‘La llarga migdiada de Déu’, de Pep Coll: Enciclopèdia de la barbàrie

En aquells temps la gran ciutat rosa del sud de França, travessada pel riu Garona i pel canal del Migdia, s’havia convertit en una mena d’estany d’aigües tèrboles en ebullició on desembocava la rubinada de fugitius que venien del nord. La majoria eren francesos, per bé que també s’hi podien veure belgues, holandesos, polonesos, famílies dels països que els alemanys havien envaït. Malgrat parlar llengües diverses, compartien la fam, el cansament i la calor de l’estiu. Compartien també la por, com una bandada de bestioles llevade...

En aquells temps la gran ciutat rosa del sud de França, travessada pel riu Garona i pel canal del Migdia, s’havia convertit en una mena d’estany d’aigües tèrboles en ebullició on desembocava la rubinada de fugitius que venien del nord. La majoria eren francesos, per bé que també s’hi podien veure belgues, holandesos, polonesos, famílies dels països que els alemanys havien envaït. Malgrat parlar llengües diverses, compartien la fam, el cansament i la calor de l’estiu. Compartien també la por, com una bandada de bestioles llevades del jaç pels mateixos gossos, perseguides pels mateixos caçadors”, diu una de les veus narradores d’aquesta novel·la, però l’afany didàctic és extensible a totes les altres que s’hi van alternant, com si l’autor dubtés del sentit comú i la cultura general del lector. Des de la imaginació literària, a La llarga migdiada de Déu Pep Coll (Pessonada, 1949) fa una ambiciosa i gegantesca reconstrucció històrica de les desventures viscudes per un voluminós elenc de personatges, tant històrics com inventats, amb una corrua abundant d’actors secundaris, als Pirineus francesos durant el nazisme.

A l’altra banda de les simplicitats fàcils de l’autoficció, Pep Coll ha investigat la història, s’ha documentat profusament, i ha convertit en un món propi l’angoixa dels professors i els nens jueus refugiats a l’orfenat suís del castell de La Hille; la ràtzia dels gendarmes del règim de Vichy contra els jueus confinats a Aulús; l’alliberament per la resistència de Sent Gironç; la ruta dels fugitius que arribaven a Espanya travessant els Pirineus i l’ambient no del tot desfavorable que van trobar a Barcelona; els conflictes del maquis amb els obrers que construïen el túnel de Vie­lla. És enmig del caos d’aquestes situacions reals que hi opera Samuel Silverstein, un transportista jueu que veu com l’atzar funest d’un bombardeig nazi l’inclina a convertir-se en membre d’una organització clandestina dedicada a salvar nens destinats a la deportació. Enciclopèdia minuciosa del terror durant la barbàrie, a La llarga migdiada de Déu Pep Coll hi ha volgut col·locar tot el que agrada de trobar en una ficció: ha dibuixat un escenari poc conegut, ha retratat uns personatges que, segons si es mouen en l’àmbit de la gràcia o del pecat, estan dirigits pels impulsos d’uns ideals humans o uns ideals monstruosos, ha administrat amb paciència els recursos narratius d’una estructura coral que no s’oblida de descriure els moments de sofriment íntim i individual dels protagonistes —tots carregats de les seves misèries, dels seus fanatismes, de les seves resistències interiors, de les seves traïcions i les seves injustícies, de les seves arbitrarietats i de les seves delacions—, i ha intentat combinar, des de la mesura i l’alternança, els passatges lleugers de pura aventura amb els episodis greus en què la política, la guerra o la religió ocupen el primer pla.

És innegable que l’alè de La llarga migdiada de Déu busca transmetre la gran passió del relat que conta una infinitud d’històries, i que pot haver-hi lectors que se sentin còmodes en l’itinerari que planteja Pep Coll, preparant i executant amb tanta professionalitat totes le giragonses de la trama que fins i tot té la cortesia de cloure la novel·la amb un epíleg on els caps i les puntes s’acaben nuant com si no fos cap artifici. Però també és cert que hi haurà lectors que preferirien menys lliçons d’història, un so de la música dels bons sentiments no tan alt, i menys abundància d’uns tòpics argumentals que eliminen de la novel·la l’expectació de la sorpresa.