Tot bé fins a Rodoreda
Narratives urbanes.
La construcció literària
de Barcelona
Margarida Casacuberta
i Marina Gustà
Fundació Tàpies
298 pàgines. 22 euros
A l'alçada de La plaça del diamant, al mig segle, és més o menys quan aquest recull d'estudis sobre la Barcelona literària comença a perdre intensitat i interès i a fer-se dispers, generalista, aproximatiu o previsible. Fins aleshores, tot ha anat francament bé. S'apleguen les contribucions d'experts acadèmics a un curs de l'Arxiu Històric de la Ciutat al voltant del tractament de...
Narratives urbanes.
La construcció literària
de Barcelona
Margarida Casacuberta
i Marina Gustà
Fundació Tàpies
298 pàgines. 22 euros
A l'alçada de La plaça del diamant, al mig segle, és més o menys quan aquest recull d'estudis sobre la Barcelona literària comença a perdre intensitat i interès i a fer-se dispers, generalista, aproximatiu o previsible. Fins aleshores, tot ha anat francament bé. S'apleguen les contribucions d'experts acadèmics a un curs de l'Arxiu Històric de la Ciutat al voltant del tractament de Barcelona a la literatura des del XIX fins a la meitat del XX. Hi ha prou flexibilitat com per incloure dades de caràcter social i costumista valuoses (al text d'Enric Cassany, i malgrat que aquí no tinguem cap Dickens) o per incloure dades de fonts diverses, incloses les periodístiques, com fa un clàssic en la matèria, Jordi Castellanos, quan revisita el barri xino d'abans de la guerra (amb algunes grans fotografies de Gabriel Casas). La distribució de matèries segueix sent gairebé canònica: vull dir que la Barcelona de Narcís Oller a La papallona i La febre d'or passa per l'examen minuciós de Rosa Cabré, mentre Margarida Casacuberta torna a L'auca del senyor Esteve de Rusiñol per fer-ne una anàlisi acurada que no em treu de sobre la sensació que és una novel·la inflada, útil i significativa, però inflada. Carles Soldevila és examinat per Núria Santamaria, sobretot Fanny, i l'obra narrativa de Folch i Torres (en mans d'Eulàlia Pérez-Vallverdú) porta directament cap a la potència mobilitzadora de Josep Maria de Sagarra i Vida privada, de la mà de Marina Gustà.
El llibre ha anat apedaçant imatges i espais socials, canvis urbanístics i malícies d'escriptor, però sembla que s'ensorri alguna cosa quan entrem a etapes més complicades des del punt de vista social i polític, i l'obra perd gran part de la seva gràcia. Potser l'explicació rau en l'especialització dels col·laboradors, gairebé tots professors de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. I la sensació és que la solvència de la primera meitat queda substituïda per aproximacions més capricioses després, salvada Mercè Rodoreda, que examina detingudament Maria Campillo.
Però potser el problema no el té el llibre, sinó nosaltres mateixos com a societat un pèl rígida o mal lligada: el llibre té un propòsit implícit gairebé impossible de conciliar amb l'explícit. Si vol ser un recorregut crític que reflexioni sobre la construcció literària de Barcelona en tot el segle, haurà de comptar amb escriptors en castellà, però en canvi els autors del llibre se senten lògicament més còmodes en l'àmbit de llengua catalana. El resultat esdevé insatisfactori quan la realitat social fa un tomb tan brutal com a la guerra i la postguerra i l'hegemonia quantitativa i qualitativa del castellà en termes literaris es fa, si m'ho permeten, incontestable. No és suficient amb dedicar un precari treball als contes, de Jaume Aulet, ni em sembla prou una comparació entre l'Ignacio Agustí i l'Eduardo Mendoza, com assaja de fer Francesc Foguet, que retreu a Mendoza l'eliminació dels rastres de catalanitat a la seva novel·la i llegeix sense cap simpatia l'obra de l'Agustí (lluny de l'assaig de comprensió del seu món estètic i ideològic de Sergi Dòria en els pròlegs a l'Obra completa, que acaba de publicar la Biblioteca Castro).
La pega de tot això és òbvia i li ve al cap a qualsevol que esperi el que diu el títol. Llegir un esment de l'Espinàs o l'anàlisi d'algunes novel·les de Terenci Moix i Montserrat Roig (ho fa Neus Real) fa pensar necessàriament en novel·listes que són autènticament responsables de les narratives urbanes de Barcelona i l'absència dels quals deixa l'ànim descol·locat: Juan Goytisolo, Luis Goytisolo, Antonio Rabinad, Francisco Candel, González Ledesma o, ben òbviament, Manuel Vázquez Montalbán. Una part de tot això es resol amb un breu article de generalitats de Julià Guillamon (reproduït, a més, de la revista L'Avenç) mentre que la novel·la Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, és comentada a través d'un treball completament inapropiat que s'havia publicat fa ja gairebé trenta anys. Són decisions amb tuf autàrquic, i converteixen la segona meitat del llibre en un reduccionisme com a mínim descortès i d'arrel no sé si ideològica, però lògica segur que no.