L'ortodòxia que ens ha tornat a la recessió
En línia amb l'estratègia marcada per Brussel·les i Madrid, la resposta del Govern de la Generalitat a la crisi ha estat l'ortodòxia pressupostària. Poc partidari del keynesianisme a un sol país, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va anunciar una tisorada del 10% de la despesa pressupostària pocs dies després que CiU es fes càrrec del Govern català. Tot i que el tripartit ja havia aplicat dos plans d'austeritat, per primera vegada les retallades arribaven al cor de l'Estat del benestar, és a dir, a la sanitat, l'educació i la protecció social.
Amb els estat...
En línia amb l'estratègia marcada per Brussel·les i Madrid, la resposta del Govern de la Generalitat a la crisi ha estat l'ortodòxia pressupostària. Poc partidari del keynesianisme a un sol país, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va anunciar una tisorada del 10% de la despesa pressupostària pocs dies després que CiU es fes càrrec del Govern català. Tot i que el tripartit ja havia aplicat dos plans d'austeritat, per primera vegada les retallades arribaven al cor de l'Estat del benestar, és a dir, a la sanitat, l'educació i la protecció social.
Amb els estats desproveïts de l'arma de la devaluació monetària, la recepta ortodoxa passa pel dogma de l'equilibri pressupostari, la reducció de la plantilla de funcionaris i les rebaixes salarials. Ben sacsejat, això hauria d'aproximar-se a una mena de depreciació que permeti que el país sigui més competitiu i pugui recuperar-se incrementant les exportacions. A la pràctica, això ha servit perquè la taxa d'atur hagi seguit enfilant-se fins a arribar al nivell més alt des de 1996, el 19,4%, i per abocar-nos a una nova recessió que pot haver començat aquest mateix trimestre. Si els principals mercats europeus, també entusiastes de la disciplina pressupostària, segueixen el mateix camí, Catalunya pot perdre la carta de les exportacions.
El Govern no només assumeix amb els ajustos els riscos de la recessió i l'atur, sinó també el del trencament de la cohesió social. La retallada pressupostària ha suposat greus desajustos a la sanitat pública, però també el desmantellament de sistemes de prestacions. La renda mínima d'inserció seguirà existint, però amb la meitat de beneficiaris i d'acord amb les disponibilitats pressupostàries i no a la urgència social del moment. I el mateix passarà amb els ajuts al lloguer: el risc de desnonament immediat o d'exclusió social no seran suficients per obtenir-lo, també caldrà que hi hagi una partida als Pressupostos que, de moment, està congelada.