‘Joc de cartes’ i l’èxit de la mala maror

La temporada passada, el Joc de cartes del que més se’n va parlar va ser un capítol on sortia un restaurant amb la cuina brutíssima i que feia uns arrossos immenjables. Els seus titulars, flairant-se la darrera humiliació, no es van presentar a l’aquelarre final on els quatre concursants expliquen les puntuacions que han donat als altres i on més d’un no s’estalvia ...

La temporada passada, el Joc de cartes del que més se’n va parlar va ser un capítol on sortia un restaurant amb la cuina brutíssima i que feia uns arrossos immenjables. Els seus titulars, flairant-se la darrera humiliació, no es van presentar a l’aquelarre final on els quatre concursants expliquen les puntuacions que han donat als altres i on més d’un no s’estalvia conductes caníbals, castigant en la puntuació sobre el col·legues perquè pensen que és la millor manera d’aconseguir una bona posició. Hi ha qui puntua segons les conviccions, honestament i qui aplica tàctiques lletges. Per tot això, el veredicte final sobre qui és el millor xef no té crèdit i és l’espectador qui ha de fer-se una opinió, sobre el que li deixen veure i pel tarannà dels cuiners, sense poder tastar el plataram.

Als anuncis d’aquesta nova temporada es parlava de novetats en la mecànica. Al marge que, afortunadament, ja no es fa la ridícula, i obligatòria, recomanació d’un vi català del que no es podia dir la marca...la novetat més cridanera és que Marc Ribas, el conductor i jurat extra, tria el millor plat de tots els que s’han menjat en aquell programa. Però, si hem de fer cas a aquest primer capítol de la temporada, hi ha dues altres novetats no explícites. Una és que Ribas, que amaga la seva puntuació fins al final del programa, va manifestar durant els tiberis la seva opinió sobre determinats plats que eren a la taula. Una opinió que abans es reservava i que és clarament condicionant, per bé o per mal. En aquest debut va fer un comentari corrosiu d’un plat i, per contra, es va aixecar de taula i va anar a la cuina del restaurant concursant per felicitar el braser que havia preparat els peus de porc.

Però el que fa més sospitós el programa és que li agrada, sense demostrar-ho, la mala maror entre els concursants. En aquest debut, on s’havia de triar el millor xef jove del Vallès, van admetre un noi que era el relacions públiques i responsable de casaments del restaurant concursant. Va mostrar una notable ignorància sobre cuina. No sabia, per exemple, els ingredients de l’ajoblanco. No era cuiner. Aquí hi ha dues hipòtesis: o la producció del programa va badar a l’hora de documentar-se sobre els concursants -una altra competidora resulta que solament era responsable de les postres- o quan van fer el càsting ja els va semblar bé la pulsió criticaire, que irrita a la resta, del personatge. Ignorava Ribas aquesta circumstància? Al final del programa li va dir clarament: “tu no ets cuiner”.

Joc de cartes és un concurs perquè l’espectador tafanegi quatre restaurants. Però també és un reality on diverteix veure quina mena de concursants hi participen i fer-se’n una idea veient-los mentre inspeccionen els locals dels altres i tasten els seus plats. Hi ha qui, busca-raons, burxa en qualsevol defecte aliè per millorar la seva posició. Hi ha qui no fa càlculs tàctics i exposa honestament les bones i males -endolcides- opinions sobre el que veu i tasta. Hi ha qui és capaç de posar un nou a la cuina d’un competidor i qui escatima injustament les notes...

El programa, no se li pot negar, és un èxit i Marc Ribas, esplèndid a Cuines, el porta mostrant una creïble convicció sobre tot el sarau. És un bon conductor de la cosa.