La fascinació pel mal

Per poder fer bé la seva feina de corresponsal, a banda d’observar la realitat i parlar amb tothom, mentre escolta els bombardeigs o experimenta el pànic al carrer, Cristian Segura explica que no ha parat de llegir sobre Ucraïna. De tot. Periodisme, assaig, novel·la... Perquè llegir no et fa més bona persona, certament, però ajuda a mirar d’entendre’s i a provar d’entendre el món. Quan fa més d’un any Vladímir Putin va ordenar la invasió militar del país veí i així va accelerar la degradació de l’ordre democràtic interna...

Per poder fer bé la seva feina de corresponsal, a banda d’observar la realitat i parlar amb tothom, mentre escolta els bombardeigs o experimenta el pànic al carrer, Cristian Segura explica que no ha parat de llegir sobre Ucraïna. De tot. Periodisme, assaig, novel·la... Perquè llegir no et fa més bona persona, certament, però ajuda a mirar d’entendre’s i a provar d’entendre el món. Quan fa més d’un any Vladímir Putin va ordenar la invasió militar del país veí i així va accelerar la degradació de l’ordre democràtic internacional, escodrinyar el caràcter fred i la mentalitat imperialista del president rus es va imposar com una necessitat, gairebé com una urgència. Des d’aquell moment fatídic s’han publicat llibres de tota mena sobre ell i el seu entorn. Pocs més profunds, per mi cap de més magnètic, que una novel·la política: El mag del Kremlin, de Giulano da Empoli. L’he devorat. L’autor ha construït un artefacte narratiu que funciona com una mena de joc de matrioixques.

Nina 1. El narrador és un estudiós que s’ha traslladat a Moscou per investigar sobre l’obra d’un escriptor, un tal Ievgueni Zamiatin, que va escriure una obra gairebé profètica. Les pistes que deixa a la xarxa faciliten que un desconegut el localitzi i el citi a casa seva. És Vàdim Barànov, figura entre mítica i enigmàtica que havia estat durant anys el Maquiavel de Putin. Nina 2. El narrador passarà tota una nit escoltant Barànov, que segresta la veu del narrador durant el relat. Parlarà d’ell i de la seva família, del pare, de l’avi, de la seva parella, però la seva peripècia amaga una nova dimensió del relat: la descripció i interpretació de la transició fallida a Rússia durant la dècada dels noranta i, partint del col·lapse de l’imperi soviètic, el retrat de Putin com a governant redemptor d’un país que havia tocat fons i que volia seguretat interior i projecció militar exterior. Nina 3. El monòleg de Barànov és un llegat moral, com si estigués dictant una autobiografia que, en el fons, s’ha de llegir com El príncep dels nostres temps. El conseller àulic ja no fa feina al Kremlin, però tampoc s’ha convertit en un dissident ni en un ressentit, sinó més aviat en un cínic que ha sortit de l’infern, ha pactat amb la conformitat i vol transmetre una veritat. Només des del cinisme, sense gota de mala consciència, es pot tenir la lucidesa per raonar una acció política que va més enllà de la moral perquè instrumentalitza la por d’una manera crua i nua. “La gent pensa que el centre del poder és el cor d’una lògica maquiavèl·lica, quan en realitat és el cor de l’irracional i de les passions, un pati d’escola, ja l’hi dic, en què la maldat gratuïta té lliure curs i preval indefectiblement sobre la justícia i fins i tot sobre la pura i simple lògica”.

Llegir no et fa més bona persona, certament, però ajuda a mirar d’entendre’s i a provar d’entendre el món

Comparteix Empoli, que va ser conseller de Matteo Renzi, aquesta fascinació humaníssima per la radicalitat amb la qual Putin, assessorat per Barànov, exerceix el poder amb violència i malignitat? Nina 4. És una pregunta sense resposta, però en l’espai d’incertesa que crea hi brilla una llum molt fosca que voldria aclarir. No sé gaire bé com formular-li aquesta pregunta quan dialoguem sobre El mag del Kremlin un migdia a La Casa del Llibre del passeig de Gràcia. Quan fa una estona que xerrem, m’ho faig anar bé i li recordo unes declaracions d’Emmanuel Carrère. Altra vegada és sobre el dilema entre bondat, veritat i literatura. Deia Carrère que l’exercici d’empatia per comprendre el protagonista de L’adversari no l’havia fet més bona persona, però s’havia descobert un talent d’escriptor: la capacitat d’aprofundir en la imaginació moral amb l’objectiu no de jutjar sinó de comprendre una forma del mal encarnat. Amb Putin sospito que a Empoli li ha passat tres quarts del mateix.

Abans de respondre’m, vol fer un parèntesi que és una notícia: l’adaptació filmada del seu llibre serà guionitzada, precisament, per Carrère. I just després elabora la resposta sobre la relació del narrador i ell. “És molt delicat, és el repte del llibre en tot moment. És un joc molt perillós, sobretot quan intentes entrar en la ment d’un personatge tan dur que viu en un món tan dur. Però aquest és el desafiament de la novel·la”. I només assumint-lo amb radicalitat, penso jo, ens ha pogut situar al cervell de la bèstia. La que ha provocat la tragèdia que el Cristian veu i ens explica des d’Ucraïna.