Marta Vergonyós: “La Bonne és l’habitació pròpia on la diferència de ser dona al món és possible”

La Bonne està d’aniversari. El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison celebra 20 anys convertit en un viver de projectes culturals feministes a Barcelona i en una llar per a creadores. Fa 100 anys que a l’edifici del carrer Sant Pere més Baix s’hi van instal·lar la Biblioteca Popular de la Dona i l’Institut de Cultura, dos centres indispensables per a l’emancipació de centenars de barcelonines a través de la cultura que va impulsar Francesca Bonnemaison, nascuda fa 150 anys. La directora, Marta Vergonyós, explica la filosofia del cen...

La Bonne està d’aniversari. El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison celebra 20 anys convertit en un viver de projectes culturals feministes a Barcelona i en una llar per a creadores. Fa 100 anys que a l’edifici del carrer Sant Pere més Baix s’hi van instal·lar la Biblioteca Popular de la Dona i l’Institut de Cultura, dos centres indispensables per a l’emancipació de centenars de barcelonines a través de la cultura que va impulsar Francesca Bonnemaison, nascuda fa 150 anys. La directora, Marta Vergonyós, explica la filosofia del centre, que acull 86 entitats i se sustenta amb les aportacions de les sòcies, campanyes, projectes i subvencions.

Pregunta. Es refereixen a La Bonne com l’habitació pròpia de Barcelona.

Resposta. Hem volgut evocar les paraules de Virgina Woolf perquè la nostra experiència com a creadores ens diu que necessitem un espai i uns recursos. És important assolir una igualtat d’oportunitats, però també que no sigui mai a costa d’esborrar la diferència, com diu Fina Birulés. La Bonne és aquesta habitació pròpia on la diferència de ser dona al món, de ser dona creadora al món, és possible.

P. Sou aquí perquè Francesca Bonnemaison va deixar un espai a les dones.

R. Isabel Segura va descobrir la clàusula on Bonnemaison deia que aquest lloc havia de ser per a les dones. L’espai que va construir amb les seves amigues, Dolors Monserdà, Clementina Arderiu i Caterina Albert... dones del món de la cultura d’aquell moment que tenen clar que és important que hi hagi un espai per a les dones. Pensaven en dones majoritàriament obreres, perquè tinguessin accés a la informació i a la cultura. Però al final va ser una confluèn­cia interclassista, hi va arribar a haver 20.000 dones per aquí.

P. El canvi es percep ja en la manera d’anomenar els espais.

R. Tenim clar que s’ha de fundar de nou com ens anomenem. La gestió cultural té una dinàmica de producció de la indústria cultural assimilada a un productivisme. És un excés de producció cultural on no hi ha un pòsit per a la reflexió, no hi ha capacitat per digerir la hiperproducció cultural que vivim. Si no volem fer gestió cultural, amb tot el respecte, parlem de gestació, perquè donem el temps que mereixen els projectes i una manera d’acollir-los. Ara, per exemple, han estat en residència l’Alícia Reyero i el Comando Señoras. Una estava embarassada, una altra s’ha separat, i en aquest conviure, en aquest estar en aquesta cambra pròpia, el projecte neix d’una altra manera. Al final hi ha la denúncia feminista que allò personal és polític. Per això un centre com La Bonne és imprescindible. Costa d’entendre fins que una arriba aquí.

La Bonne ha creat el premi de poesia Francesca Bonnemaison, que se suma al premi Joves Creadores

P. Quins són els trets del patriarcat en les arts creatives que volen canviar?

R. La presència de més dones creadores als espais, les condicions de producció, d’exhibició i d’arxiu, per poder ser referents d’altres creadores. És imprescindible la presència de dones creadores en tots aquests àmbits. Però també quins són els continguts. Despatriarcalitzar passa perquè els continguts de les grans produccions tinguin presents personatges reals, personatges femenins reals i personatges masculins revisats. Al cinema és més obvi, perquè és una fàbrica d’estereotips. Responen a uns cànons, on hi ha de tot menys llibertat femenina.

P. Cal revisar els masculins perquè al final també han venut un cànon?

R. Sí, sí. Els personatges masculins responen a una lògica que construeix i consolida l’opressió, amb estàndards estereotipats. Són uns personatges masculins apoderats, segurs d’ells mateixos, que ocupen l’espai públic, que dominen el discurs. És fàcil veure qui està governant.

P. Aleshores la lògica del personatge femení seria l’oprimit.

R. No. No crec que sigui això.

P. Com que el masculí és l’opressor...

R. Com a societat no hauríem d’entrar en les antinòmies, però és una temptació que tenim sempre. La dialèctica de l’antinòmia ve d’una tradició patriarcal.

P. Hi ha grisos?

R. Exacte, i és important tenir present que cal revisar en profunditat aquests arquetips. A què responen i a qui interessa que es consolidin. A partir d’aquí, crec que és més possible crear nous imaginaris. Una pel·lícula que no és un referent, t’està obrint possibilitats. No et diu “ser dona és això i home això altre”. La identitat és dinàmica.

P. També parla de la importància de crear arxiu femení.

R. S’ha fet molta feina, com ara anar als magatzems del MNAC i veure que tota l’obra de dones artistes estava allà, ni catalogada, ni exhibida. Es va muntar l’exposició Del fons a la superfície (2008). El fons va sortir a la superfície. Però aquest fons té doble sentit, hi ha una profunditat a mostrar.

P. Algun exemple més recent de la feina de La Bonne?

R. Una àrea important és l’audiovisual. La Bonne no s’explica sense la comunitat, i com a companys de viatge tenim la cooperativa Drac Màgic i la Mostra Internacional de Films de Dones. Han fet una feina d’arxiu en línia de la qual La Bonne s’alimenta. Una gran aposta és el laboratori feminista. D’aquí surten projectes que no serien possibles en un altre context. Aquí hi ha Dones Visuals, que conviuen amb el Sindicat de Treballadores de la Llar. Són dos col·lectius que no tindrien per què trobar-se, però a La Bonne es troben. I això genera confluèn­cies molt interessants.