‘Triomfador’, de Joan Jordi Miralles: Les zones fosques

Un lector format en la premsa esportiva podria cometre l’error de creure que Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), a Triomfador, ha volgut denunciar l’altra cara de l’esport, el que no apareix en els titulars de les notícies, les coses que passen entre els bastidors d’un centre de formació per a joves aspirants a esdevenir professionals del futbol o del bàsquet, el menyspreu, l’odi i la violència que estructura les relacions dels adolescents privilegiats —o potser no tant— que estaven interns a La Masia a principis dels anys noranta. Un lector més literari, però, no trigarà a adonar-se que ...

Un lector format en la premsa esportiva podria cometre l’error de creure que Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), a Triomfador, ha volgut denunciar l’altra cara de l’esport, el que no apareix en els titulars de les notícies, les coses que passen entre els bastidors d’un centre de formació per a joves aspirants a esdevenir professionals del futbol o del bàsquet, el menyspreu, l’odi i la violència que estructura les relacions dels adolescents privilegiats —o potser no tant— que estaven interns a La Masia a principis dels anys noranta. Un lector més literari, però, no trigarà a adonar-se que Triomfador és una novel·la sobre els lligams malaltissos que condicionen l’existència d’uns adolescents en un internat —sobre l’instint de supervivència i l’afirmació de la personalitat en un àmbit sotmès a la crueltat psicològica i física—, o sobre l’aprenentatge fatídic del fracàs de les il·lusions, o sobre la disciplina i les seves trampes, el temor i la fatalitat, la soledat i la frustració.

És veritat que el territori on es desenrotlla la novel·la és el bulliciós laberint de l’esport d’elit i que se centra en els esforços indispensables, i en la successió de rutines, que calen per cultivar una vocació i un talent, però no ho és menys que Joan Jordi Miralles posa èmfasi en els trastorns i les manies i en els aspectes més desagradables de l’espècie humana. És especialment delicada i esgarrifosa la tortura i la mort d’un hàmster a la seva gàbia, en els primers capítols, com si es busqués imprimir el to d’un sabor amarg que no cessarà d’estendre’s dramàticament arreu, com si preparés el lector per a escenes com la següent: els veterans de la residència agafen el company d’habitació del protagonista de Triomfador, l’Ulisses, i fan que “s’agenolli a terra i vomiti el sopar. Com que s’hi nega, li peguen calbots. Al final, cedeix. Es posa dos dits fins la gargamella i vomita una pasteta de saliva i sucs gàstrics barrejats amb verdura, carn i derivat làctic”. Després l’obliguen a tornar-s’ho a empassar, sense fer servir les mans, i, “com un gosset, acota el cap, olora la gitarada, la llepa amb ois i a continuació intenta aspirar-la entremig d’arcades”. Mentrestant, com l’Ulisses, que “no pot evitar gaudir de l’espectacle” i se sent alleugerit —el dia abans ell havia sigut la víctima— perquè “compartir vicissituds i humiliacions farà que tot sigui més senzill”, el lector se sent pitjor com a ésser humà, sens dubte, però alhora experimenta també el goig de llegir.

Les sevícies i ofenses creen una atmosfera claustrofòbica, fosca i tortuosa, en un text cru amb domini mil·limetrat del ritme

No són poques les sevícies i les ofenses escampades al llarg del text, i que creen una atmosfera claustrofòbica, fosca i tortuosa, tan sòrdidament centreeuropea com una pel·lícula de Michael Haneke o Lars von Trier, però enlloc no està escrit que un argument cru hagi d’estar orfe de virtuts compositives: Joan Jordi Miralles ha escrit una novel·la amb un domini mil·limetrat del ritme, que es va desplegant amb un crescendo inoblidable, i que també podria rebre el qualificatiu de magnífic, suggerint, mostrant o ocultant els fets, o alentint l’escena fins a l’insuportable, o infonent-li una velocitat altíssima per aconseguir que el lector vagi omplint amb els seus propis malsons les zones fosques que s’hi generen. És difícil construir un relat tan fred i que alhora faci tan versemblant i feroçment humana qualsevol forma d’agressivitat, de monstruositat o d’anomalia moral: potser es deu a la manifesta capacitat de Joan Jordi Miralles per localitzar bellesa en el fracàs, o per saber mesclar naturalment la imaginació i la pietat, o per plasmar peripècia rere peripècia —podria ser la conclusió de l’Ulisses després de l’experiència viscuda a La Masia— el que deia Maeterlinck i que Musil cita al començament de Les tribulacions del jove Törless, una novel·la d’internat que pot venir a la memòria mentre es va llegint Triomfador: “Ens afigurem que hem descobert una cova secreta plena de tresors meravellosos, i quan tornem a la llum del dia ens trobem a les mans pedres falses i esberles de vidre; i, amb tot, el tresor brilla encara en la fosca, immutable”. Artífex d’una de les narratives més incòmodes del panorama actual, la publicació de Triomfador hauria de servir perquè a la fi se sabés el que alguns lectors, i potser algun llibreter, ja saben d’ençà que el 2014 van llegir Una dona meravellosa, que els llibres de Joan Jordi Miralles són literatura en estat pur.