‘El soldat de Baltimore’, de Xavier Pla: Els ‘entra-i-surt’ de la ficció

La literatura actual viu un “excés de realitat”. Una part del que llegim s’alimenta de fets i experiències viscudes i es vehicula a través d’un jo impúdic que serveix de reclam als lectors. Tot i que mai com ara la realitat sembla haver tingut tant de protagonisme en la literatura, aquest símptoma d’excés de rea­litat no remet a cap fenomen nou. La relació entre la realitat i la seva representació és un tema clau en el desenvolupament dels estudis literaris i porta a la idea de ficcionalitat, és a dir: allò que fa que la fic...

La literatura actual viu un “excés de realitat”. Una part del que llegim s’alimenta de fets i experiències viscudes i es vehicula a través d’un jo impúdic que serveix de reclam als lectors. Tot i que mai com ara la realitat sembla haver tingut tant de protagonisme en la literatura, aquest símptoma d’excés de rea­litat no remet a cap fenomen nou. La relació entre la realitat i la seva representació és un tema clau en el desenvolupament dels estudis literaris i porta a la idea de ficcionalitat, és a dir: allò que fa que la ficció sigui identificada com a ficció. El mèrit del llibre de Xavier Pla, que aplega textos publicats en diaris i revistes, és el d’haver situat aquest fenomen en el context d’unes reflexions crítiques recents, aprofundint en algunes de les preguntes que es formula com a lector.

Si, com defensa Erich Auerbach a Mimesi (1946), cada representació de la realitat està condicionada pel model del món que configura una determinada cultura, podem dir que, d’ençà de la modernitat, bona part de les representacions construïdes a partir del real es modelen partint de la idea del jo. Del jo com a objecte i subjecte de la representació. I del jo com a resultat d’una determinada consciència històrica, que és problematitzada. En la literatura que Xa­vier Pla analitza, filtrar la realitat a través del jo implica posar en evidència unes vivències incòmodes, que ens acaren a l’experiència directa que tenim del món.

El que l’atreu de la literatura de no-ficció és l’ambigüitat genèrica: imita els textos factuals

El soldat de Baltimore no enganya i, ja des de l’inici, es posiciona a favor dels autors que produeixen “presència i dicibilitat”, és a dir, dels que, amb la seva literatura, conjuren un determinat “efecte de realitat”. D’entre aquests, destaquen Michel de Montaigne, Stendhal, Marcel Proust, Josep Pla i Joan Fuster. La seva obra es basa en la construcció d’una representació autorial, un jo convencionalment autobiogràfic, fragmentari i discontinu, amb el qual establim un determinat pacte de lectura que ens fa creure que el que llegim és autèntic. La presència d’aquest “jo-escriptor-de-si-mateix” és el que provoca, justament, l’efecte de realitat.

En un llibre ple d’episodis autobio­gràfics, a través dels quals revisa la seva relació amb la literatura i la crítica (Roland Barthes i Jacques Derrida hi apareixen com a personatges), Pla dedica un espai important a l’autoficció, que és entesa com a derivació de la novel·la. Emmanuele Carrère, Mircea Cărtărescu, Karl Ove Knausgård, Sergi Pàmies, Francesc Serés, Toni Sala, Alícia Kopf o Anna Ballbona són alguns dels autors que li interessen perquè construeixen històries basades en un jo ficcional, que s’exterioritza escrivint.

Al llarg dels capítols, Pla no només revisa la literatura del jo, l’assaig i l’autoficció, sinó que s’endinsa en les connexions que hi ha entre la novel·la, la literatura de viatges, la història, la biografia i la literatura de “segon grau” (com la crítica). El que l’atrau de la literatura de no-ficció és l’ambigüitat genèrica: és una literatura que imita els textos factuals. En aquest sentit, la seva reflexió conflueix amb la de llibres com La història és una literatura contemporània (2014), on Ivan Jablonka vindicava l’ús de la literatura com a llenguatge per a les ciències socials. O amb Passats singulars (2020), d’Enzo Traverso, on destacava la importància que havia adquirit la subjectivitat en l’escriptura de la història. En lloc d’entendre la ficció com una desviació de les formes de vehiculació d’uns determinats coneixements humanístics i socials, tots dos historiadors la consideren una forma legítima per apropar aquests coneixements i fer-los comprensibles (i sensibles) a la societat.

A parer de Xavier Pla, la literatura del real pot ser, també, una literatura de la reparació, amb una funció micropolítica, perquè, en la seva atenció al minúscul i el banal, fa possible la reconnexió amb la realitat. Per ressocialitzar la literatura, ens diu, cal observar-la a través de la construcció d’un observador, en una relació d’“extimitat”.

Aquesta aposta estètica i ètica implica un desafiament que, en la seva anàlisi, estimula a repensar no només la ficcionalitat que regeix la nostra experiència del real, sinó també la manera com podem interpretar-la i posar-hi paraules. En un món desgastat que recela, això, sens dubte, és tot un repte.