‘Tornarà a ser rica i plena’, de Maria Vila: Una història de per riure

Sabies que hi ha més distància en el temps entre Cleòpatra i la construcció de les piràmides que entre Cleòpatra i nosaltres? A molts us pot semblar una dada cunyada, de revista de pseudodivulgació científica, però a mi em fa pensar molt fort. Hi he reflexionat, a bastament, amb motiu de la lectura del llibre de Maria Vila Tornarà a ser rica i plena. Una Història (im)pertinent de Catalunya, sobretot quan l’autora ens remarca una obvietat emmascarada: les farses processistes del 9-N i de l’1-O ja són més pròximes entre elles que la nostra distància, habitants d’un present embastardit, am...

Sabies que hi ha més distància en el temps entre Cleòpatra i la construcció de les piràmides que entre Cleòpatra i nosaltres? A molts us pot semblar una dada cunyada, de revista de pseudodivulgació científica, però a mi em fa pensar molt fort. Hi he reflexionat, a bastament, amb motiu de la lectura del llibre de Maria Vila Tornarà a ser rica i plena. Una Història (im)pertinent de Catalunya, sobretot quan l’autora ens remarca una obvietat emmascarada: les farses processistes del 9-N i de l’1-O ja són més pròximes entre elles que la nostra distància, habitants d’un present embastardit, amb aquells fets luctuosos.

Sense gairebé adonar-nos-en, la dècada ominosa catalana ja és matèria historiogràfica i, com a tal, ja pot anar de bracet amb un seguit d’escenes inquietantment similars de la nostra història nacional torturada. Vila no ataca aquest noble propòsit des de l’assaig periodístic o des del vessant científic. De fet, el llibre és breu, no té notes ni bibliografia, passa avall amb un flux sense recessos molt amarat d’oralitat col·loquial. Durant les primeres pàgines, vaig tenir una mica de por: l’últim precedent que recordava d’història catalana recreativa era el best-seller Història de Catalunya: modèstia a part, de Toni Soler, i no puc dir que fos una experiència positiva. M’ha fet recelar des de llavors d’aquest gènere peculiar.

La dècada ominosa ja és matèria historiogràfica i pot anar de bracet amb escenes de la història nacional torturada

Aquella fita, de 1998 —quan Oriol Junqueras sortia amb ell a la tele disfressat de Jaume I—, recollia l’esperit d’un temps que desembocaria en els tripartits i en el fiasco de la reforma de l’Estatut, i se servia de l’humor tou i complaent amb el poder que ha caracteritzat la factoria de continguts de Minoria Absoluta. Alguns recursos que utilitza Maria Vila, com ara l’anacronisme, la ridiculització de frases i llocs comuns actuals per mitjà de la descontextualització, o els acudits poc esmolats basats en tòpics i cunyadismes, ens podrien remetre al llibre de Soler. Com en el cas d’aquest ínclit referent, també, Vila ens promet que mirarà de mostrar un espectre ampli que abraci aspectes socials i culturals, però a l’hora de la veritat el seu llibre és majoritàriament una crònica política, una història dels governs i governants del país.

Però fins aquí les similituds. Quan ens adonem que l’advocada Vila intenta recórrer a aquestes fórmules per refrescar la seva escriptura i acostar el missatge al populatxo, però que en realitat tampoc vol fer riure (o almenys no en sap prou), Tornarà a ser rica i plena es converteix en una sàtira plena de mala llet. Un potent al·legat de la defensa d’un reu, el país, sodomitzat pels seus polítics. Una història que vol lligar amb un fil de continuïtat genètica les repúbliques efímeres proclamades per Pau Claris, per Lluís Companys i Carles Puigdemont, fent-nos veure que els catalans donem voltes a la mateixa sínia des que existim.

Ben mirat, si abans parlàvem de Cleòpatra, ara podríem recordar l’arenga de Marc Antoni a l’acte III del Juli Cèsar de Shakespeare, aquell discurs que comença amb el conegut “Amics, romans, compatriotes, presteu-me les vostres orelles” i on l’afligit i emprenyat patrici comença a ordir la seva venjança contra els assassins de Cèsar i beneficiaris del magnicidi. En aquella ocasió, Marc Antoni, amb l’excusa d’un panegíric i amb un ús molt hàbil de la ironia, aconseguia commoure l’opinió pública i convertir el que havia de ser el vistiplau del poble als conspiradors en un conat de caos i de contestació democràtica. De la democràcia de llavors, esclar.

En el cas que ens ocupa, el mort és Catalunya i els occidors, els governants que van aprofitar-se de les il·lusions de la ciutadania per muntar el seu particular martirologi i perpetuar-se en el poder autonòmic. Sense l’excel·lència retòrica del Bard —tampoc li demanarem tant a l’autora en el primer llibre—, fa la impressió que l’objectiu més o menys ocult del simpàtic libel de Maria Vila és aquest: contrarestar la lectura unívoca dels recents esdeveniments històrics que intenta forçar l’establishment processista i contribuir que no ens donin gat per llebre, tot inserint els fets que han sotraguejat la consciència nacional en una tradició llarga i assumida de derrotes còmiques. Amb la vaga esperança que aquesta assumpció permeti, un dia o altre, guanyar alguna batalla.