La paradoxa de la cotorra

Barcelona és la ciutat europea que ha patit un increment més elevat de turistes durant els últims anys, i també la capital amb més cotorres argentines, fins a 300.000 exemplars. Tal com sona. La cridanera Miopsitta monachus és una au invasora que va ser importada com a animal de companyia, i ara s’ha comprovat que aquests lloros no són unes plàcides mascotes sinó més aviat depredadors que destrossen la vegetació de l’entorn per rapinyar les branques amb les quals construiran els seus enormes nius. Devoren fruits d’horts urbans, pinyes, herbes i fins i tot roben el pa amb què ...

Barcelona és la ciutat europea que ha patit un increment més elevat de turistes durant els últims anys, i també la capital amb més cotorres argentines, fins a 300.000 exemplars. Tal com sona. La cridanera Miopsitta monachus és una au invasora que va ser importada com a animal de companyia, i ara s’ha comprovat que aquests lloros no són unes plàcides mascotes sinó més aviat depredadors que destrossen la vegetació de l’entorn per rapinyar les branques amb les quals construiran els seus enormes nius. Devoren fruits d’horts urbans, pinyes, herbes i fins i tot roben el pa amb què les àvies alimenten els coloms. Tenen les seves colònies a la Ciutadella, la Diagonal i el barri Gòtic. A la plaça Vila de Madrid hi nien centenars d’exemplars d’aquesta espècie, tot i que els seus crits acaben sent ofegats per la indiferència i el col·lapse dels turistes. Una autèntica plaga.

Al primer pis d’un estret edifici del carrer d’En Bot, davant de la necròpolis romana i a pocs metres de l’Ateneu, un nou centre d’art ret culte a aquestes exòtiques bèsties (i un sofista podria afegir-hi que també Barcelona s’ha convertit en un monumental i atractiu parc per conrear i entretenir una altra espècie no menys invasora ni de menys encant com són els estiuejants, viatgers i passatgers atrets pel variat espectacle gastronòmico-cultural que els ofereix la ciutat). The Green Parrot es defineix com una associació sense ànim de lucre que edita, exhibeix i promou el treball de joves artistes internacionals. Atesa la quantitat de persones implicades en la compravenda d’art i la porositat de la barrera que separa l’obra del taller de l’artista i la del museu, aquesta fórmula inèdita d’intercanvi entre comissaris, artistes, col·leccionistes i editors resulta molt oxigenant. The Green Parrot no és una galeria comercial usual, ni tampoc una fundació privada. Neix de l’entusiasme de dos joves emprenedors que segueixen el model dels nous espais d’art anglosaxons. Rosa María Lleó i Joao Laia fugen de la pluralitat trivialitzada, l’academicisme de gran part de l’art activista i dels gestos oportunistes del mercat i dels responsables polítics (que semblen actuar alhora). Operen en una via més dinàmica i alternativa, gràcies a donacions i aportacions de mecenes i socis. En només uns mesos, Barcelona ha sumat tres centres de perfil semblant: HalfHouse (Av. Vallvidrera, 61), Homesession (Creu dels Molers, 15) i The Blue Project Foundation (Princesa, 51).

Barcelona ja suma

La popular revista de disseny The World of Interiors dóna títol a una col·lectiva que reuneix escultures, instal·lacions, música i elements decoratius realitzats específicament per a aquest espai i que exploren diferents significats de la paraula interior com un terme relacionat no només amb allò domèstic, sinó amb la subjectivitat. Els signen Lúa Coderch, Marc Camille Chaimowicz, Diogo Evangelista, Henning Lundkvist i David Mutiloa.

Convenia aquest element de fantasia en els circuits d’art, i més encara en un mercat d’altíssima velocitat que acaparen les tres grans sales de subhastes (Christie’s, Sotheby’s, Phillips) i mitja dotzena de poderosíssims dealers. Fins a quant pot arribar la licitació? En el llibre The Supermodel and the Brillo Box (Palgrave Macmillan, ed.), el professor de Màrqueting i Estratègies de la Universitat de Toronto, Don Thompson (autor del best-seller El tauró de peluix de 12 milions de dòlars) afirma que la meitat de les obres d’art venudes en subhastes durant l’any passat probablement mai no tornaran a superar el preu d’adjudicació. I destapa una pràctica cada vegada més habitual en les transaccions d’art: els posseïdors d’una peça cotitzada opten per la venda en el mercat negre en lloc de fer-ho en les subhastes, per la confidencialitat, l’anonimat i la immediatesa de la compra.

Una altra tendència és que les galeries estan deixant d’exhibir obres d’artistes joves en favor d’autors de més edat o de talent “passat per alt”, una manera d’esquivar l’alça de preus d’artistes molt joves o de grans firmes. Chris Dercon, director de la Tate Modern, ironitza: “El més sexi ara és tornar a descobrir un artista d’almenys 95 anys d’edat”. És la nova cacofonia del mercat. Repeteixin en veu baixa: “El mercat és una cotorra que tot ho arrasa”.