Miquel Navarro, últims honors

Sembla indiscutible, a hores d’ara, afirmar que Miquel Navarro és l’escultor valencià viu més important, i un dels noms clau de l’escultura espanyola contemporània. En les últimes quatre dècades no ha deixat de recollir premis (començant pel Premi Nacional d’Arts Plàstiques, en 1986), la seua obra es troba a Nova York, Brussel·les, a París, a Alemanya o al Japó, i les seues peces públiques han contribuït a aclimatar popularment l’escultura d’avantgua...

Sembla indiscutible, a hores d’ara, afirmar que Miquel Navarro és l’escultor valencià viu més important, i un dels noms clau de l’escultura espanyola contemporània. En les últimes quatre dècades no ha deixat de recollir premis (començant pel Premi Nacional d’Arts Plàstiques, en 1986), la seua obra es troba a Nova York, Brussel·les, a París, a Alemanya o al Japó, i les seues peces públiques han contribuït a aclimatar popularment l’escultura d’avantguarda en l’espai urbà (com és el cas de la Font Pública a la ciutat de València, batejada com “La Pantera Rosa”).

Influït per determinats avantguardistes (constructivisme, dadaisme, futurisme) i immers en la voràgine postmoderna, el món de Miquel Navarro naix amb les seues primeres obres pictòriques i matèriques a finals dels 60 i es projecta, amb un llenguatge personalíssim i perfectament depurat, ben endins del segle XXI. Com ell mateix va recordar amb ocasió de la seua elecció com a acadèmic electe de la Real Academia de San Fernando, en 2009, tot naixia de l’argila dels seus jocs infantils a l’horta de Mislata i el contrast entre aquest material primigeni i els productes industrials.

Al final, Miquel Navarro és un home de camp fascinat per la gran urbs contemporània i d’aquí les seues ja famoses “ciutats” (composicions escultòriques amb perspectiva arquitectònica), que comencen sent de refractari i terracota i acaben materialitzant-se en alumini o zinc.

Una cosa que m’agrada especialment de Miquel és que és un artista que no ha renunciat a les seues arrels en el seu procés creatiu. Hi ha “artistes” que estan convençuts que els seus productes, per a ser “internacionals”, han d’informar-se amb alguna classe de jerga inventada. Miquel Navarro no ha abandonat mai el seu poble –literalment- i, des d’allí, ha donat una lliçó d’autèntic universalisme.

A hores d’ara, als 75 anys, ja necessita pocs reconeixements. I, tanmateix, encara li n’han arribat dos. Al juny d’aquest 2021, per un costat, va entrar a formar part del catàleg de la UNESCO. L’artista de Mislata hi va fer donació de la peça Ciutat guaita. És el cinquè artista espanyol, després després de Picasso, Chillida, Miró i Tàpies, que forma part d’aquest patrimoni universal.

D’altra banda, el passat 14 de desembre va tindre lloc a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, a la ciutat de València, la cerimònia d’admissió de Navarro com a nou membre de l’organisme. Va ser el 9 de novembre quan l’Acadèmia va votar acceptar al seu si el nostre escultor i també el catedràtic de Metodologia de la Història de l’Art de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, Kosme de Barañano (Bilbao, 1952).

Es dona la circumstància que Barañano és l’autor d’un dels llibres més bonics que s’han publicat sobre Miquel Navarro, publicat pel Consorci de Museus en 1999. Allí el crític basc va deixar escrit que Navarro “converteix la ciutat en melancolia” i que aquest autor “intrudueix el paisatge en l’escultura del segle XX”. També és Barañano qui encunyà el concepte d’”arqueòleg futurista” per a referir-se al més profund sentit de l’art del de Mislata.

En l’acte acadèmic de Sant Carles, Navarro va fer solemne donació de l’escultura Testa tuberia, que va voler relacionar amb el bust d’Elionor d’Aragó de Francesco Laurana. Allí va llegir el següent Poema, que ha tingut la deferència de fer-me a mans:

“Cap Cabina/Testa Robot/Testa Mecànica/Testa Maniaca/Testa Foradada/Testa de Fluids Sanguinis/Testa Eròtica/Testa Pornogràfica./Testa Freda per fora i Calenta per dins/Testa Química/Polvoritzador de verí/Depòsit d’aigua./Cap de Cariàtide. Cap Clàssic d’Elionor d’Aragó, per Francesco Laurana (1471).”.

Després d’això, ja només li queda esperar que, a mitjan any que ve, s’inaugure el museu amb obra pròpia que es prepara al seu poble. Aleshores podrà contemplar tota una vida de treball i esforç que es llegarà a la posteritat, que és l’espai intangible on les obres d’art pul·lulen més confortablement.