De Miquel Barceló a Rosalía: Quaranta fites de la cultura catalana de ‘Quadern’

Els 40 anys de Quadern són els de la consolidació de la cultura catalana amb la democràcia, període durant el qual s’ha eixamplat la noció d’allò que és cultura: com sempre, ho és un vers o una orquestra de cambra, però avui no descartem que també ho sigui un supercomputador o l’esferificació. Conclòs amb efervescència el resistencialisme durant la Transició, s’iniciava la normalització. D’entrada es va materialitzar en la transformació de Barcelona en una ciutat de cultura europea postmoderna. El Titànic? Vinga, va! Arran de la Fira de Frankfurt del 2007 es va iniciar una nova etapa en la mesura que es van crear les condicions per a una internacionalització d’algunes fites en diversos camps i en català. Per mostrar aquest recorregut ascendent hem seleccionat 40 ítems. No incloem clàssics ja consolidats el 1982, sinó realitats o trajectòries que des d’aleshores han començat a despuntar. Us proposem un joc: una Breu Enciclopèdia de la Cultura Catalana 1982-2022. Hi trobareu conceptes, institucions, obres i noms, i cronològicament cada vegada més noms de dones. La panoràmica la completen dues mirades d’incisives espectadores culturals i la intrahistòria d’allò que han estat aquestes pàgines, explicades des de dins de la redacció, ara que fa vint anys que tenim vint anys.

01 Normalització

MARIONA LLADONOSA

Marc mental del catalanisme postresistencialista per imaginar la recuperació nacional en context democràtic. Neix com a concepte d’ús de la sociolingüística i ràpidament és adoptat pel catalanisme polític com a estructura d’una tesi compartida: amb la fi del franquisme era el moment de superar un període d’anormalitat nacional i institucional. Calia recuperar la normalitat d’unes formes de vida socials i culturals catalanistes esquinçades: estructurar un projecte de recuperació nacional que permetés recobrar la infraestructura territorial, cultural, educativa i lingüística. L’objectiu era el d’ordenar i (re)generar el camp cultural català. L’acceptació del mot prendria sentits distintius segons qui en fes ús. El Congrés de Cultura Catalana l’integrava des d’una perspectiva rupturista i progressiva de la seva proposta nacional, mentre que el pujolisme, temps després, va reconvertir la idea en l’expressió del seu projecte de governabilitat. La normalització pujolista es pot llegir com una forma de reelaborar la tradició noucentista però de to més popular. Del «fer país» al «fer política», es passa al llenguatge de la normalització per construir la nació en termes pràctics i assentar les estructures institucionals de poder autonòmic no rupturista.

02 Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)

ALBERTO VELASCO GONZÀLEZ

El museu s’ha anat construint i reconstruint des del 1934 de la mà dels esdeveniments que han marcat la història del país. Les col·leccions destaquen per la pintura mural romànica, els retaules gòtics i de l’època del Renaixement, l’art barroc i del segle XIX, el modernisme en totes les seves manifestacions, les avantguardes i la creació de postguerra fins a arribar a l’actualitat. Si s’hagués de destacar una d’aquestes col·leccions, hauria de ser la d’art medieval, una de les més importants del món. La recuperació de la democràcia va suposar un nou impuls determinat per tres factors. Primer, per la promulgació de la Llei de Museus (1990), que va comportar que passés a ser de iure un museu nacional. En segona instància, per la reorganització progressiva de les sales, amb remodelacions que s’han anat encavallant des del 1995 fins al 2018. I, finalment, per la política d’exposicions temporals, que l’ha convertit en la punta de llança de la creació de discursos i generació de coneixement en l’àmbit de la història de l’art.

03 Fira de Frankfurt 2007

CARLES GELI

“O ara, o mai”. Així ho va entendre la Generalitat, que, via l’Institut Ramon Llull, va aprofitar que la cultura catalana era la convidada d’honor de la 59a edició. 140 actes literaris, 65 espectacles, 15 exposicions i una expedició de més de 130 autors. La segona representació més alta en la història de la Fira. Els fruits? Les traduccions a l’anglès s’han gairebé quadruplicat en relació amb el 2006 (de sis a les 21 de l’any passat); i a l’italià, quintuplicat (de set, a 32); a l’alemany, el 2007 n’hi va haver 46 (enfront de les dues de 2006 o les 11 de 2021). En total, les traduccions al català s’han incrementat en 16 anys un 150%: de 126 a 317. L’èxit tingué la seva cara fosca: una agríssima polèmica per la decisió de no convidar autors catalans en llengua castellana. Les invitacions arribaren massa tard... El debat serví perquè en posteriors cites a què les lletres catalanes van ser convocades, com ara el Saló del Llibre de París del 2013, amb el pretext de Barcelona com a ciutat convidada, es comptés amb ells. Curiosament, el 2006 s’havien traduït 29 títols catalans al castellà; el 2021, 89...

04 Quim Monzó

GUILLEM COLOM

Escriptor, artista i intel·lectual públic. Creador del model literari que modernitzà les lletres catalanes després de la mort del dictador, el projecte intel·lectual monzonià s’ha fonamentat a tensar els límits culturals i polítics de la Catalunya autonòmica i, com a tal, ha estat cronista i catalitzador dels debats que han definit el període. La seva multifacètica obra ha tendit a desestabilitzar el marc nacionalista de la normalització des d’un angle postmodern, profundament iconoclasta i (auto)paròdic, que en el camp literari problematitza l’estret lligam entre llengua, identitat i creació, així com la històrica associació entre literatura catalana i alta cultura. Alhora, Monzó ha contribuït a construir una esfera politicocultural diferenciada de l’espanyola mitjançant creacions contestatàries però a la vegada iròniques i juganeres que s’oposen als discursos de consens nacional entre Catalunya i Espanya que han definit el resistencialisme, la normalització i la cultura de la Transició.

05 Rosalía

CARLA TURRÓ

Cantant. Obama l’ha col·locat a la seva llista d’artistes preferits, Kim Kardashian la considera una inspiració, Beyoncé l’ha assenyalat com la seva hereva. Cap artista catalana té un èxit global com Rosalía (Sant Esteve Sesrovires, 1992). Sense cap antecedent musical a la família, la vida li canvia quan escolta Camarón de la Isla. Estava en un parc amb els amics. 13 anys. Va decidir estudiar música. S’ha format al Taller de Músics i a l’Esmuc. En molts pocs anys passa dels tablaos de Barcelona als escenaris més grans del món arran del seu primer disc en solitari, El mal querer (2018). Trenca les costures del flamenc barrejant la tradició amb la música urbana, substitueix el vestit de llunes pel xandall. “Sonando en las peñas y los Hamptons. En el Palace y en el chino”, cantava a ‘Aute Cuture’. La frase resumeix l’èxit d’una artista que traspassa barris i fronteres. Rebla el clau amb Motomami (2022), un disc transgressor fet de la mà dels productors més reconeguts de la indústria i que l’ha situada com una diva del pop mundial.

06 Cobi

JORDI AMAT

Mascota dels Jocs Olímpics de 1992, dissenyada per Javier Mariscal. Si les mascotes de moltes de les olimpíades semblaven innocus productes Disney, l’elecció pel gos d’atura es va sincronitzar amb l’aposta per una modernitat lúdica i estètica que va caracteritzar la imatge que el Comitè Olímpic va projectar de Barcelona. Quan es va fer pública la tria, el seu creador va fer unes declaracions sobre el president Pujol que van aixecar polseguera. Era la variant simplificadora de dues idees de país, les de les dues bandes de la plaça de Sant Jaume, en tensió durant tot el llarg procés de normalització. Cobi, que era una evolució dels Garriris dels setanta, era una encarnació modèlica de la millor cultura de la Transició: aquella assimilació progressista de referents contraculturals per part de la cultura de mercat que va aconseguir una imatge lúdica i mediterrània tan efectiva, com ho va ser la gamba dissenyada per Mariscal mateix i que va ser un reclam dels restaurants del Moll de la Fusta.

07 Biblioteques públiques

CARME FENOLL

El 1914 Prat de la Riba proclamava “que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”. Els centenaris d’aquestes primeres biblioteques de la Mancomunitat serviren per posar en valor un èxit social sense precedents. El segle XXI representa la renovació d’equipaments per passar a ser centres neuràlgics de la lectura i el coneixement del territori, on es despleguen 426 biblioteques i 12 bibliobusos que ja donen servei a més de la meitat dels catalans, que amb els seus carnets gaudeixen de 15 milions de documents. Més enllà de les grans xifres que n’avalen l’èxit, la funció social de les biblioteques pren sentit en una societat més diversa i canviant, amb més necessitats de salut mental i reptes d’equitat importants. L’inici de les obres de la Biblioteca de l’Estat a Barcelona el 2023 donen peu a il·lusionar-nos en un nou equipament tractor i promotor d’acció cultural sense fronteres.

08 Cultura nacional en una societat dividida

JOAN-LLUÍS MARFANY

Assaig de Josep Maria Fradera publicat el 1992. Es va inscriure dins un corrent qüestionador de l’anomenada «Renaixença», prim i intermitent, però superior a la visió canònica en voluntat de comprendre, perspicàcia crítica i rigor intel·lectual. Molt més cabalosa, per l’obertura de compàs o simplement per les dimensions, que les anteriors més immediates (Valentí, 1973; Ferrer, 1987; Fontana, 1988; Rossich, 1990), aquest ressorgiment presentava la novetat d’examinar tota l’activitat literària catalana del període, en una i altra llengua, amb una amplitud i fondària que excedien les — altrament molt importants— aportacions erudites fetes fins a la data des del camp «ortodox» per Jorba (1984, 1986, 1989 i 1991) i Rubió (1986) i d’inserir-la ella mateixa dins el seu ple context social i polític. A aquest replantejament fonamental de la qüestió cal afegir la riquesa de les anàlisis, l’obertura de propostes de recerca futura i la introducció del feliç concepte de «doble patriotisme».

09 Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans

RUDOLF ORTEGA

El novembre del 2016, després d’anys d’espera, va veure la llum la nova gramàtica de l’IEC, una obra que arraconava la visió normativista que havia predominat fins llavors i que postulava un acostament molt més descriptiu als fenòmens de la llengua. Difícilment s’hauria pogut fer aquest salt, però, sense el precedent de la Gramàtica del català contemporani, obra col·lectiva dirigida per Joan Solà que va aportar llum a aspectes fins aleshores descurats (l’estructura sil·làbica, l’entonació, la modalitat oracional o la coordinació, entre altres) a la vegada que il·lustrava sobre l’estat de la qüestió en nombrosos elements que la normativa havia enfosquit més que no pas resolt (concordança d’haver-hi, doble datiu els hi, el dilema de per i per a davant d’infinitiu). Malgrat l’autoria plural, la mà de Solà plana per tota l’edició de l’obra pel conjunt de remissions entre els articles i la claredat expositiva, tot un senyal d’identitat dels articles a la premsa que el van popularitzar com l’últim gran homenot de la llengua catalana.

10 El monstre de colors

PEP MOLIST

El monstre de colors. Àlbum il·lustrat d’Anna Llenas publicat el 2012. Narra la història d’un petit monstre, a l’interior del qual es produeix un garbuix d’emocions. Ell aprèn a etiquetar-les i classificar-les per colors. Explica l’època. Al llarg de la darrera dècada, un dels temes cabdals sobre els quals ha girat el món de la literatura infantil i de l’educació ha estat, precisament, les emocions i els sentiments. El monstre ha esdevingut un exemple d’autoajuda per a infants i famílies, una guia en la gestió de les emocions de manera senzilla, una icona i un referent del tema que l’ha convertit en llibre de capçalera en innombrables llars i escoles. S’ha editat en diferents formats: pop-up, cartoné, aplicació per a tauletes i mòbils. Ha arribat a vendre gairebé cinc milions d’exemplars entre els diferents formats. S’ha portat al teatre... És un referent tan gegant que ha esdevingut el llibre infantil en català més traduït: en aquests moments, a més de 30 idiomes. És punta de llança del prestigi internacional de la il·lustració infantil catalana.

11 Temporada alta

JACINTO ANTÓN

Des de la seva primera edició, el 1992, el festival de Girona i Salt no ha parat de créixer en dimensió, qualitat i prestigi. Els quatre espectacles i 4.000 espectadors inicials han desembocat en programacions de més d’un centenar de propostes que superen els 50.000 assistents. Catalunya ha tingut intents diversos de crear un gran festival de tardor, però el que més bé se n’ha sortit, d’una manera una mica inesperada saltant-se la centralitat de Barcelona, ha estat el festival gironí. Ho ha fet a poc a poc, sense molestar ningú (cosa molt important en aquest terreny) i creant sinergies, tot confiant en gran manera en les pròpies forces i amb idees de finançament molt originals. Per fer-ho possible ha estat fonamental la personalitat del seu director, Salvador Sunyer. Conjugant produccions d’aquí i estrangeres, s’ha convertit en la gran finestra del país al teatre internacional. La nòmina dels qui hi han passat és espectacular: Peter Brook, Chéreau, Lepage, Scaparro, el Piccolo, Lupa, la Royal Shakespeare, Philippe Genty, Cherkaoui, I Colomabaioni, Ostermeier, Hanna Schygulla, Isabelle Hupert... I no s’atura.

12 Institut de Ciències Fotòniques

TONI POU

Creat el 2002 pel Govern de la Generalitat i la UPC, és un centre de recerca consagrat a estudiar els usos de la llum. Les fronteres poden desassossegar. A l’altra banda hi ha el desconegut, un territori amorf que se suposa més vast que allò que ja s’ha apamat i catalogat. Però la proximitat a les regions ignotes també pot ser estimulant, perquè cada passa empeny els confins del món conegut i els amplia. Això és justament el que es fa a l’ICFO en l’àmbit de la fotònica, la ciència que estudia el comportament dels fotons que formen la llum i de quines maneres es poden utilitzar. Des de la seva concepció a finals dels noranta, l’arquitecte del projecte i director del centre des que es va fundar, Lluís Torner, va tenir clar que s’hi havia de fer recerca de frontera i treballar al límit del coneixement. Gràcies a aquesta visió i a una política basada en la flexibilitat i la captació de talent, l’ICFO destaca a escala internacional per la investigació en àmbits que condicionen el present i donaran forma al futur, com ara el trident de la criptografia, la computació i la comunicació quàntiques, el grafè, la nanocirurgia, la microscòpia de superresolució, la fotosíntesi artificial o la tecnologia fotovoltaica de nova generació.

13 Carme Torras

CARME FENOLL

“No em preocupa que les màquines pensin com les persones, em preocupa que hi hagi persones que pensin com màquines”. La frase de Tim Cook —CEO d’Apple— permet introduir una de les grans tecnòlogues del país: Carme Torras. Desplega la seva acció trencant l’obsolet mur entre ciències i lletres i denunciant el binomi caduc. Experta en intel·ligència artificial i robòtica, desplega una important tasca com a escriptora de llibres de ciència-ficció. Ha estat àmpliament reconeguda en els dos àmbits, tal com evidencia el Premio Nacional de Investigación 2020 atorgat pel Ministeri de Ciència i Investigació. La nostra societat necessita que més dones s’incorporin a la presa de decisions en àmbits tecnològics, i persones com Torras en són impulsores i es fan seu el repte d’ampliar vocacions. De formació matemàtica, aplica els dilemes ètics dels desplegaments de la ciència tant en els seus avenços recents en robòtica assistencial com en les seves novel·les, una d’elles considerada de referència en temes ètics al MIT.

14 Els jugadors de whist

ADRIÀ PUJOL

Retrat generacional, repertori enlluernador de tècniques i recursos, enciclopèdia musical —i de tantes coses—, homenatge —i saba nova per— a la llengua catalana, literatura del jo camuflada amb la pell de la ficció, maduració i destil·lat d’El món d’Horaci (1995), fostrewallacització de la tradició narrativa del país... Si Vicenç Pagès Jordà hagués estat tenor, Els jugadors de whist (2009) seria el seu do de pit més recordat. I compositor? La seva millor simfonia. Fuster? Un retaule extraordinari. En qualsevol cas, aquesta novel·la resulta d’una acumulació d’ofici que es posa al servei d’un talent brillant i domesticat, i corona un dels cims de la carrera de l’autor. Els jugadors de whist és també una de les millors novel·les d’aquell tombant de dècada, al costat d’una fita important, el debut en novel·la de Jordi Puntí amb Maletes perdudes (2010) —un altre llibre per emmarcar—. No és casualitat que el primer guanyés el premi Crexells i que el segon mereixés el premi Llibreter, dos reconeixements a obra publicada.

15 Alcarràs

FERRAN SÁEZ MATEU

El film de Carla Simón és alhora una remarcable aportació a la renovació del llenguatge cinematogràfic contemporani i una resposta contundent a la vella fantasia segons la qual el centre de l’univers, no només de Catalunya, són els 7,5 quilòmetres quadrats de l’Eixample. Des d’una perspectiva estètica, ignora —i d’alguna manera també menysté— el fast-food narratiu de les sèries de Netflix, basades a permutar ad nauseam situacions i personatges regurgitats d’altres sèries. Malgrat la generació a la qual pertany la directora, nascuda a Barcelona el 1986, Alcarràs constitueix l’antítesi del que sol identificar-se —potser injustament— amb els gustos millennials, així com dels de la Catalunya burgesa, i avui ja una mica tronadeta, del passeig de Gràcia. Parla d’un món agònic però de cap manera decadent: són dues coses diferents. Aquest matís resulta essencial a l’hora d’entendre l’èxit de la pel·lícula, i és també un avís sobre el més que probable exhauriment de certes fórmules que ara triomfen.

16 Born Centre de Cultura i Memòria

MARC ANDREU

Roda el món i torna al Born. La dita defineix què representa l’antic mercat central de fruites i verdures de Barcelona, aixecat el 1876 per Josep Fontseré, tancat el 1971 i remodelat el 2013 per Rafael Càceres i Enric Sòria. Poden rodar moltes coses, però sempre es torna al mateix lloc: l’espai on es feien justes medievals segueix acollint batalles, ara culturals i polítiques. Superat el debat sobre la biblioteca provincial i algunes celebracions institucionals de la Diada, va reobrir com a Centre de Cultura i Memòria amb l’exposició arqueològica i els treballs d’Albert García Espuche sobre la ciutat del 1714 i, sota la direcció del futur president Quim Torra, amb una senyera a 17,14 metres d’altura. Un símbol del procés i de polèmica, en especial quan Ada Colau hi va exposar l’estàtua eqüestre de Franco. Mostres sobre l’antic mercat o l’educació —en l’estela de la mítica Catalunya, la fàbrica d’Espanya, les fires del disc o un concert okupa del 1997— donen la mesura d’èxits possibles que tenen molt a veure amb l’ateneu popular que el moviment veïnal hi reclamava als setanta i que va salvar el Born de la piconadora.

17 Llibreries

CARLES GELI

Era al centre i havia nascut el 1924, s’havia convertit en llança cultural i seria substituïda per un McDonald’s. La caiguda de la Catalònia (2013) simbolitzava el zenit de l’ensulsiada del sector, que ja havia deixat doloroses mostres amb Ona (2010), Ancora y Delfín i Martínez Roca (2012). La llei de lloguers i la crisi econòmica explicaven el final d’una trentena de llibreries entre 2009 i 2013. El fet anava acompanyat per la bogeria dels grans grups per crear megabotigues (Bertelsmann amb les Bertrand; Planeta i la Casa del Llibre; creixement de FNAC...) com a blindatge davant Amazon (2011). Van anar tancant fins que, des de mitjans dels 2010 —com l’eclosió d’editorials independents—, hi hagué un procés contrari que singularitza Barcelona entre les capitals mundials. De finals de 2019 a principis de 2020 se n’obriren una desena, molt personalitzades, i al cap de poc, algunes de gegants, com les dues Finestres (2021-2022) o la ressuscitada Ona (2020). La pandèmia les convertí en el soldat Ryan a salvar del comerç de proximitat contra la globalització salvatge.

18 Actrius

JACINTO ANTÓN

Les actrius han marcat molt especialment el teatre català dels últims quaranta anys. Han sorgit grans personalitats, moltes del substrat dels grups independents, que fiuns i tot han constituït un star-system propi. Cal destacar els noms d’Anna Lizaran, Rosa Maria Sardà, Vicky Peña o Emma Vilarasau, per esmentar-ne només algunes. En combinació amb les actrius de generacions anteriors i posteriors, i sumat a la nombrosa incorporació de directores (a més de professionals en altres oficis escènics, tant artístics com tècnics), aquelles intèrprets han garantit que al teatre de Catalunya les dones tinguin una presència i una importància fonamentals. Una fita ha estat l’arribada d’una dona, Carme Portaceli, a la direcció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Cal assenyalar també que l’empoderament femení i les noves sensibilitats han provocat que actrius joves hagin protagonitzat dos dels esdeveniments més sonats del teatre català: les defenestracions de dos directors de tant renom com Lluís Pasqual i Joan Ollé.

19 Antoni Miró

MAR ROCABERT

El seu nom s’associa a la marca Barcelona, insígnia d’innovació i disseny que va rebre impuls amb els Jocs Olímpics del 92. En molt bona part perquè va ser l’encarregat de dissenyar tot el vestuari de les olimpíades. Però la seva sastreria, amb una identitat atemporal i desconstrucció minimalista, va marcar un canvi d’època en la moda masculina, independentment de la gran exposició que suposa l’esdeveniment esportiu que va marcar la capital catalana. Des de l’aparador de Groc, la primera botiga que Antoni Miró —que va morir al febrer del 2022— va obrir a Barcelona, a la cantonada de rambla Catalunya amb Provença el 1968 —on rebia els clients amb un porró—, va modernitzar la sastreria catalana i la va projectar com cap altra a tot el món, convertint-se en una firma que desfilava a París i Nova York. Però si hi ha un altre nom que ha abanderat la marca Barcelona és Custo Dalmau, que amb la firma que porta el seu nom ha celebrat aquest any les 50 desfilades a Nova York, una passarel·la on va aterrar fa 25 anys per presentar la seva aposta antagònica, una altra manera d’innovar que ha crescut mesclant estampats i teixits innovadors.

20 Joan Margarit

JORDI GRÀCIA

Poeta, assagista i arquitecte. Malgrat premis i distincions oficials, va ser un llibre crucial i impossible el que l’any 2002 va marcar la seva consagració: Joana. Hi oferia l’anatomia del dolor (i del potencial oblit) sobre l’agonia i la mort de la seva filla. Feia vint anys que s’havia fet l’amo d’una veu construïda amb l’aspror esquerpa de la veritat moral i alhora de l’enginy d’una anècdota capaç de quallar-la. Ho havia començat a practicar amb Edat roja o Els motius del Llop, i va estendre’s més enllà, per molts anys i fins a les vigílies de la mort, quan tot just acabava de revisar galerades del llibre enllestit en plena pandèmia i al llarg del càncer, Animal de bosc. Al final lliurava un dels seus grans llibres, amb alguns dels seus millors poemes, com el primer mateix, i potser l’últim que va escriure. És d’aquells títols que resumeixen colpidorament el secret amagat d’una vida de poeta, mig entreobert també a l’insòlitament veraç numerus, la seva autobiografia de joventut.

21 Festivals

LUIS HIDALGO

Fórmula de mercat: quan un producte triomfa es busca perpetuar-ne l’èxit replicant el model. Són temps de festivals. A Catalunya tenim un panorama molt assentat amb arrels pròpies, com el Festival de Rock Progresivo de Granollers (1971), Canet Cançó Rock i Canet Rock (1971 i 1975), i fins i tot abans, amb el model de festival nascut per potenciar l’oferta cultural i turística d’un indret, cas del festival de la Porta Ferrada, nascut al 1958 per iniciativa de la Junta Local de Información, Turismo y Educación Popular. És per això que la varietat de festivals resulta molt elevada i els fiascos són gairebé inexistents.

Caldria diferenciar el festival d’estiu com a hereu evolucionat de Woodstock (molts escenaris funcionant pocs dies i inclinació temàtica) i els festivals que són cicles de concerts (un escenari programat durant molts dies). Aquestes diferències inclouen una programació més arriscada dels primers, mentre que els segons, oberts a un públic més ampli, acostumen ser més conservadors i aposten per cartes guanyadores. És una generalització imprecisa en una geografia festivalera tan àmplia com la catalana, però estableix una diferenciació significativa, ampliada pel fet que els festivals temàtics no responen a la promoció turística d’una localitat, argument central en molts festivals d’estiu. La música atrau, però molts d’aquests festivals serien de circ si aquesta activitat tingués més capacitat d’atracció.

A Barcelona s’hi fan tres festivals d’estiu que, a més, defineixen models completament diferents i de moment complementaris. El Sónar va néixer després d’un estudi per a la SGAE sobre la situació de la música electrònica fet pels seus directors (Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero). Una gènesi musical que explica que el Sónar hagi crescut al voltant d’un discurs molt estructurat, que com el mateix festival ha anat evolucionant (cal recordar que, en ple furor chill, el Sónar es va desprendre de l’espai chill-out, després va deixar de parlar de músiques avançades i s’ha anat implicant de manera creixent amb sectors acadèmics, tecnològics i econòmics). En consonància amb tot això, el Sónar ha variat la percepció de la música electrònica sense eliminar el seu vessant lúdic, tot imbricant el festival en un entorn museístic fins al seu trasllat a la Fira. El festival ha acompanyat i mostrat l’evolució de l’electrònica i el seu directe, des d’aquells Orbital del 1995 fins als grans espectacles visuals contemporanis. El Sónar va entronitzar el DJ, s’ha preguntat pel concepte d’instrument, ha ampliat la mirada estilística a altres mons abans que ningú (hip-hop, reggaeton, musica no occidental...) i ha estat capaç de sobreviure a canvis de context, formats i emplaçaments. Tot des de Barcelona i sense entrar en la lluita econòmica de la contractació amb altres festivals.

El segon model és el del Primavera Sound, gràcies al qual tenim un festival en plena expansió mundial a casa nostra. Nascut també sota criteris musicals —com el Festival InternacionaI de Benicàssim— per donar cobertura a un sector musical, l’indie, llavors alternatiu, el Primavera és comparable en molts sentits a Glastonbury o a cites del mateix nivell. La gran aposta del Primavera va ser renunciar a l’acampada a canvi d’un festival urbà, de fàcil accés, còmode i sense fang. En la seva darrera edició, no conceptuada per a agorafòbics, ha mostrat múscul, una organització eficient amb poques llacunes i la confirmació d’una personalitat que es va obrint a estils musical més populars i comercials sense perdre el fil argumental i les dosis de risc dins una programació que no s’assembla a altres grans festivals peninsulars.

Un altre model seria els dels festivals amb numerus clausus, que no volen créixer més enllà d’unes dimensions confortables. Un és el Cruïlla (nascut a Mataró el 2005), amb una programació variada on entra tot —com en una llista de reproducció de molts joves—, amb vocació local i intenció d’obrir-se a altres arts com la comèdia, de creixent importància al festival. Aquest any ha tocat el cel amb Rubén Blades i Juan Luis Guerra i un públic que era una radiografia de Barcelona. L’altre és el Vida, a Vilanova i la Geltrú (fill del Faraday, nascut el 2005), paradigma de festival còmode, amb un bosc idíl·lic, una masia preciosa dominant l’espai, públic majorment local i esperit indie.

Aquests festivals no són comparables amb bona part dels festivals que inunden la geografia espanyola, ja que han crescut a poc a poc, el seu impacte turístic no ha estat un punt de partida sinó conseqüència del seu èxit, així com el negoci que impliquen, arribat després d’anys de feina. Això sí, coincideixen en aspectes comuns a tots els festivals: constituir un espai franc sense més regles que una urbanitat generalment respectada, la possibilitat d’elecció entre una oferta descomunal d’artistes pròpia de les normes del nostre sistema econòmic, les possibilitats de socialització i una sèrie d’atractius complementaris a la música que fan d’aquesta mena de festivals una oferta avui imbatible que s’ha de valorar, impactes urbans exclosos, des de la perspectiva del públic al qual van adreçats.

22 Albert Serra

JOAN BURDEUS

Cineasta. L’única resposta possible davant d’una pel·lícula d’aquest director i productor nascut a Banyoles el 1975 és preguntar-se què hi fan aquelles imatges en una pantalla. No hi són per fer diners, l’argument és confús i inversemblant, i no es pot identificar cap reivindicació política. El resultat és una experiència de misteri estètic que ha fascinat prou ulls del món de l’art contemporani per convertir Serra en el cineasta català més internacional des de Pere Portabella. L’obra del director de Banyoles, que s’ha mostrat al MOMA, a la Biennal de Kassel i en sales convencionals, actualitza la tradició catalana de creadors radicalment moderns, arrelats i cosmopolites alhora, que ha donat figures com Dalí, Miró o Tàpies. Combinant els films amb una personalitat pública cínica i extravagant, Serra ha renovat el gest avantguardista de tallar l’ull de l’espectador amb una navalla d’afaitar en un temps en què l’entumiment audiovisual semblava definitiu. Demostra que la sang potser se’ns ha tornat negra, però no s’havia assecat del tot.

23 Manuel Borja Villel

JOAN FUSTER-SOBREPERE

Historiador de l’art, crític i director d’institucions culturals. Al llarg de la seva trajectòria, ha intentat respondre a dues preguntes: per a què i com pot servir l’art a la gent. Nascut a Burriana el 1957, Borja Vilell va arribar a Barcelona com a primer director de la Fundació Tàpies el 1990. Entre el 1998 i el 2007 va dirigir el Macba. Com a historiador ha influït decisivament en la renovació de l’art contemporani elaborant relats en exposicions. Com a programador museogràfic ha explorat formes de renovació de la institució museu en un sentit democratitzador. A la Fundació Tàpies, que corria el risc de convertir-se en un mausoleu, es va esforçar a situar l’artista en la història de l’art i repensar el museu. Al Macba, una institució travessada per polèmiques abstractes paradigmàtiques de la Barcelona postolímpica, a banda de renovar el repertori expositiu amb propostes arriscades, va voler construir una institució situada a la realitat barcelonina dels noranta, un moment de creixent contestació social, obrint-lo al dissens i a l’activisme social.

24 Barcelona Supercomputing Center

GENÍS ROCA

A Barcelona més de 700 investigadors de 55 països i 25 disciplines diferents s’apleguen al voltant d’una de les infraestructures de computació més importants del món. Una meravella de l’enginyeria, estratègica en el sistema de recerca d’Europa, al servei de reptes mèdics, climàtics, d’enginyeria, de les ciències experimentals o de les ciències socials i humanes. Un servei públic que ha anat evolucionant dels 64 processadors que tenia el 1985 a la UPC, als centenars de milers que aquest 2022 posarà a treballar junts a una velocitat gairebé impossible, necessaris per resoldre problemes complexos en què cal simular en un temps raonable infinitat de situacions i variables fins a decidir la combinació de paràmetres que dona una millor solució. Aquesta capacitat computacional és crítica per al desenvolupament científic, social i econòmic d’Europa, i s’ubica a Barcelona gràcies a la seva sòlida tradició de recerca universitària, a la col·laboració publicoprivada, a les complicitats institucionals a tots els nivells i al prestigi i lideratge científic mundial d’un pioner com Mateo Valero.

25 Barceló

ANDREU MANRESA

Entre totes les seves dèries, el pintor en té una de recurrent i empàtica: la defensa crítica de la natura i la lluita per la pervivència i salvació de Mallorca, el dol amb els poders per la desfeta del paisatge, el medi rural i l’illa total. Lamenta la dinàmica paral·lela de destrucció de plagues per terra, mar i aire que han matat milions d’ametllers i figueres, palmeres, garballons, una part del país. L’home de Felanitx, en un gest més que simbòlic davall casa seva a Ferrutx, ha sembrat més de 200 ametllers, per intentar salvar alguns dels centenars de varietats d’ametlla mallorquina. La militància no ve d’ara. El 1977 fou un dels activistes qui decidiren ocupar l’illa de sa Dragonera per parar la urbanització, una pionera acció ecologista d’èxit a Europa. D’ençà ha fet un esplet de cartells i ajudes als col·lectius proteccionistes. Com si fos un altre manifest, una litúrgia d’un laic feta amb fang a cops de puny i colors, Barceló va deixar dita la seva crònica dins la seu gòtica de Mallorca, el 2003, una mirada perdurable: un retaule de natures, del miracle dels pans i els peixos, amb els horts, els fruits mediterranis, deserts i la selva tropical. Matèria i ritual amb un Déu cos que flota en blanc. La capella de la catedral és un trencament històric, de segles, veïnat dels rastres i fets ben armats de Jujol i Gaudí. Joan Miró no pogué fer res allà. A Palma Miró tenia uns ametllers davant el finestral d’allà on era la seva casa i estudis. Aquell entorn va quedar ofès, emmurallat per torres turístiques horribles, tapant-li el cel i la mar, i duia una garrofa a la butxaca per saber que tot provenia de la terra, per tocar mare. Miró blasmà la desfeta i milità. En aquestes quatre dècades —el temps de Quadern—, s’obrí també al cor de Palma el Museu de la Fundació Juan March, resum essencial de l’art espanyol del segle XX, amb presència generosa de barcelós. A la Barcelona dels vuitanta, Barceló inicià la gran marxa d’obres en grans espais públics i feu una cúpula de fulles i mar, com una flor o un llibre desfet, al Mercat de les Flors. Cent vegades més gran —i 20 anys més endavant—, treballà el sostre submarí, gegantí, de cents de punxes i colors, a la sala dels Drets Humans de l’ONU de Ginebra. Ara, en aquell mateix camí trescat de descoberta i ventura, pasta i alça una ceràmica/cova, molt gran, per a un espai obert d’escultures d’una col·lecció d’un castell del Loira. Tragina i pinta a Vilafranca, Artà i París. Com si res, aquesta tardor la seva pintura entrarà al Louvre: una natura morta, en blanc i negre, quasi realista, art, “les coses” dels clàssics, com un reclam de serenor i pertinença contra les pestes, pèrdues i guerres de tot temps.

26 El Bulli

ANA PANTALEONI

Restaurant de la Cala Montjoi, considerat el millor del món al llarg de la primera dècada del segle XXI. Obria només sis mesos a l’any per servir sopars. Va tancar el 31 de juliol del 2011. El cuiner Ferran Adrià, nascut a l’Hospitalet de Llobregat i sense atendre gurus creatius, hi va revolucionar la història de la cuina. “Avui no hauria estat possible”. Ho afirmava el 2015 perquè creia que internet havia acabat amb la possibilitat de sorprendre. Abans aquest geni, amb una llibertat sense límits, havia convertit qualsevol aliment en art i ciència. Per aquest motiu la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona el va investir honoris causa, tot subratllant les seves aportacions a la ciència i la química alimentària. Com sempre va improvisar el seu discurs. El seu nom no és l’únic de l’alta cuina a la Catalunya de l’era de Quadern. L’han fet gran d’altres, i no pot deixar de consignar-se la importància de la família Roca. Ells i molts d’altres van elevar els fogons a un instrument de cultura.

27 Enric Miralles

MARIA SISTERNAS

Va formar estudi amb Carme Pinós i, uns anys més tard, amb Benedetta Tagliabue. Descrit pels seus col·legues com un arquitecte amb molta intuïció i una capacitat innata per crear espais inèdits, que cal recórrer diverses vegades. Reconegut mundialment per la seva manera de dibuixar els edificis dins del tros de ciutat on s’erigeixen, amb uns plànols fragmentaris i una cal·ligrafia intencionada, Miralles va projectar uns edificis que són molt escenogràfics, que no es poden copsar amb un cop d’ull o des d’una sola perspectiva. Dibuixava com pensava, amb croquis inacabats que ensenyaven voluntàriament només alguns elements importants dels espais, creant instants. Els seus collages de fotografies superposades conviden a fer mirades successives per recórrer places o llocs com el cementiri d’Igualada, que no comencen o acaben amb una simple porta, o una façana. Les aportacions de Miralles a la disciplina són tant els seus dibuixos o les maquetes com les seves pròpies cases o les seves obres (majoritàriament, d’iniciativa pública). El seu llegat es manté ara a través de la Fundació Enric Miralles.

28 Marta Mata

RUDOLF ORTEGA

Pedagoga i hereva de la tradició republicana de l’institut escola. Figura clau del disseny de la immersió lingüística. Amb la restauració de la Generalitat van arribar els primers traspassos. I un era educació. De seguida es van contraposar dos models: d’una banda la posada en marxa d’un seguit d’escoles en català que funcionés en paral·lel amb l’escolarització en castellà, tot construint una doble xarxa educativa; i de l’altra l’establiment de l’anomenada immersió, amb què es recollien les tesis de Mata (defensora de l’escola pública i en aquells moments diputada al Parlament pel PSC), que propugnava la no separació dels infants per motius de llengua. El segon model va acabar congriant uns consensos que van ser qüestionats primer per petits grupuscles vinculats a l’extrema dreta i després per Ciutadans, que convertiria l’atac a la immersió en el moll de la seva acció política. Les successives impugnacions del model van desembocar en la sentència judicial que obligava a l’aplicació del 25% de castellà, contestada des del Parlament amb una reforma legislativa que deixa l’ús de les llengües en mans dels centres.

29 Catalunya, la fàbrica d’Espanya. Un segle d’industrialització catalana. 1833-1936

ALBERT CARRERAS

Gran exposició que es va celebrar a l’antic mercat del Born la primavera del 1985. Va ser ideada pels historiadors econòmics Jordi Nadal i Jordi Maluquer de Motes, amb l’impuls de l’alcalde Pasqual Maragall i el comissariat de Joan Anton Benach. Presentava un argument ben lligat amb abundància de documents, textos, gràfics, plànols, fotos, vídeos, maquetes, pintures, peces i un catàleg esplèndid, encara ara utilitzat i buscat, sobre la revolució industrial a Catalunya. L’excusa va ser el 150è aniversari de la fàbrica —”el vapor”— Bonaplata, la primera fàbrica tèxtil catalana i espanyola accionada per una màquina de vapor. Va tenir un impacte de públic extraordinari, amb uns 150.000 visitants, cosa que va obligar a prorrogar-la. Les escoles de Catalunya hi van passar i la ciutadania s’hi va abocar. La lliçó que Catalunya havia esdevingut la fàbrica d’Espanya i que aquesta era la seva originalitat i idiosincràsia històrica va esdevenir un lloc comú a partir d’aleshores.

30 TV3

TOMÀS DELCLÓS

Cadena de televisió pública de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. La més vista a Catalunya. El seu naixement va patir els entrebancs del Govern espanyol. Va emetre per primera vegada el 10 d’octubre del 1983. Treballa per a la normalització del català amb un model de llengua sense barbarismes, però també sense els purismes “que dificulten la comunicació” (Manual d’ús, Ésadir). La presència circumstancial del castellà causa uns debats incomprensibles. La censura política hi ha protagonitzat polèmiques periòdiques. Aquests darrers anys les audiències mostren que el lideratge se sustenta en un biaix independentista —menys clarament en els Telenotícies—. Salvador Alsius admet que TV3 ha deixat fora sectors que ara són difícils de recuperar (com TV3 no hi h(vi)a res). La Corporació té 2.356 treballadors. Aquest 2022, PSC, ERC i JxCat van pactar repartir-se les cadires de la CCMA. Els nous responsables volen despolititzar la graella. A les xarxes, sectors del sobiranisme fan crítiques no gens educades a una televisió que va ser molt estimada per públics molt diferents.

31 ‘Canto jo i la muntanya balla’

ANNA MARIA IGLESIA

Novel·la d’Irene Solà guanyadora del premi Llibres Anagrama el 2019, traduïda a 25 idiomes i escenificada amb èxit al teatre. Dialoga amb La mort i la primavera, Viatges i flors, Canigó, Solitud i Drames rurals. Les paraules i la mirada sobre la natura de Català, el territori de Verdaguer, la imaginació i la irreverència de Rodoreda conflueixen en aquesta obra, que, alhora, remet a clàssics panteistes com Aristòfanes, Xenòfanes o Hesíode. El lector hi escolta les veus dels homes, les dones i la terra, els núvols i els llamps durant una tempesta, les trompetes de la mort. Són veus que es creuen i a través de les quals es perpetuen i es reescriuen els mites, les creences populars, els records i tot d’una sèrie de relats, reals i imaginaris. Malgrat la soledat, malgrat la mort, malgrat tot, la muntanya continua ballant al ritme que marquen les diferents veus que ressonen al llarg de la novel·la i, a la fi, la pulsió de vida s’imposa per llegar-nos una epifànica cosmogonia contemporània.

32 Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

JOAN SUBIRATS

Des de la seva creació l’any 1994, ha estat difícil d’encaixar en alguna de les categories habituals que fem servir per diferenciar els equipaments culturals. Aquesta ha estat una de les seves principals virtuts, ben entesa per part del seu primer director, Josep Ramoneda, i que ha anat consolidant-se al llarg d’aquests quasi 30 anys d’existència, reforçant-se fins i tot ara sota la direcció de Judit Carrera. És un espai d’exposicions; és un espai de festivals, presentacions i espectacles en viu; és un lloc on parlen primeres figures mundials del pensament; és un centre d’experimentació i de generació de coneixement; és també una referència per a les entitats, escoles i altres col·lectius del Raval i del conjunt de la ciutat; és un lloc que manté la capacitat de sorpresa i descobriment, assegurant sempre una qualitat indiscutible. Sòlidament situat en una xarxa internacional d’infraestructures artístiques, culturals i socials semblants, i mantenint el caràcter urbà que l’acompanya des del seus inicis, el CCCB és ciutat i cultura en viu.

33 Joan Fontcuberta

ÍNGRID GUARDIOLA

Fotògraf, artista, docent i assagista. Les seves classes a la Pompeu Fabra et posaven en alerta, mai sabies si el que allà es compartia era cert o bé un dispositiu creat per a l’ocasió per entendre millor la història de la fotografia en concret i la cultura visual en general des del dubito ergo sum (dubto, llavors existeixo). La filosofia de la sospita i els passatges sorneguers conviuen perfectament. L’humor, el fake, la simulació o la recreació visual i taxonòmica, o l’atenció sobre els indicis a partir de rastres o petjades materials i visuals, són només algunes de les seves eines metodològiques. La seva obra ha estat exhibida i adquirida arreu; això és així no només per com troba visionàriament conceptes reveladors al voltant de la cultura de les imatges, sinó perquè és un operari incansable de la curiositat. És una obra carregada d’un saber històric, però també simptomàtic; amb una discreció ben útil per a les carreres que se saben de llarga durada i una revisió permanent de les seves pròpies troballes conceptuals. Als seus llibres s’ha preocupat per qüestions com la tensió entre la mentida i la veritat, l’estatut ontològic de la imatge i la seva relació amb el temps, les imatges digitals i la relació amb la privacitat, els registres fotogràfics d’esdeveniments cabdals del nostre temps, o com la intel·ligència artificial altera l’estatut de la imatge. A la fi ve a dir-nos que tota imatge conté dosis variables de teatralitat, que tota imatge reclama un text.

34 Camí de sirga

PONÇ PUIGDEVALL

Jesús Moncada ho va repetir a cada entrevista —no pretenia recuperar cap món perdut—, i el caire elegíac de la seva obra ja el va rebatre Vicenç Pagès en un article sobre Estremida memòria, incidint sobretot en la dimensió irònica que hi incorporava el joc metaficcional, lluny sempre del muntatge lineal i previsible: és significatiu que a l’inici de Camí de sirga la veu narradora s’encarregui de desmentir els testimonis colpidors que, molts anys després de la desaparició de la Mequinensa natal de l’autor sota les aigües d’un pantà, una crònica anònima reunia per elevar la destrucció del poble a l’èpica. Com si la matemàtica racional no existís, les peripècies de l’infinit cens de personatges que protagonitzen les novel·les de Jesús Moncada es torcen i s’entortolliguen de la manera més extravagant —una divertida comicitat instrumentada per unes ànimes ridícules i molt humanes—, però sense oblidar mai que tot pot passar amb naturalitat gràcies a la versemblança rigorosa d’una llengua exacta i escaient.

35 Joaquim Maria Puyal

RAMON BESA

Filòleg doctorat en lingüística i llicenciat en periodisme. Constructor d’un model de narrativa audiovisual únic i d’una acceptació popular indiscutible quan els mitjans públics —Catalunya Ràdio i TV3— tenien una gran força aglutinadora després de ser un pioner a Ràdio Barcelona. A partir del coneixement i l’exigència, va exercir un periodisme responsable i al servei de l’oient, sempre en català. La grandesa de la seva obra es pot explicar a partir de quatre expressions que resumeixen també la història moderna i triomfadora del Barça: “Urruti, t’estimo” (Lliga 1984-85); “Tocarà Stòitxkov, pararà Bakero, picarà Koeman” (Wembley 1992); “Gauuuxu! Ara ja em puc morir; el Bernabéu dret aplaudint” (el Barça de Ronaldinho guanya a Madrid); “I més i més i més i encara Messi”. Els lemes “esport i ciutadania” i “més que un club”, així com la normalització lingüística del català —un català acurat—, van agafar volada en boca de Puyal. El seu to era tan sobri com respectuós, res a veure amb l’estridència i el hooliganisme. S’ho feia venir bé per parlar de la vida al voltant del Barça.

36 Cesc Gelabert

CARMEN DEL VAL

Ballarí i coreògraf capaç d’atrapar el públic amb el seu ball sobri i versàtil, polièdric i intel·ligent. Aquest català de 69 anys, amb una llarga carrera professional de més de mig segle i una projecció internacional remarcable, és indiscutiblement una de les figures més icòniques de la història de la dansa contemporània espanyola. Solos com Bujaraloz, Vaslav, V.O+, Escrito en el aire o el recentment estrenat Framing time, al costat de feines corals com Belmonte, Requiem, Psitt!!Psitt!!, Caravan, Foot-ball, Ki i Nom, entre d’altres, mostren la seva prolífica activitat creativa, que ha influït diverses generacions de creadors. Els seus espectacles trenen modernitat i tradició, i formen un tot juntament amb l’escenografia, la música i el vestuari. La seva mirada sagaç ha elegit creadors com Frederic Amat, Carlos Santos, Borja Ramos i Lydia Azzopardi per aconseguir la seva col·laboració, i és així com els seus espectacles es preservaran per sempre en la memòria de l’espectador.

37 Enric Casasses

JOSEP PEDRALS

Escriptor indispensable per entendre alguns canvis de paradigma de la poesia catalana recent. En primer lloc, la socialització del fet poètic, ram on ha estat un dels motors de difusió de l’oralitat i ha fet que la recitació esdevingui, amb naturalitat i gràcia, una de les portes d’accés del públic a la poesia, desplegant el lector en oïdor. En segon lloc, el model de llengua, perquè gràcies al gran joc de referències de la seva escriptura, que barreja amb enginy i grapa la parla col·loquial, el barroquisme o el dadà, el català es mou amb una llibertat i fluïdesa que el fan entortolligadament proper. Més enllà d’això, la coherència entre el seu discurs poètic i la manera que té de campar-la han dotat el personatge d’un romanticisme llibertari quasi mític que l’han fet popular i apreciat com a caràcter únic. Sumem-hi la seva tasca de recuperació i divulgació d’uns determinats referents estètics, ja sigui traduint o reeditant, i tenim un autèntic trumfo de la literatura catalana.

38 Manel

ISABEL OBIOLS

Grup de pop format per Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé, amb cinc discos llargs des del 2008, una legió de seguidors que no només han mantingut sinó rejovenit, un no menys nodrit estol d’interpretadors de lletres i un mínim de dues aportacions al flux de frases fetes en català. Del folk pretesament ingenu dels inicis al so més produït dels dos darrers treballs, amb una presència creixent de textures electròniques, la seva trajectòria ha estat un intent constant de sobreviure, superar i fins i tot contradir el propi fenomen. Un fil recorre les lletres del narrador Gisbert, des de la projecció de ‘Captatio benevolentiae’ fins a la ironia que voreja el sarcasme de ‘Per la bona gent’ i ‘Els entusiasmats’, passant, per descomptat, per l’afirmació de ‘Jo competeixo’: preguntar-se què és una vida bona i desentranyar la naturalesa del ciutadà exemplar, tant en la vida privada com en comunitat. Coherents amb un tarannà autoconscient i un punt teatral, fa poc van penjar a Spotify una llista de les seves cançons menys escoltades.

39 Jordi Savall

EMILI MANZANO

Potser no hi hagi fórmula més desencertada —i escampada— per parlar de Jordi Savall (Igualada, 1941) que dir que fa “música antiga”. És cert que li devem la recuperació d’un instrument caigut en desús, la viola de gamba, així com el rescat de músiques —tan oblidades que ni tan sols donàvem per perdudes— del Renaixement i el barroc europeus, però també d’Amèrica, de la diàspora sefardita, d’Àsia Menor... Però el que despulla de tota antigor aquesta feinada és la sensibilitat amb què ho ha fet, la “conjectura informada” amb què ha recreat i donat forma a les seves troballes, una sensibilitat que també és la nostra. Una possible raó del seu èxit popular. Com pot ser antiga aquesta música de fa segles gravada fa dos dies? Antiga aquesta música que veiem néixer a l’instant en un concert de Savall, ja sia al capdavant d’Hesperion XX/XXI, la Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations o en solitari? Músic complet, humanista doncs, Savall no oblida mai les paraules de Canetti: “La música és la memòria viva de la humanitat”. I la memòria és una cosa del present.

40 L’estel de la torre

XAVIER MONTEYS

Enguany hem vist encendre una estrella d’acer i vidre sobre la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família. Ens trencarem el cap pensant què o qui pot il·lustrar el que ha succeït en arquitectura en aquests 40 anys, però tard o d’hora caurem del cavall i ens adonarem que l’obra d’arquitectura que travessa tots aquests anys és la més evident, i la més incòmoda per a alguns: la Sagrada Família, una construcció que és l’expressió del que tothom projecta sobre ella, detractors i partidaris. Situada fora dels circuits de l’arquitectura per a arquitectes, segueix construint-se malgrat els diferents premis anuals, els col·legis professionals i la cultura oficial, i negant-se a ser una ruïna commemorativa. Per sobre del Gaudí «construït» pels historiadors, la Sagrada Família és l’obra d’arquitectura més popular, i es podria dir que quasi anònima, i ella sola acaba amb la discussió elitista sobre l’autoria. Per sobre del fals accidentalisme i de la severitat mística de l’acer Corten, brilla aquesta estrella de dotze puntes.

Podeu llegir tots els articles especials del 40è aniversari al web de Quadern