’home que treballa com a proveïdor de materials sostenibles em remet a un altre dels mites fundacionals del nostre sistema econòmic: aquest passat inconcret en el qual la gent s’intercanviava una cosa per una altra, però era tan complex, tan ineficient, que va caldre inventar els diners. Els diners, per tant, com una solució eficient per a subjectes iguals. “El problema —sosté també Graeber, a En Deuda: una historia alternativa de la economía— és que no hi ha proves que alguna vegada això ocorregués exactament així, i un munt que proves que suggereixen el contrari”; és a dir, que l’antropologia i l’arqueologia donen moltes pistes sobre formes molt més complexes i variades d’intercanvi de béns al llarg de la història, en les quals han estat importants vincles de tota mena, com l’amistat o el deute entre veïns.

“Els diners són llibertat”, em diu un altre. “Els diners són… necessaris”.

El divendres el saló és mig buit, fins i tot durant l’entrega d’uns premis. Només set persones, comptant-me a mi, assistim a la xerrada d’Ignacio Raventós, que explica “les claus de l’èxit” del projecte LaMercedes (premi pel projecte Real Estate Operation With Greatest Esg Impact). Busco el significat d’ESG a internet amb resultats previsibles: ESG és un paràmetre que serveix per valorar si una empresa treballa en benefici dels objectius socials, i sembla que aquesta ha estat guardonada per això mateix. Guardons a projectes que encara són diapositives.

Aquest projecte consisteix en la remodelació de l’antiga fàbrica de la Mercedes-Benz al barri del Bon Pastor, el propietari únic del solar del qual és Conren Tramway. Un nou espai amb zones verdes, escoles de disseny, industria 4.0, hub de coneixement. “I ens preguntem quina és la millor solució per a la ciutat i òbviament pels inversors (...) Per això volem liderar aquesta regeneració…”, explica Raventós, sobre el projecte urbanístic, considerat el primer ecodistricte urbà d’Espanya inspirat, entre d’altres, “en els Hudson Yards de Nova York”. Es preveu que LaMercedes estigui en ple funcionament cap a l’any 2029. Però des de l’Associació de Veïns Maquinista-Mercedes ja temen a la gentrificació i la pujada de preus, i recel·len del 40% de vivenda assequible que l’Administració ha promés. Segurament també ho fan inspirats amb els Hudson Yards de Nova York.

És l’últim dia del congrés i ja puc dir que m’he quedat sense targetes per no haver de presentar-me, tècnica que perfecciono amb bastant homenia i que dona a entendre al noi dels metres i la dignitat (després el noi dels peus descalços) que he fet “molt bon networking”. Ell m’ensenya el seu feix de targetes. Ens felicitem mútuament en forma d’encaixada definitiva. Crec que ho assumeixo, que haig de marxar, després que un estudiant em digui, molt seriós, parpellejant menys del que un ha de parpellejar: “Els diners? Els diners són xocolata”.