La màgia de viure sense mòbil

El robatori és net. Amb el mes d’agost al sac i el setembre tot just inaugurat, Barcelona encara respira aquell aire de migdiada llarga i nits prometedores. Encara sentim l’olor de crema solar dels dies de platja i les tardes indolents de sofà davant del ventilador. El record atenua la calor de l’asfalt sota els peus i la suor dels texans enganxats la pell quan ens encaminem de nou a la cacera del seient lliure al metro.

Aquest cop, la tornada a la rutina —aquell temps d’espera obligat fins al període de vida següent— és diferent. Prou d’...

El robatori és net. Amb el mes d’agost al sac i el setembre tot just inaugurat, Barcelona encara respira aquell aire de migdiada llarga i nits prometedores. Encara sentim l’olor de crema solar dels dies de platja i les tardes indolents de sofà davant del ventilador. El record atenua la calor de l’asfalt sota els peus i la suor dels texans enganxats la pell quan ens encaminem de nou a la cacera del seient lliure al metro.

Aquest cop, la tornada a la rutina —aquell temps d’espera obligat fins al període de vida següent— és diferent. Prou d’aplicacions alienants al mòbil. La decisió ferma de deixar de matar les hores llegint insults de desconeguts a Twitter. O mirant fotos meravelloses de persones amb qui fa dècades que no tenim contacte, però sabem què van menjar ahir, com els va l’escola als fills o quan fan esport. És més fàcil donar-los un m’agrada que saludar-les pel carrer.

La intenció de tornar a la realitat és ferma. A observar per la finestra del bus, amb sorpresa, carrers i edificis ja oblidats. A imaginar la vida darrere dels ulls ensonyats dels altres passatgers. A llegir llibres en les esperes. A seguir sense interrupcions un capítol sencer d’una sèrie. A avorrir-se i pensar, lluny de l’escapatòria fàcil d’uns dits activant la pantalla envoltant d’un mòbil.

I, de pas, desconnectar també de tanta notícia. De la necessitat d’acumular informació constantment. D’estar al corrent a l’instant de l’última novetat, de l’últim escàndol, de l’últim senyor esquarterat. Fugir del “ja ho sé”. En diuen infoxicació, segons expliquen en un pòdcast. Això encara continua al mòbil: tots els dailys dels mitjans de comunicació principals com a favorits a Spotify, perquè no se’ns escapi res. Fins i tot recopilacions d’articles per als deu minuts insípids que triguem a arribar al súper. Ni un segon d’atenció lliure, sense aprofitar.

De Whatsapp és molt més difícil escapolir-se’n. Més val assumir-ho. ¿Hi ha algú que pugui viure sense Whatsapp? N’hi ha que surten dels grups de feina quan acaba la jornada i hi entren l’endemà. Un somni humit, com sortir del dels pares de l’escola, del del regal d’aniversari o del de la família, també la política. ¿Però a quin preu? ¿Haver de tornar a trucar a la gent? O, encara pitjor, ¿que la gent torni a trucar? No val la pena.

Això pensem mentre responem un missatge de Whatsapp de feina anant cap al metro. Whatsapp és necessari, no és continuar enganxat al mòbil. Són dos quarts de tres de la tarda. Al compàs de les gambades, seguim amb l’aplicació oberta. Ara per respondre a un grup d’amics amb una observació pertinent sobre una fotesa qualsevol. Després entrem en una conversa pendent i veiem de cua d’ull el canvi de fotografia de perfil d’un contacte. ¿Què deu haver escrit a l’estat? Ara és on la gent explica la seva vida. El bucle clàssic de Whatsapp.

Però ja no hi ha temps de res més. Els dits continuen teclejant una mil·lèsima de segon. Els ulls es queden clavats en una pantalla imaginària. Els palpissos s’aferren al tacte sedós de la funda que llisca entre les mans. El mòbil ha marxat amb un noi en patinet que s’allunya a tota velocitat. El prestidigitador observa el trofeu sense perdre l’equilibri, se’l fica a la butxaca i es perd per sempre enmig de la ciutat, amb torrentades de vida aliena robada.

Més val assumir que el mòbil no tornarà, com aquell xicot que demanava una mica de temps. Ja és a anys llum. Cal centrar-se a anul·lar la SIM, canviar les contrasenyes i confiar que en aquest tràmit no es bloquegi tota una vida condensada en un aparell de 15 centímetres. La laboral i la personal, amb tones de moments únics que amagava a la memòria. Les fotos d’un embaràs, d’un part, d’una festa de 40 aniversari, d’un dia a la platja, d’una visita a l’àvia, d’un viatge, d’una posta de sol… Si els venen amb 256 gigues de capacitat és perquè ningú manté al dia les còpies de seguretat.

La màgia de viure sense mòbil va durar tres dies. Ara que per fi han passat, és possible valorar la lectura emocionant de Guerras de ayer y hoy (5W), de Mikel Ayestarán i Ramón Lobo, en els trajectes de bus i metro. La tranquil·litat d’esmorzar, dinar i sopar sense res urgent fent pampallugues a la pantalla. La felicitat de saber que aquella alerta curta i estrident, aquell clinc inconfusible, ve d’una altra bossa. La pau que el mòbil no sigui el primer que mirem en obrir els ulls al matí i l’últim abans d’anar a dormir.

El cafè amb un amic queda anotat en vermell. El magnífic gust d’antic d’una conversa banal sense interrupcions. Sense la tensió que passi alguna cosa en qualsevol moment, en qualsevol lloc. Al capdavall, sense telèfon no hi ha manera d’assabentar-se’n.

Gràcies, lladre. Vas robar un mòbil, però vas regalar tres angoixants dies de llibertat.