‘Va passar aquí’, píndoles de memòria de betevé

La gent de betevé i Va passar aquí han celebrat els mil reportatges d’aquest espai construït a base de píndoles de no més de sis minuts. Consisteix a relatar la història d’un determinat episodi, d’una institució, d’un local, d’una persona, vinculant-los a una adreça de Barcelona (on hi ha la botiga, on va viure el personatge…). És una mirada microscòpica des d’un determinat territori barceloní tot i que, segons com, d’allò de què es parla té una n...

La gent de betevé i Va passar aquí han celebrat els mil reportatges d’aquest espai construït a base de píndoles de no més de sis minuts. Consisteix a relatar la història d’un determinat episodi, d’una institució, d’un local, d’una persona, vinculant-los a una adreça de Barcelona (on hi ha la botiga, on va viure el personatge…). És una mirada microscòpica des d’un determinat territori barceloní tot i que, segons com, d’allò de què es parla té una notable envergadura. Aquesta reducció d’escala -no es fa Gran Història- permet que el narrador de cada píndola sigui escollit en funció de moltes variables. És molt freqüent que un membre de l’actual família propietària sigui l’encarregat d’explicar la historia centenària del comerç protagonista, l’antiguitat intocable de la decoració, etc. I que, en aquest cas, acabi reivindicant la necessitat que té la ciutat d’una oferta singular (des d’espardenyes a ciris, de la torrefacció a la subhasta numismàtica o sent els pioners mundials en la instal·lació de parallamps) perquè les franquícies no la facin igual a les altres capitals.

En el cas de personatges ja és més habitual que intervingui qui ha estudiat la seva vida i obra. Per exemple, Isabel Olesti parlant de la lluitadora antifranquista Manola Rodríguez: “va perdre la guerra, però no es va sentir mai vençuda”. O Josep Cunill rescatant de l’oblit Elena Jordi, reina del vodevil i primera dona que va dirigir un film, perdut, a Espanya. El seu rastre desapareix a finals dels 20 i és el mateix Cunill qui localitza el cementiri on és enterrada.

D’altres són testimonis directes com el cas de José Molina que va presenciar, quan era nen, l’emboscada criminal de la policia contra el maquis urbà Josep Lluís Facerias l’any 1957. Anys després, ja advocat, Molina va localitzar l’atestat policial sobre el fets… ple de mentides. Javier Fernández de Castro, dibuixant d’El Cuervo, era a la redacció d’El Papus el dia que l’extrema dreta va fer-hi explotar una bomba que va matar el porter de la finca. I ho explica. Pilar Massana, d’Aturem la Guerra, recorda la gran manifestació de febrer de 2003 contra la invasió d’Iraq. I més proper encara és Àlex, net de Teresa Pàmies, que s’acosta al món familiar de l’escriptora més que a la seva literatura o Raimon, que explica el concert que va protagonitzar a la plaça del Sol l’agost de 1975 amb la policia carregant pels carrers del voltant.

El temari del programa és generós. Tan aviat parla del primer edifici de formigó armat que es va aixecar a Barcelona, el Mas de Miquel a la Diagonal, com del paper que va tenir la discoteca Bikini en el nomenclàtor dels entrepans i en què, a Catalunya i Andorra, no es demani un “mixto” als bars.

La sintonia és un punt estrident i l’entradeta repeteix una mateixa fórmula -ja no sé si entranyable o fatigant- per arribar a l’obligat “Va passar aquí”. El programa circula per l’anècdota curiosa, la història minúscula, però també pel rescat memorialístic i l’homenatge personal. En tot cas, les explicacions breus, i no gens acadèmiques, que es donen sobre el racó escollit amb històries molt sovint desconegudes per a la majoria de nosaltres, li afegeix un sediment que dona gruix a la ciutat, una densitat que li regalen els seus veïns. Els d’ara i els d’abans, alguns de molt abans, com Silexia, habitant del neolític, les restes de la qual van ser trobades a la necròpolis de Sant Pau del Camp.