‘Bootes’, de Miquel de Palol: Un cos excèntric i rar

Per no recórrer desproveït de cap ajuda externa la impossible geografia alçada a Boo­tes —una societat pròspera i industriosa xifrada en l’Arxicenotafi, una metròpoli altament laberíntica i altament jerarquitzada i burocràtica, on l’oníric, el místic i el real es mesclen amb la fantasia i les hipòtesis imaginàries, a la vora sempre del terror, del fanatisme i del deliri col·lectiu, de l’explosió hermètica—, el lector buscarà amb desesperació l’auxili d’alguna definició de ...

Per no recórrer desproveït de cap ajuda externa la impossible geografia alçada a Boo­tes —una societat pròspera i industriosa xifrada en l’Arxicenotafi, una metròpoli altament laberíntica i altament jerarquitzada i burocràtica, on l’oníric, el místic i el real es mesclen amb la fantasia i les hipòtesis imaginàries, a la vora sempre del terror, del fanatisme i del deliri col·lectiu, de l’explosió hermètica—, el lector buscarà amb desesperació l’auxili d’alguna definició de novel·la que pugui il·luminar una mica el que està llegint —l’oferiment d’una pista, alguna certesa, la il·lusió d’orientar-se—, i és probable que aleshores recordi Lezama Lima dient, a propòsit de la raó que el va dur a escriure Paradiso, unes paraules servibles per perimetrar en quina zona poc fiable, confusa, verinosa, incerta i fragmentada de la narrativa l’ha col·locat Miquel de Palol (Girona, 1951): “En un momento dado todo poeta empieza a sentir el peso de sus visiones, y su poema se convierte en una sala de baile, en un escaparate mágico. Se verifican laberintos, enlaces, y el poema organizado como una resistencia frente al tiempo se convierte en un arca que fluye sobre las aguas con todos los secretos de la naturaleza. El arca llega a una isla desierta, allí se encuentra a un almirante náufrago que dialoga incesantemente con una gallina que tiene un ojo de vidrio. En fin, una novela”.

L’obra espanta, per la magnitud colossal de la seva extensió i pel diagnòstic desolat i lúcid de l’era del totalitarisme banal

Bootes, certament, és un cos misteriós que participa de l’excentricitat i la raresa, però també és veritat que deixa un pòsit de novel·la autèntica, un relat filosòfic de negror visionària que avança amb un flux infinit de fils argumentals que salten i canvien de rumb, amb transicions i juntures, amb passatges d’una enorme claredat escenogràfica i amb d’altres que esdevenen funestament opacs. Miquel de Palol no desdenya la versemblança psicològica —els retrats físics i morals dels personatges són traçats amb una refinada gamma de colors—, ni la mimesi naturalista —la descripció de la tortuosa al·lucinació arquitectònica de l’Arxicenotafi sembla reproduir amb paraules el negre cervell de Piranesi—, enlluerna amb la seva inesgotable capacitat fabuladora i amb l’ús de la sorpresa i el misteri —una de les protagonistes, de sobte, es revela com una vampira—, i no li falla mai l’art del contista, la destresa en el maneig dels ressorts argumentals, tant per graduar-los com per diferir-los. Però s’equivocarà de lectura qui accedeixi a Bootes buscant, per damunt de tot, que se li serveixi una xarxa de caràcters i tipus rigorosament convencionals, de situacions i assumptes trepidants, plantejaments, nusos i desenllaços de resolució innocent, tot i que si es resumís el detonant que provoca la gran aventura de Bootes, podria semblar que s’està davant d’una trama deliberadament pueril que tan sols aspirés a la simpatia de l’entreteniment: una de les peces essencials per al funcionament de la maquinària de l’Arxicenotafi s’ha espatllat i, per investigar quines són les causes —avaria tècnica, negligència humana, potser un atemptat?—, es convoca una comissió d’experts que s’anirà submergint en una espiral de mentides, entrebancs i contradiccions orquestrades des del nucli mateix del poder que els ha contractat, com si només se’ls considerés un “decorat de distracció” enmig d’una lluita entre faccions per obtenir algun privilegi incògnit. “Descobrir l’explicació de l’incident i la reparació del desperfecte serà la porta per descobrir allò que hem de descobrir de debò”, diu un dels protagonistes, com si llegís el pensament del lector mentre va a la deriva, tan a cegues com els personatges, i com ells també, que pateixen i disfruten mentre es fan més savis, es va adonant amb goig que, en un món tan intricat, esotèric i carregat de furor i manies i d’innombrables i virtuosos diàlegs al voltant de la geometria del poder polític, del sentit de la Història, de la malaltia moral de l’època, del suïcidi involuntari de la societat occidental —com si fos una broma a la manera de “les que et gastes tu mateix sense pensar que es duran a terme”—, hi troba la cortesia de la recompensa inacabable de la literatura, ocurrència i engany, pura ficció.

Bootes espanta, per la magnitud colossal de la seva extensió i pel diagnòstic desolat i lúcid de l’era del totalitarisme banal —potser és una oració fúnebre pel temps d’ara mateix, d’una impressionant veritat poètica—, tant per la densitat de pensament com per la seva arravatada eloqüència, però la desmesura, el risc d’extraviar-se en la desproporció, no és cap pecat literari, i en contra dels estralls de la moda de la narrativa anorèctica o bulímica, De Palol ho engrandeix tot fins a assolir l’escultura d’un monstre tan apassionadament deforme i fabulós com aquesta novel·la inflamada i indominable.