Maria Canelles Trabal, contra la nostàlgia de recordar

Etimològicament, nostàlgia vol dir dolor del retorn. Sentir nostàlgia significa, efectivament, desitjar tornar a un temps passat que no pot retornar. Diem passat, però podem dir casa o pàtria, perquè al final el que veritablement compta en el sentiment de nostàlgia és el dolorós desig de tornar a un lloc que ja no existeix. Per això, sovint la nostàlgia es dona la mà amb discursos conservadors que lloen el passat de manera acrítica, idealitzada, suprimint els racons més foscos i més reprovables d’aquell temps que no necessàriament ha de ser model per al nostre present. Per això, la rellevància...

Etimològicament, nostàlgia vol dir dolor del retorn. Sentir nostàlgia significa, efectivament, desitjar tornar a un temps passat que no pot retornar. Diem passat, però podem dir casa o pàtria, perquè al final el que veritablement compta en el sentiment de nostàlgia és el dolorós desig de tornar a un lloc que ja no existeix. Per això, sovint la nostàlgia es dona la mà amb discursos conservadors que lloen el passat de manera acrítica, idealitzada, suprimint els racons més foscos i més reprovables d’aquell temps que no necessàriament ha de ser model per al nostre present. Per això, la rellevància de Contra la nostàlgia de Maria Canelles Trabal. El títol no ens hauria de confondre: no es tracta d’un assaig, sinó d’una novel·la i, més concretament, d’una primera —i molt destacable— novel·la en la qual l’autora reflexiona sobre les formes de la memòria i de l’oblit, sobre la necessitat d’oblidar i la irreprimible tendència a recordar.

La Meri és una dona de seixanta anys que, després de molts anys treballant com a professora als Estats Units, torna a casa per retrobar-se amb les seves dues germanes en ocasió de la mort de la mare. Malgrat haver tingut vides molt diferents, les tres germanes han conviscut amb la presència d’una mare estricta i controladora, una mare que les ofegava: “Sou alienes a la idea de sacrifici i jo m’esglaio d’haver criat unes dones tan poc fetes, tan dèbils, tan donades a la temptació de la droperia. I això que heu tingut el meu exemple... si haguéssiu hagut de fer el que he fet jo, treballar i parir i tirar endavant la família i el negoci, tot alhora, i sense rebre res a canvi estic segura que no ho hauríeu suportat”. A despit del temps transcorregut i la distància, la veu de la mare es filtra, impregna els pensaments de la Meri, que tot havent marxat de casa de jove, continua condicionada, com les seves germanes, pels consells, sempre barrejats de recriminacions i advertències d’aquesta mare, sempre insatisfeta, impossible de complaure. “A Londres estudiaria i treballaria (...) Creixeria i es mouria sola per carrers desconeguts, sense demanar permís ni demanar explicacions (...) Es convertiria en novel·lista i treballaria fort per fer-se un lloc dins del panorama edito­rial. Ni tindria por de ser, ni tornaria a viure amb la sensació que se li acaba l’oxigen”, somiava la jove Meri que no es convertirà mai en novel·lista, perquè, cada cop que començarà a escriure, la por de no tenir el talent necessari per escriure la bloquejarà. Perquè, en el fons, la por no l’ha abandonada, l’oxigen li ha faltat de la mateixa manera que la veu de la mare no l’ha abandonat mai. Ella intentarà oblidar, amagar allò que ha viscut, però l’oblit és impossible: els records deixen sempre una traça indeleble. La mort de la mare, però, ho trasbalsa tot. La Meri comença a escriure un diari que l’acompanyarà durant el seu viatge de retorn, un diari en el qual començaran a aflorar els records amagats i on les paraules trencaran involuntàriament el silenci.

Maria Canelles Trabal converteix el viatge de retorn a casa en metàfora de la importància d’assumir el passat. Per molt que ho intenta, la Meri conviu amb la presència angoixosa de la seva mare. Com una espècie de cor romà, els comentaris de la mare s’immisceixen en aquesta narració polièdrica, on es confronten veus i mirades, desitjos i somnis mai complerts, un present que no es converteix en el futur anhelat i un passat que s’arrossega. De la mà de Canelles Trabal, la Meri és reflex de la nostra incapacitat per gestionar el nostre passat. Il·lustra l’exigència de rescatar el passat, que, pel que fa a ella, implica rememorar els tan reveladors jocs infantils compartits amb les germanes, però, sobretot, assumir la figura d’aquella mare controladora per poder-se’n alliberar. La seva veu només deixarà d’infiltrar-se quan la Meri deixa de sentir por i mira cap enrere. Sense nostàlgia i sense el desig d’oblidar. Perquè no és l’oblit el que ens allibera del passat, és la memòria serena i crítica, la memòria que s’escriu des del present i que ni idolatra ni renega.