Torna el vell huracà ‘Al vent’: Raimon, Dylan i Visconti

En 2023 commemorem el 60 aniversari de la publicació en disc de la mítica cançó “Al vent”, de Raimon. Mentre a Xàtiva l’Ajuntament prepara la ubicació del Centre Raimon d’Activitats Culturals (CRAC) a l’antic Monestir de Santa Clara (segle XIV), la Fundació Raimon i Annalisa prepara una exposició sobre aquesta efemèride. És el moment, doncs, de recordar algunes dades curioses sobre el símbol del v...

En 2023 commemorem el 60 aniversari de la publicació en disc de la mítica cançó “Al vent”, de Raimon. Mentre a Xàtiva l’Ajuntament prepara la ubicació del Centre Raimon d’Activitats Culturals (CRAC) a l’antic Monestir de Santa Clara (segle XIV), la Fundació Raimon i Annalisa prepara una exposició sobre aquesta efemèride. És el moment, doncs, de recordar algunes dades curioses sobre el símbol del vent en els inicis de la decisiva dècada dels 60.

1963 és un any de grans prodigis. Mentre el món emprén la dècada més imaginativa i innovadora del segle, passen coses com ara que els despatxos del presidents dels Estats Units i el de la Unió Soviètica es connecten mitjançant un telèfon roig, és llançada a l’espai la primera dona cosmonauta o Kènia assoleix la independència. Més a prop nostre, també podem dir que és la data d’acabament del Diccionari català-valencià-balear, aquest monument degut a la constància i la perseverança d’alguns hòmens justos. Feia només un any, d’altra banda, que una joveníssima editorial de Barcelona, Edicions 62, havia començat el seu fructífer itinerari amb el títol d’un escriptor valencià, Joan Fuster. El llibre en qüestió era Nosaltres els valencians. Específicament, però, el 63 és l’any d’una estranya coincidència a l’una banda i l’altra de l’oceà Atlàntic. A Nova York, un jove cantant de folk anomenat Robert Zimmerman –però a qui tots coneixen com Bob Dylan– entona una cançó que ràpidament es convertirà en un himne civil: Blowin’ in the wind (Sonant al vent).

Curiosament, a les antípodes d’aquest esdeveniment, un altre cantant, en aquest cas valencià, de nom Ramon Pelegero –però artísticament identificat com a Raimon–, dóna a conéixer el primer tema d’una llarga llista que el convertiran en una figura llegendària. Aquest tema du per títol Al vent i, com en el cas de Dylan –en una estranya concomitància–, parla de coses molt elementals. Forma part d’un EP que conté tres peces més: La pedra, Som i A cops. Quatre hits, en total, que proporcionen una bona idea de la mena d’intifada en la bassa d’aigües podrides del franquisme que protagonitzaria el cantant novell…

Ja sabem que Al vent va nàixer en una motocicleta que feia la ruta Xàtiva-València en 1959. Després vindrien anys de molta efervescència creativa en matèria musical en gran part d’Europa occidental. La chanson francesa, per exemple, amb gegants com Léo Ferré o Georges Brassens. El primer disc d’aquest darrer, precisament, du per nom Le vent (1953)…

“Si, par hasard Sur l’Pont des Arts Tu croises le vent, le vent fripon Prudenc’, prends garde à ton jupon Si, par hasard Sur l’Pont des Arts Tu croises le vent, le vent maraud Prudent, prends garde à ton chapeau”

[”Si per casualitat Al Pont des Arts Creues el vent, el vent canalla Prudent, cuida els teus enagos Si per casualitat Al Pont des Arts Creues el vent, el vent bergant Compte, vigila el teu barret”]

Però aquesta briseta de Brassens, eròtica i juganera, encara no era el formidable agent dialèctic que seria amb Raimon i Dylan. Així i tot, és obvi que el de Xàtiva s’incardina millor amb la tradició francoitaliana que no amb el que es duia a terme més enllà de les Açores. Per al bé i per al mal, tot el que té a veure amb la gran nació americana es magnifica i s’hiperbolitza: això és inapel·lable.

Però tornem a les coincidències. Al vent es construeix a partir de dos camps semàntics bàsics: les parts del cos (cara, cor, mans, ulls) i alguns fenòmens cosmològics (nit, llum, pau, déu). Es diria que l’autor, d’alguna manera, parteix d’allò individual per abraçar l’univers sencer. Tot allò que hi ha en mi, sembla voler dir, forma part inextricable del món: els anhels, les pors, la ràbia, els interrogants, les certeses, la voluntat de ser.

Sorprenentment, també el tema de Dylan es construeix a partir de determinades parts del cos:

“How many times can a man turn his head And pretend that he just doesn’t see

The answer, my friend, is blowing in the wind

The answer is blowing in the wind

How many times must a man look up Before he can see the sky

How many ears must one man have

Before he can hear people cry (...)”

[”Quantes vegades pot un home girar la vista Fingint no haver vist res./ La resposta, amic meu, està sonant al vent, La resposta està sonant al vent./ Quantes vegades pot un home mirar amunt/ Abans de poder veure el cel. / Quantes oïdes ha de tindre un home / Abans de sentir la gent plorar”]

El cap, els ulls, les orelles... En una coincidència insòlita, també el jove Zimmerman reclama el seu accés des del personal a l’universal, del dret a existir al dret a ser lliure.

Aquell vent unànime i concomitant era el símbol d’una dècada de llibertat, a tots dos costats de l’Atlàntic. Però també representa, clarament, el paradigma de tot allò que una nova generació nascuda després de tantes guerres civils i mundials pretén agranar i eliminar de l’escenari de la història.

El vent de Dylan, com el vent de Raimon, és un poderós instrument de canvi polític, un emblema esgrimit pels qui volen canviar el món. És estrany, però d’alguna manera fascinador, que en el mateix moment que en totes les emissores sonen les dues cançons eòliques s’estrene una pel·lícula insospitadament relacionada amb les ànsies huracàniques dels nostres cantants.

La pel·lícula és, naturalment, Il gattopardo (El guepard) de Lucino Visconti, el cineasta marxista que més ha estimat l’aristocràcia. L’obra està basada en una novel·la ben interessant de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (excel·lentment traduïda, per cert, pel novel·lista mallorquí Llorenç Vilallonga) i narra, com és ben sabut, la substitució del poder de l’aristocràcia pel de la nova classe burgesa. En aquest context, és ben il·lustratiu que en la primera escena de la pel·lícula comparega aquest vent simbòlic, el Vent de la Història, disposat a agranar-ho tot seguint una lògica dialèctica i materialista, com correspon al seu temps. És així com contemplem la mansió de don Fabrizio quan la família es disposa a reunir-se per a resar, i llavors les cortines es mouen al compàs de l’aire que ha d’ensorrar definitivament el món d’una classe social.

Són coincidències –les de Dylan, Raimon i Visconti– que tenen la importància que tenen, però que sense dubte retraten bé una època i una determinada orientació ideològica. Al capdavall, com ja havia dit el de Minnessota, els temps estaven canviant. El que ningú sospitava era que el príncep de Salina resultaria en el fons més resistent del que es creia, i s’encarregaria personalment que tot canviara per a què res no resultara capgirat. Però això encara no ho sospita ningú en ple 1963. Una dècada feliç i revolucionària no ha fet res més que començar. I el vent era favorable.

Després, els nostres dos cantants seguirien trajectòries diferents. Dylan, com se sap, faria algunes marrades en el camí. Abjuraria dels qui el van voler convertir en un gran guru (“No seguiu líders –advertia-: observeu comptadors d’aparcaments”) i aquell vent transformador del 63 acabaria convertint-se en el Idiot wind del 1976:

“People see me all the time/ And they just can’t remember how to act/ Their minds are filled with big ideas/ Images and distorted facts/ Even you, yesterday/ You had to ask me where it was at I couldn’t believe after all these years/ You didn’t know me better than that Sweet lady

Idiot wind/ Blowing every time you move your mouth/ Blowing down the back roads headin’ south/ Idiot wind/ Blowing every time you move your teeth/ You’re an idiot, babe/ It’s a wonder that you still know how to breathe”

[”La gent em mira constantment/ I no recorden com han de comportar-se./ Tenen el cap ple d’il·lusions,/ Imatges i fets distorsionats./ Fins i tot tu, ahir,/ Estaves completament desorientada,/ No em puc creure que després de tants anys/ No em conegues millor/ Estimada./ Vent idiota./ Bufant cada vegada que obris la boca./ Bufant per les sendes que van al sud./ Vent idiota./ Bufant cada vegada que mous les teues dents/ Eres idiota, nena./ És increïble que encara sàpigues respirar”]

Però Raimon, ben altrament, va decidir mantindre’s fidel als seus ideals de joventut. I hi va convocar el mateix Ausiàs Marc: “Veles e vents han mos desigs cumplir…”. Com ja havia obervat el de Xàtiva, “Qui perd els orígens, perd identitat”. Per això, no va abjurar mai d’aquell vent inicial i iniciàtic, aquell vell huracà que encara l’empeny. I de tot això, aquest 2023, ha fet seixanta anys…