Sona, Sónar!

A primer cop d’ull, vist des de la perspectiva d’una persona de certa edat i amb coneixements d’història de la música, de la ballaruga i de les congregacions de públic, el festival Sónar sembla un aplec desordenat de persones joves amants de les formes més modernes i més tecnològiques de la música que, sacsejades per ritmes trepidants escampats amb una abundor de decibels que multipliquen per mil el so atordidor del timbal del Bruc o la tempesta més aparatosa, es lliuren a moviments sincopats, molt semblants als d’un autòmat, atiats, a més, per la ingesta d’alcohol i el xut de tota mena de sub...

A primer cop d’ull, vist des de la perspectiva d’una persona de certa edat i amb coneixements d’història de la música, de la ballaruga i de les congregacions de públic, el festival Sónar sembla un aplec desordenat de persones joves amants de les formes més modernes i més tecnològiques de la música que, sacsejades per ritmes trepidants escampats amb una abundor de decibels que multipliquen per mil el so atordidor del timbal del Bruc o la tempesta més aparatosa, es lliuren a moviments sincopats, molt semblants als d’un autòmat, atiats, a més, per la ingesta d’alcohol i el xut de tota mena de substàncies estimulants: des del quasi innocent Red Bull o l’haixix fins a la cocaïna, i més i tot. Res a dir-hi: tothom té el dret a passar-s’ho bé en una assemblea plenària dedicada a l’esbargiment, com recordava Pascal: el divertissement —és a dir, dedicar-se a una activitat que no serveix pròpiament per a res, només per distreure’s una bona estona— forma part dels rituals de tota civilització: el carnaval ve a ser una mateixa cosa, amb la diferència que aquelles calendes no fan de tant de soroll i la gent va més arregladeta.

No: el problema no resideix en aquesta eufòria que tendeix a formes d’expressivitat corporal pròpiament histèriques, ravatades, impetuoses, vehements, delirants i volcàniques. Tampoc cal posar el crit al cel pel fet que Barcelona es promocioni, turísticament, cada cop més, sobre la base de monuments delirants, com la Sagrada Família, o gràcies a aquesta mena de festivals musicals: allà la nostra ciutat si ha tirat pel dret o el camí fàcil i li sembla que és més importat promocionar la Casa Batlló (una esgarrifosa dansa de la mort) que, posem per cas, les exquisides taules gòtiques del nostre Museu Nacional d’Art, a Montjuïc. Ja s’apanyaran: en definitiva, hom ha viscut sempre en aquesta ciutat i ja sap on cal anar a trobar les mostres d’art extraordinàries o els concerts de qualitat, no tan sonors.

El problema resideix, pròpiament, en una qüestió d’ordre polític, val a dir, relacionada amb la polis i el regiment d’una educada vida pública. Plató, al segle V (abans de Crist i de Tiberi), quan va escriure la República per establir quines formes de comportament esqueien més a una endreçada vida a la ciutat —l’ethos, va dir—, va deixar molt clar que hi havia unes formes musicals que afavorien l’assossegada convivència entre els ciutadans —les formes que, en termes generals, va anomenar “els tons dori i frigi”— i unes altres formes musicals —els anomenats “tons joni i lidi”— que minaven, pertorbaven, destruïen i arruïnaven la convivència social: es tractava d’una música molt semblant a la que s’escolta cada any al Sónar, basada més en el ritme que en la melodia, amb una presència eixordadora de percussió —tambors, címbals, panderetes, cròtals, caixes de fusta ressonants, i tot el que hom es pugui afigurar que sona— que deixaven els assistents en un estat idèntic al que aconsegueix el Sónar: esbojarrats, estordits i alienats, si no en estat de coma. Com diu Plató, es tractava d’una música que induïa la gent “a l’embriaguesa, la mol·lície i la indolència”.

Com succeeix amb tantes coses que tenen a veure amb la civilització de l’espectacle i la mercadotècnia, no hi haurà manera humana de convèncer ni les autoritats municipals ni els organitzadors del Sónar que potser seria millor dedicar tants esforços a promocionar, per a un centenar de milers de persones, una audició de la Simfonia inacabada de Schubert, o la número 7, de Beethoven, o, per què no, la Consagració de la Primavera, de Stravinsky, que Déu n’hi do el soroll que fa i que va causar un escàndol monumental quan es va estrenar a París l’any 1913. Amb això vull dir que aquest article no demana tornar ni a la sarabanda ni al minuet.

El Sónar continuarà, anirà a més i s’escamparà irremissiblement. Però sempre hi haurà gent que pensarà, com Plató, que la promoció d’una altra mena de música —fins i tot el rock i el pop més extrem i el jazz desconstruït de John Coltrane hi ajudarien— serviria, no solament per al divertissement del personal, sinó també per a la seva educació com a ciutadans de primera.

Ritmes trepidants i decibels al Sónar.