L’art d’apuntalar el penis de Dionís o el dit de Paulina Borghese

Submergir-se en el diari de notes d’un escultor és un acte íntim. És avançar de la seva mà per un camí imprevisible, a vegades complaent, a vegades angoixant. “Segueixo —obstinadament— la talla de puntelli. Vaig relaxant la mimesi. Em domina el plaer o la màgia de modelar formes que sembla que el marbre escupi. Això sí, ‘inspirades’ en cada una de les estàtues referenciades. És un treball estrany, aquest, fins i tot per a mi, però inevitable: ...

Submergir-se en el diari de notes d’un escultor és un acte íntim. És avançar de la seva mà per un camí imprevisible, a vegades complaent, a vegades angoixant. “Segueixo —obstinadament— la talla de puntelli. Vaig relaxant la mimesi. Em domina el plaer o la màgia de modelar formes que sembla que el marbre escupi. Això sí, ‘inspirades’ en cada una de les estàtues referenciades. És un treball estrany, aquest, fins i tot per a mi, però inevitable: Il fallait le faire”. Compartir aquestes anotacions i els dibuixos pertinents també és un acte de generositat perquè permet visualitzar allò que sempre roman amagat a ulls de l’espectador: les bastides que sustenten el procés creatiu. “En previsió de fer Dionís nen amb pantera. Desbastats els tres puntelli i treballat a fons el quart”.

En l’estatuària clàssica tallada en marbre els puntelli són elements habituals. Aquests fragments de reforç sustenten el penis de Dionís, el tors de Polifem, el dit de Paulina Borghese, la mà de Clemente X Altieri... La llista d’exemples seria infinita. Històricament, els escultors han tractat de dissimular aquests suports, que molts cops s’escapen de la mirada humana perquè tendim a veure només la figura que ens és representada. Però Salvador Juanpere (Vilaplana, 1953) els ha convertit en objecte d’estudi, fins al punt de dedicar-los una dècada d’investigació, observació i reproducció. “A les onze ens plantem a la Galeria Uffizi. Total, sis hores de visita. He fet força fotos de puntelli”. Tot aquest treball s’ha concentrat en una instal·lació formada per 95 rèpliques de puntelli de marbre de 65 escultures clàssiques, al voltant de la qual gira Perforar el temps, l’exposició de la Tecla Sala de l’Hospitalet que es pot visitar fins al 8 de gener de 2023.

Històricament, els escultors han intentat dissimular aquests punts de reforç del marbre

Què passa quan els puntelli s’allunyen de la seva funció original? Què passa quan es converteixen en una forma abstracta solitària? Aquesta és la pregunta que es va plantejar Juanpere per continuar indagant en les bastides —visibles i invisibles— del seu ofici. Potser per això els mostra ordenadament sobre una pulcra taula de treball, l’un al costat de l’altre, com si fossin elements rescatats d’una excavació arqueològica. Però tot i aquesta descontextualització forçada, cada puntello conserva encara una significació intrínseca: la sustentació de l’escultura, que també és la sustentació del jo. “Desbastat i acabat avui un puntello de Les tres gràcies”. Es­piar el diari de treball de Juanpere —exposat en fulles soltes i acompanyat de fotografies de referència en una gran vitrina central— també és acompanyar l’artista en aquest intent de desentrellar un misteri vital.

Estirant d’aquest fil tan prim que separa professió i vida, Juanpere també s’ha recreat en dues sèries complementàries. Construïda a base de dibuixos minuciosos fets amb bolígraf de punta fina, Entretiens avec... perfora el túnel del temps de l’art per buscar-hi paral·lelismes: hi contraposa tant les pales de Duchamp i de Beuys, com l’expressió del futbolista Antoine Griez­mann i la de l’Anima Damnata de Bernini, com un tall de Lucio Cortana i el dit incrèdul de sant Tomàs furgant en la ferida de Jesús que va pintar Caravaggio. En canvi, a Veus de fons superposa els retrats d’una dotzena d’escultors de renom —Giacometti, Bourgeois, Opalka, Brown, González...— amb les reflexions que han fet sobre l’ofici compartit. I són aquestes paraules encunyades, ara ben visibles sobre els rostres dibuixats de qui les van dir, les que apuntalen la intimitat que s’amaga en hores de treball al taller i en anotacions al diari. “Acabat aquesta tarda puntello de Cacciatore. Segle II dC. Quina tranquil·litat haver trobat finalment una obra que no demani esforços de la imaginació ni el pressing anguniós de la novetat”.