La histèria de la Història

Al cap de poques pàgines d’haver-se embarcat en l’aventura que representa la lectura de 1969, una portentosa cartografia mòbil en forma de crònica, o de novel·la documental, de la vida històrica i espiritual de Barcelona durant l’any del títol, el lector pot recordar un dels contes del primer llibre d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960), Zugzwang, titulat ‘Al·legoria’, que l’autor no va incloure dins la reedició antològica de la seva obra narrativa breu, Vint-i-nou contes menys: un nàufrag albira un transatlàntic i e...

Al cap de poques pàgines d’haver-se embarcat en l’aventura que representa la lectura de 1969, una portentosa cartografia mòbil en forma de crònica, o de novel·la documental, de la vida històrica i espiritual de Barcelona durant l’any del títol, el lector pot recordar un dels contes del primer llibre d’Eduard Márquez (Barcelona, 1960), Zugzwang, titulat ‘Al·legoria’, que l’autor no va incloure dins la reedició antològica de la seva obra narrativa breu, Vint-i-nou contes menys: un nàufrag albira un transatlàntic i es troba que, en comptes de ser recollit per una llanxa de salvament, només veu com un passatger el fotografia i que “l’esclat del flaix enlluerna el brunzit del vaixell allunyant-se”. Més enllà de la poderosa visualitat de la imatge, era una informació conscient de la manera que tenia Eduard Márquez d’operar amb la matèria literària, i que consistia ­—primer pas— a enlluernar el lector, i —segon pas— a aconseguir un resultat d’una extrema concisió narrativa gràcies a l’esforç tècnic que destil·lava el muntatge de cada una de les seqüències argumentals. Són dues estratègies que a 1969 el lector trobarà desenrotllades i elaborades fins a l’infinit, com una audàcia tan audaç que no tem el risc que comporta: de sobte, potser quan ja duu un centenar de pàgines llegides, el lector s’adona que està enmig d’una novel·la gens ortodoxa, i que és en va buscar-hi uns personatges protagonistes, que és en va buscar-hi una trama, i que és vana l’espera d’un desenllaç perquè enlloc no hi ha ni un nus ni un plantejament argumental, com si 1969 estigués feta de flaixos i de brunzits mentre els dies de l’any se’n van de la mateixa manera que se’n van els dies de qualsevol any.

És un retaule de gent que s’oposa al franquisme o el defensa amb la voluntat noble o infame de trobar un lloc en el món

El lector avança com un condemnat, sense redempció possible —pàgina rere pàgina, sense parar, com si fos una novel·la de Balzac òrfena de veu narradora—, per les dues vies que estableix Eduard Márquez: d’una banda, hi ha el poder de la burocràcia franquista, els informes i documents policials o jurídics, amb la seva prosa castellana còmicament o tràgicament enrevessada, i hi ha també la prosa catalana amb què expressen els seus jeroglífics ideològics la militància d’esquerra o la resistència catalanista; d’altra banda, hi ha la infinitud de testimonis de la gent anònima, que s’oposa al franquisme o que el defensa, amb la voluntat noble o infame de trobar un lloc en el món, i que són les biogra­fies mínimes d’un moment concret que Eduard Márquez fa emergir com si construís un mural o un retaule farcit d’uns herois diminuts cremant-se enmig de les flames de la Història, o com si fos una pel·lícula de David Lean filmada per Godard i la panoràmica del Cinemascope es fongués amb la mirada microscòpica d’una home-movie: des d’un temps que pot ser ara mateix, cada una d’aquestes personalitats anònimes recorda les atzaroses peripècies viscudes durant un moment determinat de l’any 1969, el seu món obsessiu i els seus desitjos, les seves contradiccions, com si cada dia la innocència natural s’anés perdent a mesura que s’entra en un món hostil, i una de les gràcies de 1969 és que l’autor concedeix a cada veu una consistència versemblant i indubtable, com si fos algú de carn i ossos. I és això, versemblant i indubtable, i de carn i ossos, el que és el verdader i únic protagonista d’aquesta novel·la, aquest any 1969, gairebé com el 14 de juny de 1904 a l’Ulisses de Joyce, i que serveix al lector per veure com la histèria de la Història, els seus espasmes i les seves intermitències, les seves seduccions i els seus rebutjos, i amb quina insistència la vida s’ordena per desordenar les vides, afecta uns personatges reals —Franco, el governador civil, el rector de la universitat de Barcelona, l’abat de Montserrat, la policia, els sindicalistes—, i com aquests, després, afecten uns personatges imaginaris que són, al cap i a la fi, els que acaben influint en el curs de la història.

Usant un arsenal riquíssim de recursos tècnics, amb un repertori inacabable d’històries plenes de successos mínims i insignificants, Eduard Márquez ha escrit una novel·la documental tan excessiva com pertorbadora —no per les veus que hi intervenen, sinó per com organitza la matèria, com si fos un Dziga Vertov més pausat—, desbordant, aclaparadora i d’una força inapel·lable, i sense caure mai en la temptació de commoure ningú i sense importar-li gens que el lector, a vegades, es pugui avorrir una mica.