Bob Dylan es reconcilia amb Pete Seeger i torna a Vietnam

Posats a triar una de les cançons que Bob Dylan comenta al seu darrer llibre, The Philosophy of Modern Song (traduït al castellà per Miquel Izquierdo i publicat a Anagrama), en trio una de Pete Seeger amb garanties certes de no ser elegida gairebé per ningú: Waist Deep in the Big Muddy (“Enfonsats al fangar fins la cintura”) de Pete Seeger.

Pot semblar una sorpresa que Dylan elegeixi una cançó tant directament política per tancar la seva selecció de seixanta-sis cançons. Ho va ser per a mi quan vaig llegir el llibre de dalt a baix i d’una tirada. Cau pel seu pes. La...

Posats a triar una de les cançons que Bob Dylan comenta al seu darrer llibre, The Philosophy of Modern Song (traduït al castellà per Miquel Izquierdo i publicat a Anagrama), en trio una de Pete Seeger amb garanties certes de no ser elegida gairebé per ningú: Waist Deep in the Big Muddy (“Enfonsats al fangar fins la cintura”) de Pete Seeger.

Pot semblar una sorpresa que Dylan elegeixi una cançó tant directament política per tancar la seva selecció de seixanta-sis cançons. Ho va ser per a mi quan vaig llegir el llibre de dalt a baix i d’una tirada. Cau pel seu pes. La narrativa tradicional diu que Dylan i Seeger havien trencat relacions al Festival de Newport de l’estiu de 1965. Aquella narració mig veritat i mig mentida, carregada igualment de la mitificació que acompanya al personatge des de fa seixanta anys, afirma, entre d’altres coses, que es tractava d’una qüestió d’electricitat, que Seeger havia tallat amb una destral els cables elèctrics de la banda de Dylan. Una persona més que autoritzada, el gran músic Al Kooper, va fer ús de la ironia que el caracteritza per desmentir aquella mitificació d’estar per casa. Molt abans del gran drama, bandes de blues de Chicago tocaven amb molts decibels al festival. Era quelcom admès.

El problema de fons no era aquest sinó que remet a si Dylan estava disposat a seguir composant i cantant les protest songs que el convertiren, volgués o no ho volgués, en el cantant polític per excel·lència d’uns Estats Units trasbalsats per la qüestió racial i la guerra a Vietnam. Certament el viratge de Dylan va ser molt marcat en la manera com situar-se davant d’aquell rerefons de malestar sord i creixent, de violència a casa i fora. En un any i mig (de 1965 als primers mesos de 1966) Dylan publicà tres LP. Dos eren altament polítics -Bringing it all Back Home i Highway 61 Revisited; el tercer, el Blonde on Blonde, era lisèrgic, introspectiu i amorós. Quan publicà el primer encara no s’havia produït el trencament amb Seeger i el mon folkie. Era qüestió de mesos.

Waist Deep in the Big Muddy, la cançó de Seeger que Dylan comenta, es refereix a la història d’un escamot de soldats fent exercicis militars. Parla d’un grup de pobres desgraciats a qui un capità estúpid els obliga a enfonsar-se més i més en un fangar què no porta enlloc. L’oficial els obliga a endinsar-se, carregats fins al capdamunt de material militar inservible però pesant, en un indret ple de llot, i ho fa insultant un sergent que posa en dubte allò que estan fent. L’acusa de Nervous Nelly, és a dir, de covard, d’incapaç d’avançar i fer avançar a l’escamot. Finalment aquell tros d’animal s’enfonsa en el fang, accident que permet al sergent agafar el comandament i salvar a un platoon que ens recorda la pel·lícula d’Stanley Kubrick. Si bé l’acció se situa al Mississippí l’any 1942, l’episodi es referia de fet a un accident d’aquestes característiques que succeí efectivament l’any 1956.

Al llibre, Dylan ho compara enginyosament amb el suïcidi col·lectiu d’un animalets, els lemurs, els quals segueixen instintivament a qui va al davant fins a precipitar-se a l’abisme. Aquest fet del regne animal es feu molt popular quan la productora Disney n’encarregà un reportatge a documentalistes de primer nivell a principis dels anys seixanta.

El punt més significatiu de la lletra de la cançó és la història de Nervous Nelly (cagadubtes Nelly), expressió pejorativa que esdevingué una expressió admesa a la llengua anglesa, referida usualment a cavalls vells i malalts. L’origen no procedia pas del regne animal. Procedia del cas del senador Frank Kellog, un dels pocs republicans que s’atreví a ratificar el tractat de Versalles de 1918 que clogué la Primera Guerra Mundial en contra de la posició majoritària del partit al qual pertanyia. Dècades després Johnson recuperà l’expressió com un insult per referir-se a tots aquells que dubtaven o criticaven la política d’escalada militar al Vietnam.

La seqüència és clara: la Gran Guerra de 1914; 1942, durant la Segona Mundial; 1956, tot just acabada la Guerra de Corea i; finalment, l’escalada a Vietnam a partir de 1964. En definitiva: una llarga travessia plena de fang i sang que definí l’expansió de l’hegemonia mundial nord-americana el Segle Vint.

Deixant de banda la qualitat de la lletra i música, i la interpretació molt punyent amb guitarra de dotze cordes que en va fer Seeger (la poden escoltar sense problemes a YouToube), la cançó està plena de matisos i detalls molt intrigants. Allò segur és que la cançó havia estat escrita just després del començament de l’escalada a Vietnam, quan l’informe de Robert McNamara de 1963 advertí de la debilitat del govern titella de Saigón, obrint pas a la coneguda com Gulf Tonkin Resolution d’agost de 1964. Aquella mesura de tanta transcendència admeté i legitimà la necessitat de l’escalada militar, l’ús massiu dels bombardejos i el reclutament massiu, inclosos els nois de classe mitjana, aquells universitaris que es congregaven a Newport cada estiu. Poquíssims senadors es negaren a rubricar aquella mesura que el Congrés passà tant de pressa i corrents. El qualificatiu de Nervous Nellies els caigué al damunt de manera immediata i sense misericòrdia. “El patriotisme és el darrer refugi dels covards”. (Dr. Johnson escriptor del segle XVIII; Stanley Kubrick cineasta del XX)

Sabem que Pete Seeger interpretà la cançó en cenacles folkie i pacifistes abans de la negativa de la CBS d’emetre-la per televisió. Com Dylan recorda encertadament, el folkie Seeger no va poder cantar la cançó dels soldats enfangats al programa televisiu d’humor Smothers Brothers fins l’any 1968. La cadena (propietària de la discogràfica per qui Seeger y Dylan treballaven) no s’havia atrevit fins aleshores a emetre la cançó. No costa d’entendre’n el motiu: el director de la CBS estava escarmentat pels insults escatològics que el President Lyndon B. Johnson li dedicà una nit a les tres de la matinada per un programa informatiu sobre la guerra que considerà desmoralitzador.

¿Era només el veterà blacklisted Seeger qui tenia alguna cosa a dir sobre els esdeveniments del moment? De cap manera. A tall d’exemple tothom recorda el What’s going on de Marvin Gaye, el cantant de la Motown, on es refereix ben explícitament a la brutal repressió policial de les protestes contra l’escalada militar a Berkeley la primavera de 1969. O a Jimmy Hendrix interpretant l’himne nacional simulant un bombardeig, a Woodstock l’estiu d’aquell any. Que abans l’esponja que sempre ha estat Dylan escoltés prest la cançó de Seeger és poc dubtós. Que en prengués nota ho sembla encara menys. A Tombstone Blues, una de les cançons clau del gran fresc sobre la violència a la societat americana que pintà a Highway 61 Revisited adverteix a la primera estrofa que “The town has no need to be nervous”. A la tercera continua: “My advice is not let the boys in.” Ja sabem on. A la sisena, transmutat explícitament en Commander in Chief, amenaça sense manies a tots als qui dubtaven o eren contraris a la política d’escalada, als qui qualificà sense manies de Nervous Nelly: “Death to all those who would whimper and cry.”

El més sorprenent de tot plegat és que Dylan tanqui aquest llibre -una llarga i lluminosa meditació sobre la frustració i la malenconia de la vida al Midwest les dècades de 1950 i 1960- recordant un dels episodis més tensos de la seva trajectòria personal, amb un elogi nítid de amb qui havia trencat l’estiu de 1965. Ens sorprèn la reconsideració del moment i de la cançó política més explícita i brutal del propi repertori tants anys després. Sorprenent no sol ser una paraula que funcioni en el cas del de Minnesota.