Elogi de la por

La por no és només una saturació emocional ni és només un torbament de l’estat d’ànim ni és només un moviment sobtat i molt fort. A la por no només la provoca un perill imaginari o real. La por no és només l’aprensió que sentim davant d’un mal o d’alguna cosa contrària a tot allò que volem o al que en el fons desitgem. La por no només pot ser extrema ni es redueix a la imatge sensible del batibull interior, del divan més obscur a què ens hauríem d’ajeure ni de la commoció que ens pot arribar a paralitzar i que la psicoanàlisi explicaria per motius molt complexos.

La por també és legítim...

La por no és només una saturació emocional ni és només un torbament de l’estat d’ànim ni és només un moviment sobtat i molt fort. A la por no només la provoca un perill imaginari o real. La por no és només l’aprensió que sentim davant d’un mal o d’alguna cosa contrària a tot allò que volem o al que en el fons desitgem. La por no només pot ser extrema ni es redueix a la imatge sensible del batibull interior, del divan més obscur a què ens hauríem d’ajeure ni de la commoció que ens pot arribar a paralitzar i que la psicoanàlisi explicaria per motius molt complexos.

La por també és legítima i també és necessària. La por no té perquè vincular-se necessàriament a una contingència personal ni a un instint de supervivència narcís. La por també es pot convertir en una palanca per estirar el fre d’emergència i en una manera d’estendre’s la mà i d’ajudar-nos. La por també és un sedàs existencial i, en la mesura que interpel·la l’espai compartit en el món entre les dones i els homes i entre els animals i les plantes, la por també és un artefacte polític.

Votar amb por, diuen, és el gest de l’esclau i una actitud molt primària. Vota lliure, afegeixen, que no pot ser que el sentit del teu vot el determini l’extrema dreta o un planeta que els éssers humans hem convertit en un incendi, en un abocador i en un instrument de tortura.

Doncs no ben bé: la llibertat, i això ho deia Emmanuel Lévinas, no vol dir no dependre. Que som individus lligats entre nosaltres i que som subjectes investits per la presència de l’altre és una cosa sabuda, però és una cosa que, en les societats capitalistes de velocitat patològica i consumisme aberrant, s’oblida molt ràpid. «El regne de l’egoisme ha de rodolar per terra», deia Santiago Rusiñol.

M’atreviria a afirmar que Mercè Rodoreda tenia por quan va escriure La mort i la primavera; que Walter Benjamin tenia por quan va redactar les Tesis sobre la història; que Marina Tsvietàieva, enamorada de la poeta Natalie Barney i de tantíssima gent, tenia por quan multiplicava el desig perseguida per l’stalinisme; que Paul Celan i Primo Levi tenien por quan construïen una obra que ens diu que hem de lligar la memòria dels morts a la vida; que Kafka tenia por quan s’imaginava El procés.

La por no només produeix monuments d’una grandesa artística i humana sense precedents. La por també és una substància que es pot transformar en una mena de trampolí. Si el trampolí és un objecte que s’utilitza per augmentar la impulsió de qui salta botant-hi al damunt, ens caldrà preguntar-nos, finalment, cap on saltaríem si ens enfiléssim al trampolí de la por.

Avui que a Figueres hem passat dels 45ºC, avui que a les criatures del món els travessa una angoixa climàtica sense precedents, avui que els drets polítics de tants col·lectius oprimits estan en perill, avui que es tornen a censurar obres pel fet d’haver estat creades en català, avui crec de debò que el trampolí de la por ens pot ajudar a fer un salt cap a un món una mica més just o cap a un món una mica menys cruel.

Potser el paradís no fa falta. Potser amb tancar l’infern ja n’hi ha prou.