‘Arabesc’, de Manuel Forcano: Quan estimar implica admirar

Trenta anys després de començar a publicar llibres de poesia, Manuel Forcano (Barcelona, 1968) ens en presenta una selecció, que es pot llegir com un llibre nou fet amb materials antics. Són 85 poemes, més de la meitat dels quals han estat publicats la darrera dècada i només n’hi ha dos d’inèdits. Encara que tots segueixen la mateixa línia lírica amorosa, estan agrupats en tres seccions: “Ciutats”, on es fa èmfasi en l’espai on sorgeix, s’experimenta o acaba una relació; “Cossos”, que se centra en l’atracció física, i “El pas del temps”, que n’accentua la fugacitat i la pèrdua. L’arabesc, que ...

Trenta anys després de començar a publicar llibres de poesia, Manuel Forcano (Barcelona, 1968) ens en presenta una selecció, que es pot llegir com un llibre nou fet amb materials antics. Són 85 poemes, més de la meitat dels quals han estat publicats la darrera dècada i només n’hi ha dos d’inèdits. Encara que tots segueixen la mateixa línia lírica amorosa, estan agrupats en tres seccions: “Ciutats”, on es fa èmfasi en l’espai on sorgeix, s’experimenta o acaba una relació; “Cossos”, que se centra en l’atracció física, i “El pas del temps”, que n’accentua la fugacitat i la pèrdua. L’arabesc, que dona títol al conjunt, és una figura decorativa que sempre té un punt d’extravagància, però mai no està absenta d’harmonia. De situacions distintes plasmades en composicions diverses —unes reduïdes a breus pinzellades, unes altres més extenses de caire narratiu— emergeix una veu literària que manté el to al llarg del llibre, que és tant com dir al llarg dels anys; un to que aconsegueix reflectir la intensitat de la passió i alhora la circumspecció que s’assoleix quan aquesta passió es contempla des de la distància i des de la saviesa suficients.

Entre les cites que acompanyen els poemes —en moltes de les quals es pot constatar la formació en filologia semítica del poeta, que ha traduït autors com Pinkhas Sadé i Iehuda Amikhai—, destaca una de ­Joan Vinyoli, d’Ara que és tard, que es pot aplicar a tota la seva obra: “Demana justos els mots indispensables per fer sorgir la imatge de les coses passades”. Cada un dels poemes conté una o unes quantes metàfores decisives, contundents, que persisteixen en la memòria del lector, tal com l’experiència que evoquen persisteix en la memòria del jo que hi parla; metàfores que són tan de bon citar com de mal aïllar fora de l’escena que les ha generades —”L’amor és un port que arriba per fi a un vaixell”, “Vivim com runes a l’aire lliure del que fórem”, “La teva torre tombant sobre el tauler el meu rei”— perquè en són l’emblema o la culminació.

En una entrevista recent Forcano afirma que “estimar és un verb que implica admirar” i que “ens enamorem de les persones que voldríem ser”. És una manera de veure-ho. Hi ha qui faria èmfasi en l’atracció dels contraris: ens enamorem dels qui són com no voldríem ser mai. O podríem dir, com Plató, que ens enamorem de la nostra meitat perduda de l’ànima. Tant se val, l’amor es presta a jocs de paraules i a raonaments sofístics; però això no és un tractat sobre l’amor sinó un recull de poemes d’amor. L’amor té mala premsa avui dia, per culpa dels partidaris del règim tribal i de la destrucció de la civilització. L’autor no ho pretén, però el fet és que Arabesc arriba oportunament en defensa d’una de les constants de la humanitat que la millor poesia europea —lluny dels tòpics adotzenats de la poesia sentimental— sempre ha proclamat —i, en aquesta dimensió, no hi fa res que les relacions aquí reportades siguin de caire clarament homosexual. Encara que el prologuista, Francesco Ardolino, parli de l’”absència d’una mètrica regular”, no es pot dir que hi sigui absent. No hi ha estrofes, però hi ha mètrica: el poeta no deixa res a l’atzar, és conscient del ritme i està atent a la cadència de la frase. Una espontaneïtat meditada troba en cada cas la forma que li escau, al servei d’una religió indivi­dual: “Hi ha records de triomf que veneres / com els antics feien als temples / amb les figures dels déus”.