El boom de les presentacions literàries

Ja han passat a la història les presentacions literàries rubricades amb copa de cava i canapès o croquetes. L’èxode cultural a partir de la crisi del 2008 va fer davallar el nombre de presentacions per manca de públic i per falta d’interès, explica l’escriptora i periodista Llucia Ramis. Si la xarxa cultural s’esfilagarsava, els familiars i els amics dels autors no bastaven per secundar uns actes cada vegada més ensopits i monòtons, sempre amb el clàssic format de l’es...

Ja han passat a la història les presentacions literàries rubricades amb copa de cava i canapès o croquetes. L’èxode cultural a partir de la crisi del 2008 va fer davallar el nombre de presentacions per manca de públic i per falta d’interès, explica l’escriptora i periodista Llucia Ramis. Si la xarxa cultural s’esfilagarsava, els familiars i els amics dels autors no bastaven per secundar uns actes cada vegada més ensopits i monòtons, sempre amb el clàssic format de l’escriptor dialogant amb un conductor i el públic que se’ls escoltava, del tot passiu.

Avui, però, l’escena de les presentacions literàries al nostre territori no només ha revifat, sinó que s’ha envigorit de manera sorprenent: cada dia, la ciutat de Barcelona acull fins a quatre actes de presentació. Com hem repuntat la xarxa? Segurament hi té molt a veure el fet que hi hagi hagut —i continua havent-hi— una inquietud per renovar o transformar el format d’aquests actes. I això els tonifica i els fa no només més llaminers, sinó també més porosos a una major diversitat de públics.

Per començar —i no és menys important—, autors i presentadors van perdent el costum de llegir fragments del llibre que es presenta, la qual cosa contrasta directament amb el model alemany. Els alemanys assisteixen a lectures, més que no a presentacions: “Ells, protestants, tenen el costum d’escoltar; nosaltres, de parlar. Per això aquest model no funciona a casa nostra”, apunta Ramis. En canvi, les nostres presentacions s’assemblen cada vegada més als clubs de lectura: el format clàssic evoluciona cap a formes més interactives, que encoratgen el públic a expressar el seu parer, a fer preguntes i a dialogar amb l’autor —fa vint anys, ben pocs gosaven prendre la paraula. Així, les grans convocatòries perden força i en guanyen les trobades més en petit comitè, que generen proximitat del públic amb l’autor. Al cap i a la fi, apunta l’escriptora i periodista Anna Guitart, la presentació és el moment bonic i rellevant de trobada entre autor i lector. Important, segons Guitart: amb tot plegat, l’acte no hauria de retenir-nos més de 45 minuts. Recorda amb recança una presentació que va durar una hora i quaranta: “No es pot disposar del temps de la gent d’aquesta manera. És millor que el públic se’n vagi amb intriga i ganes de saber més coses sobre el llibre”. Les presentacions llargues s’esllangueixen, carreguen i no incentiven la lectura.

Cada dia a Barcelona hi ha fins a quatre actes de presentacions, en llibreries o altres locals

El format de l’autor dialogant amb un conductor perdura com a model clàssic. Ara, però, algunes presentacions mariden dos autors que enraonen l’un sobre el llibre de l’altre, la qual cosa aconsegueix matar dos ocells d’un tret i proposar noves aproximacions a la lectura. Potser això pot actuar, també, com a antídot davant l’escassa presència d’escriptors a les presentacions, com ha remarcat Llucia Ramis. L’autora hi troba a faltar escriptors, però també actors i músics: “Els escriptors anem al teatre: per què hi ha tan pocs actors, directors o músics a les presentacions de llibres?”

Potser és perquè els espais on acostumen a celebrar-se (llibreries, biblioteques) desengresquen? Sembla que ja no és excusa: alguns autors i editorials prefereixen, avui, celebrar les noves publicacions en espais desvinculats de l’entorn literari o cultural, per exemple en cellers i bars. S’aconsegueix, així, incorporar l’acte a l’esfera de l’oci i accentuar-ne el component festiu. Fins i tot, explica Ramis, en alguns llocs comença a ser tendència oferir una consumició gratuïta als compradors del llibre. La llibreria Nollegiu (Barcelona) ha emulat en alguna ocasió el model alemany, fent pagar tres euros d’entrada a la presentació (recordem que aquí són sempre gratuïtes), que es descomptaven del preu del llibre a qui el comprava: una manera d’incentivar la compra tot dignificant, a la vegada, la naturalesa de l’acte.

Des dels seus inicis, la llibreria Finestres ha volgut defugir del format canònic de la presentació, i proposa una agenda abundosa d’actes literaris amb inventiva que tenen la capacitat de captar un públic ampli i apassionat. Debats entre autors, homenatges a escriptors morts, presentacions de llibres que havien quedat en l’oblit i que han estat reeditats, clubs de lectura... També proposa debats sobre temes o gèneres literaris —una conversa entre Samantha Schweblin i Laura Fernández sobre el conte tendia cap a una rica classe de literatura i va congregar públic jove aspirant a escriptor—, i sobre temes extraliteraris que generen polèmica (aquests activen el gran públic, perquè “la gent vol respostes”, apunta Marina Espasa, autora i programadora d’activitats de la llibreria). Dos dissabtes al mes, la Finestres ofereix vermuts a la terrassa: un escenari distès que convida els lectors a dialogar amb un autor; i, en el marc dels piscolabis, organitza sopars per a deu o dotze persones amb un escriptor (Mariana Enriquez, Maggie Nelson o Camila Sosa són alguns dels noms que ja han sopat a la terrassa de la llibreria).

Els presentadors, que dediquen temps a la lectura, haurien de ser compensats econòmicament

Guitart i Ramis destaquen, també, el model dels duels literaris, que han temptejat editorials com Comanegra o Club Editor en llibreries com la Finestres o la Calders. Durant uns minuts, autors, traductors i editors defensen cadascú un llibre o autor diferent. Al final d’aquest exercici retòric, es demana al públic que voti l’autor guanyador, segons l’advocat que hagi estat més convincent (recordem el duel Austen contra Brontë, per exemple). És, segurament, el model més inspirador, perquè, com apunta Guitart, “no hi ha res millor que algú apassionat d’un llibre parlant-ne”.

El nostre país viu, avui, una efervescència de presentacions literàries. El ritme de programació a la ciutat de Barcelona és tan elevat que, segons apunta Ramis, falta gent apassionada i qualificada per presentar llibres. Ara bé, hi ha un mal que encara no hem sabut resoldre, i que Carlota Gurt denunciava fervorosament a l’article “Els límits de la promoció i la decència” (a Ara) —Àlex Susanna també s’ha expressat recentment en aquest sentit—: la tasca del presentador no és quasi mai remunerada (la Finestres és una de les poques excepcions). Els conductors de l’acte, que no només dediquen temps a la lectura de l’obra i a presentar-la in situ sinó també a preparar la presentació i a desplaçar-se fins al lloc en qüestió, haurien de ser compensats econòmicament, i representa un llast i un abús que no ho siguin. Gurt també alçava la veu contra les condicions de les presentacions estèrils: quan un autor es desplaça fora del seu lloc de residència per acabar presentant el llibre davant de menys de 10 persones, algú —ja sigui l’editorial o el llibreter— hauria de responsabilitzar-se de la poca concurrència i compensar l’autor amb una tarifa mínima: “Es farien menys presentacions però nodrides”, apunta l’autora.

El boom i la restauració de les presentacions literàries, avui, no pot sinó esperonar-nos. Ara bé, cal que la xarxa s’aguanti: que les presentacions no perdin sentit ni adob intel·lectual, que siguin justes i sostenibles per a tothom. Cal dignificar-les del tot (confiar en l’amor a l’art d’aquells que les fan possibles no només devalua la seva tasca, sinó la mateixa naturalesa de l’acte). Sembla que anem en la bona direcció: només ens falta fer algun ajustament, reconsiderant-les en totes les seves cares.