La poesia d’Anna Gual: Ocultacions que il·luminen

“M’illumino d’immenso”, escriví el poeta italià Giuseppe Ungaretti, i els seus versos retornen a la memòria en acabar de llegir l’últim i excel·lent poemari d’Anna Gual, Les ocultacions, guardonat amb el premi Miquel de Palol 2022. L’obscura, indefinible i inabastable immensitat s’omple d’una llum capaç d’il·luminar els dies més foscos —la lírica, que porta per títol Mattina, va ser escrita el gener de 1917 al front del Carso— en els versos d’Ungaretti, perquè la poesia, ens recorda el poeta, diu allò que es calla, mostra allò que s’oculta. “Il·lumina’m / allò que no veuré mai”, li dema...

“M’illumino d’immenso”, escriví el poeta italià Giuseppe Ungaretti, i els seus versos retornen a la memòria en acabar de llegir l’últim i excel·lent poemari d’Anna Gual, Les ocultacions, guardonat amb el premi Miquel de Palol 2022. L’obscura, indefinible i inabastable immensitat s’omple d’una llum capaç d’il·luminar els dies més foscos —la lírica, que porta per títol Mattina, va ser escrita el gener de 1917 al front del Carso— en els versos d’Ungaretti, perquè la poesia, ens recorda el poeta, diu allò que es calla, mostra allò que s’oculta. “Il·lumina’m / allò que no veuré mai”, li demana Gual als seus versos, perquè és allà, a la poesia —”animal preferit / que es fira quan el crido / pel seu nom”— on troba el lloc i el llenguatge per dir allò que no sap i no pot dir —”si saps que escric / perquè no sé dir”—, per fer tangible l’intangible, present l’absent. Gual “apropa la llanterna / al que s’escapa del rang òptic, / encén la contradicció / de tenir ulls i no veure-hi”, conscient que la mirada sempre és imperfecta, que el llenguatge poètic, que és també i sobretot una forma de mirar, no esborra l’ambigüitat, perquè sempre es queda alguna cosa per anomenar.

Gual ens deixa en mig de la nebulosa, en la dualitat, però, tot fugint de la literalitat, no deixa d’intentar anomenar, il·luminar l’ocult. Perquè la poesia neix precisament de la mirada, a vegades incòmoda, a vegades arriscada, però inevitable. Orfeu va perdre Eurídice, però sabia, com ho sap Gual, que cal girar-se i mirar. Només així es fa poesia. Només així, projectant-se a l’abisme, arriscant i perdent, la paraula poètica es carrega de valor polític, explorant l’inexplorat. I és precisament això el que fa Gual a Les ocultacions, perquè, com escriví Dolors Miquel, “en l’ocult del silenci hi és tot”. Gual penetra en aquest silenci per rescatar del passat els ancestres que ja no hi són físicament, però que continuen presents, i rescata també d’un futur que no existeix la criatura que no arribarà a néixer. Dues absències que es retroben, unides en un espai inconcret, fora de tota temporalitat: “Escric aquests versos / damunt la pell arrugada / del meu cos / estès a terra. // Si en som dues o una de sola, us ho deixo a vosaltres. // O al poema”. Són una de sola en el poema, l’espai que les uneix, a elles i a qui va venir abans, a la neta, a la rebesàvia i a la criatura que no va arribar a néixer. S’uneixen en el vers i s’inscriuen en el cos, perquè és al cos, espai paradoxal d’inscripció i d’ocultació.

Un cop més, com ja va fer a Ameba, Gual posa el cos al centre; com escriu Dolors Miquel a l’epíleg, és “el cos indòmit d’un univers de foc i gel, on respirem els morts i els vius i els que encara han de néixer i els que mai podran néixer”. Indòmita i lliure, com els seus versos, és la poesia de Gual. No es recrea a la bellesa ni tampoc en el lirisme. Els seus versos no es limiten a significar, sinó que aspiren a ser —”porque el poema, en su dominio ardiente, /más que a significar aspira a ser”, escriu Gimferrer en el seu últim poemari—, a esdevenir cos. “Hi ha secrets que, / si fossin compartits, / serien miracles”. Gual ens apropa a aquest miracle, amagat entre “mol·lècules esponjoses”, com diu Miquel, i en dir-ho trenca amb el silenci imposat. Com la radiografia que tanca el seu poemari, els poemes il·luminen i amaguen; veiem, però mai amb claredat. Intuïm, percebem i prenem consciència. El poema ens il·lumina d’immens, però la immensitat se’ns escapa. Les paraules no la poden argollar. Així i tot, la poeta es gira i observa. I amb la radicalitat d’aquest gest tot pren sentit.