Teatre dins del teatre
La pinça birmana
Maria Jaén
La Magrana
187 pàgines. 17 euros
Algú tan poc sospitós d'espiritualisme com Jean Paul Sartre va dir que el nostre llenguatge és subsidiari de la religió. El cas és que les reminiscències del pecat original es poden notar en el camp de la literatura. Així, hi ha escriptors que sempre arrosseguen la seva funció pionera o la catalogació rígida al gènere a què van ser adscrits des de l'inici de la seva singladura editorial. Maria Jaén (Utrera, Sevilla, 1962) ha estat encasellada en el minimalisme, el realisme brut, els cà...
La pinça birmana
Maria Jaén
La Magrana
187 pàgines. 17 euros
Algú tan poc sospitós d'espiritualisme com Jean Paul Sartre va dir que el nostre llenguatge és subsidiari de la religió. El cas és que les reminiscències del pecat original es poden notar en el camp de la literatura. Així, hi ha escriptors que sempre arrosseguen la seva funció pionera o la catalogació rígida al gènere a què van ser adscrits des de l'inici de la seva singladura editorial. Maria Jaén (Utrera, Sevilla, 1962) ha estat encasellada en el minimalisme, el realisme brut, els cànons de la literatura urbana dels 80 o el gènere eròtic. Ara, amb la publicació de La pinça birmana , aquesta autora trenca un silenci editorial de deu anys. S'imposa, doncs, una pregunta: aquesta obra, marca un punt d'inflexió?
Hi ha una notòria depuració de l'estil, però la novel·la vira cap al vodevil; llàstima
La pinça birmana és el projecte ambiciós d'una novel·la que, escrita en clau de sàtira, pivota sobre diversos eixos argumentals: el declivi d'una diva, els avatars d'una actriu de telenovel·la, els tics neuròtics d'una guionista televisiva -aquesta és la professió de Maria Jaén, on, entre d'altres porta vuit anys a El cor de la ciutat -, una tímida trama detectivesca i totes les penúries de la vida prosaica d'uns personatges que voldrien excel·lir però que acaben desgastats per les pròpies misèries morals i la jungla darwiniana en què es mouen.
En aquesta obra s'aprecia una notòria depuració de l'estil i l'estructura narrativa. S'hi rendibilitzen les qualitats de les novel·les Amorrada al piló (1986), Sauna (1987) o La dona discreta (1997), al mateix temps que es neutralitzen defectes que llastaven aquelles obres, sobretot l'ús i abús d'expressions fressades, sense relleu.
Amb un estil fluent, nu, veloç i marcat per la naturalitat dels diàlegs, els protagonistes queden molt ben caracteritzats a partir d'uns pocs traços. Aplicant un patró ja utilitzat en altres novel·les de l'autora, La pinça birmana estableix un delicat joc d'ombres xineses, on la ficció i la realitat s'anul·len, conflueixen, s'entretallen o es reforcen.
Subratllant el caràcter demiúrgic propi de l'elaboració d'una telenovel·la, l'obra s'assenta sobre un poderós artefacte narratiu en què el simulacre teatral intensifica els efectes de la vida real mentre que la realitat desactiva la força del simulacre. Prodigant una tècnica de videoclip literari, gran concentració visual en un temps molt breu, la novel·la vira cap al vodevil. I és una llàstima. Perquè en comptes d'explotar el magnífic filó que procurava el hiat entre ficció i realitat, en comptes d'aprofundir en la matèria prolífica de l'esgotament creatiu i vital, la novel·la deriva cap a la inflació del gest histriònic i, a partir del tercer capítol, s'encalla en una digressió excessiva sobre la poètica de les telesèries. Els postissos, les perruques i la impostació de veu afoguen els punts de força existencial que la novel·la contenia en estat de latència. Només si s'accepta la convenció de farsa, un deliberat to lleuger i el destí endogàmic del teatre dins del teatre, el lector no quedarà decebut. La pinça birmana és l'obra d'una autora que ratifica la seva habilitat per presentar els magnetismes i repulsions que es donen en el marc íntim de les relacions humanes. Però també és una novel·la que no significa un salt qualitatiu, el cop de força necessari que bé podria donar una escriptora capaç d'establir una aliança entre qualitat i literatura popular.