Léa Murawiec: “Una artista no pot passar de les xarxes socials si vol sobreviure”

Quan Léa Murawiec anava a l’institut, hi havia dues noies que es deien exactament igual: Léa Coen. “Cada cop que sentien el seu nom i cognom, sa­bien que potser no parlaven d’elles mateixes, que aquella Léa Coen podia ser una altra. Em semblava fascinant viure així”. D’això va, en part, El gran buit, el debut d’aquesta parisenca de 28 anys en la novel·la gràfica, guanyadora del premi del públic al Festival d’Angulema el 2022 i que ara publica Finestres amb traducció al català de Marta Marfany. En aquesta ...

Quan Léa Murawiec anava a l’institut, hi havia dues noies que es deien exactament igual: Léa Coen. “Cada cop que sentien el seu nom i cognom, sa­bien que potser no parlaven d’elles mateixes, que aquella Léa Coen podia ser una altra. Em semblava fascinant viure així”. D’això va, en part, El gran buit, el debut d’aquesta parisenca de 28 anys en la novel·la gràfica, guanyadora del premi del públic al Festival d’Angulema el 2022 i que ara publica Finestres amb traducció al català de Marta Marfany. En aquesta distopia on es barregen la ficció, l’assaig filosòfic i el qüestionament dels costums socials, Murawiec s’ha inspirat en la ficció de Borges i Bioy Casares, la pel·lícula The Lobster de Yorgos Lanthimos i l’historiador Philippe Ariès per descriure la vida de Manel Naher, una noia que treballa en una petita llibreria i que es diu exactament igual que una cantant famosa. Aquest factor posarà en perill la seva existència perquè en el seu món, regit pel que s’ha estipulat com la “presència de les persones”, si ningú pensa en tu, desapareixes. Un escenari angoixant on els individus només es mouen per ser esmentats.

PREGUNTA. Li fa por aquesta idea que si algú no pensa en vostè acabarà morint?

RESPOSTA. Fa que em qüestioni les coses. De vegades em fa por i de vegades riure.

P. La idea sembla connectada amb la presència a les xarxes socials per guanyar capital social. Sent aquesta pressió?

R. De vegades sí. Potser més quan era més jove que no pas ara. Soc artista, i avui dia és molt difícil passar de les xarxes socials, has de mostrar la teva feina per sobreviure.

P. Vostè no estaria maleïda com la seva protagonista, el seu nom no és gens comú.

R. Abans tenia un pseudònim perquè el meu cognom no és fàcil de pronunciar, no el diuen bé ni els francesos, i estava cansada que la gent el pronunciés i l’escrivís malament. Però m’agrada el meu cognom, el que hi ha al darrere (els meus avis polonesos van migrar a França), així que quan vaig publicar El gran buit vaig decidir reivindicar-lo.

P. Planteja el ball de la presència, un esdeveniment social on tothom s’ha de reunir per repetir el seu nom sense descans i així evitar la mort. Això recorda molt el malson del networking.

R. Sí, aquesta en seria la versió extrema. Però també té a veure amb altres pressions que es barregen. El que em semblava molt interessant és que a priori la gent no té opció, si no fan networking, moren. Així que tenen una excusa per tenir un comportament tòxic. Però també és una manera de reflexionar sobre la manera de sobreviure en aquest univers tan difícil i tan hostil.

P. La presència de la mare vehicula la història. Vol imposar uns costums per a la felicitat de la filla, però ella s’hi rebel·la.

R. Em sembla que a moltes famílies passa el que passa amb la Manel: quan un fill no encaixa amb les idees de la família, se sent molt diferent i complica els vincles fami­liars. Volia parlar de quan tens expectatives de la teva família i fas coses per agradar, tot i que no hi estàs d’acord, però vols complaure a qui estimes.

Anar a viure en una zona rural també és una fantasia de fugida, de fugir dels problemes

P. S’ha traduït a molts idiomes. Hi ha lectures diferents entre la gent jove, angoixada per la seva projecció a les xarxes, i la més gran, més enfocada als costums familiars?

R. Depèn molt del moment vital. Com més joves són els lectors, més hi veuen la pressió de les xarxes. Els de més edat veuen més el sentit de la vida i l’herència, per la memòria familiar, pel fet de tenir un nom. Però la majoria de gent fa la interpretació de les xarxes perquè a França n’han parlat molt els instagramers, i la gent ha vist l’angoixa de l’exposició digital.

P. Més enllà del llibre, què representa el buit a la seva ment?

R. Diverses coses. Hi ha un buit de sentit en el fet de buscar les expectatives dels altres més que les pròpies, allò que té sentit per a un mateix. També hi ha un lloc que a França anomenem la diagonal del buit, que és un espai geogràfic que es correspon de la meitat cap a l’est. Allà hi ha molta natura però poc atractiu turístic; no hi ha teixit industrial o productiu i hi viu poca gent.

P. A Espanya s’ha conceptualitzat igual: l’Espanya buidada.

R. A França sembla que només s’atorga valor a l’espai segons el valor productiu. I aquí també hi ha aquesta reflexió sobre el valor que s’atorga a les coses en funció de l’interès econòmic i de l’atenció de Google i Instagram, que dona valor només en funció dels que s’hi interessen o fan likes.

P. Viuria en el buit?

R. No ho sé. També és una fantasia de fugida, de fugir dels problemes. Però d’això d’anar a una zona rural, tenir una granja i fer autogestió no tothom n’és capaç. De vegades em pregunto per què visc on visc, què construeixo allà on visc.

P. Arriba amb una exposició al ­CCCB­ on les autores de còmic reivindiquen les seves aliances davant la precarietat.

R. Hi ha comunitat per la nostra condició precària. Hi ha pocs diners, i ens hem d’organitzar per lluitar contra això i pel dret a ser publicat. Cada vegada més, ens adonem que tenim una feina una mica aïllada i, potser, manca de comunicació. I això és encara més important entre autores i dones, perquè el que vivim del món del còmic és diferent com a dones.