Zoo: la frontera

Hi ha moments culturals que demanen perspectiva. Ocorre amb el “fenomen Zoo”, el grup valencià de música rap, techno, breakbeat, reggaeton, rock i alguna cosa més. Les xifres del mes passat són inaudites. 8.000 espectadors al WiZink Center de Madrid. 15.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona. Mai abans havia passat. I això demana perspectiva. Perquè no és només música. Hi ha un corrent subterrani. Pur Gramsci.

Tot va començar al vent d’una vespa. ...

Hi ha moments culturals que demanen perspectiva. Ocorre amb el “fenomen Zoo”, el grup valencià de música rap, techno, breakbeat, reggaeton, rock i alguna cosa més. Les xifres del mes passat són inaudites. 8.000 espectadors al WiZink Center de Madrid. 15.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona. Mai abans havia passat. I això demana perspectiva. Perquè no és només música. Hi ha un corrent subterrani. Pur Gramsci.

Tot va començar al vent d’una vespa. Raimon, anys seixanta: censura, clandestinitat, prohibició. El valencià sonava per primera vegada amb força. Aquelles cançons es convertien en himnes polítics contra el franquisme i per la llibertat. Paraules grosses. La llengua era sinònim d’ideologia, una anomalia forçada per les circumstàncies. Després vingueren Ovidi, Al Tall, molts altres. La llengua seguia fortament ideologitzada. La música en valencià, sempre minoritària, maldava per treure la mordassa a la cultura pròpia, sempre minoritària també. Passaren els anys. Molts grups, molta voluntat, molta passió; invariablement, pocs espectadors. Però hi va haver un punt d’inflexió. S’anomenà Obrint Pas, amb Xavi Sarrià com a ideòleg i ànima política. Allò no era lluitar contra la censura. Era foradar amb ràbia el silenciament que imperava a la València de finals dels noranta i dels eufòrics i corruptes anys 2000. El valencià, de nou, com a reacció. La llengua per se ja era el missatge. Combat explícit i politització directíssima. Dolçaines al vent. La flama d’un sentiment.

Els 8.000 espectadors al WiZink Center de Madrid iels 15.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona demanen perspectiva perquè mai abans havia passat

L’èxit de Zoo, en canvi, té un matís distint. La banda de Gandia ha superat la barrera lingüística com mai ho havia aconseguit cap grup en valencià. Però igual que ocorre amb altres fenòmens reeixits de l’última dècada —Pep Gimeno Botifarra amb la cançó d’arrel o Dani Miquel amb la música tradicional per a infants—, amb Zoo ja no es percep una llengua a la contra, a la defensiva d’un sistema opressor. En la seua música hi ha un component lúdic que és del tot nou. L’èpica de la resistència, la que sonava enfront de la dictadura franquista o davant les majories absolutíssimes imbuïdes d’odi i marginació, va quedant-se en el camí. La militància per convicció política i lingüística, en part també. Tot s’ha fet menys essencialista. Un signe d’evolució. El context ja no és (del tot) advers. Hi ha generacions formades en l’escola en valencià. Hi ha un nou ordre polític més favorable. Hi ha un nou sistema comunicatiu (Youtube, xarxes) que evita els filtres. De la Nova Cançó hem passat a la Cançó Nova. Eixa és la frontera que ha creuat la música en valencià. Una cançó més divertida i festiva. Com un estiu. Com un tobogan.