‘Amor’, de Manel Castromil: El suspens tènue de la decrepitud

Quan, cap al final d’Amor —la minuciosa descripció d’un dia en la vida de les vacances d’un matrimoni sense fills a la vora de la jubilació (ell és un professor d’institut i ella de la universitat)—, la novel·la de Manel Castromil (el Figaró, 1971) que ha obtingut el XXXII Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler, es llegeix que a la nit, en un canal televisiu, hi ha programada Amour, de Michael Haneke, al lector no només no li sembla estrany sinó que fins i tot estava a l’espera que en algun moment o altre s’esmentés aquesta pel·lícula, perquè no havien sigut poques les ocasions en...

Quan, cap al final d’Amor —la minuciosa descripció d’un dia en la vida de les vacances d’un matrimoni sense fills a la vora de la jubilació (ell és un professor d’institut i ella de la universitat)—, la novel·la de Manel Castromil (el Figaró, 1971) que ha obtingut el XXXII Premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler, es llegeix que a la nit, en un canal televisiu, hi ha programada Amour, de Michael Haneke, al lector no només no li sembla estrany sinó que fins i tot estava a l’espera que en algun moment o altre s’esmentés aquesta pel·lícula, perquè no havien sigut poques les ocasions en què l’havia recordat durant la lectura, fins al punt inclús de concedir als personatges de la novel·la alguns dels trets fisonòmics de Jean-Louis Tringtignan i Emmanuelle Riva, la parella protagonista: com Haneke, Manel Castromil també narra com l’amor, i les rutines senzilles i els gestos de cada dia, que ha unit el matrimoni al llarg de 45 anys s’ha anat transformant en una altra cosa —segurament s’ha consumit per esdevenir un sentiment solitari i quiet, el record d’una emoció o un compendi de tendresa i afecte—, en especial d’ençà que ell —el narrador— s’adona del malestar de l’ànima que li provoca la consciència d’envellir, la decrepitud del cos, la confusió caòtica de la ment. Manel Castromil també parla de l’oblit i de la mort, però contràriament a Haneke no recorre a cap malaltia terminal per construir el seu drama sobre l’amor, vist com si fos un sentiment que, fins quan ha perdut moltíssimes motivacions, amb el pas del temps continués prevalent per damunt de tot. No s’explicarà aquí, però, quina decisió pren el narrador per demostrar a la seva dona que la continua estimant amb la mateixa intensitat que el dia de la seva coneixença, perquè, en el fons, Amor és una novel·la psicològica alimentada d’un suspens —tènue, però suspens— que es manté fins a l’última pàgina.

Però més enllà de la tendència especulativa sobre l’amor com a concepte i les formes diverses que va adoptant segons els anys modulen la relació de la parella, Amor és una novel·la executada amb la voluntat d’aconseguir una atmosfera desoladorament claustrofòbica, com si el plantejament estructural rigorós busqués reflectir el cul-de-sac moral on habita el narrador. Per obtenir aquest efecte, Manel Castromil es val de dues estratègies que explota de manera impassible fins a l’extenuació: en primer lloc, la novel·la està constituïda per 241 paràgrafs —un per a cada pàgina del text— d’extensió idèntica, de frases condensadament breus, i on sovint les coses importants de la trama es desenrotllen com si es produïssin fora de camp; i en segon lloc, cada un d’aquests paràgrafs semblen recrear-se en la capacitat enciclopèdica per recollir fets quotidians, com si s’enumerés i inventariés les seves riqueses, com si l’objectiu fos enumerar, comentar i esgotar les particularitats dels assumptes més trivials d’un dia de vacances, a la casa familiar en una aldea de muntanya, on no passa res més que res, com si Manel Castromil es conformés a explicar-ho tot excepte el que usualment s’espera que un narrador conti en una història: les lliçons de Beckett sobre l’explotació de la “incompetència narradora” no queden gaire lluny.

El resultat és un llibre desconcertant, que tant pot admirar pel virtuosisme de la construcció com fatigar en excés justament per la seva pròpia naturalesa exacta i calculada, potser massa orgullosament mecànica.