Furor amorós

“Es diu que era tan femeller que, en veure dones que li agradaren, per poder aconseguir-les, els hauria entregat tots els seus recursos... Al cap de dos dies d’estar tancat, empès per un furor amorós, inclús bestial, una nit, amb unes tisores va fer unes llistes amb els llençols del llit, i es va despenjar per una finestra, entregant-se durant molts dies als seus plaers”. Ho narra Giorgio Vasari en les seues Vides, i evidentment parla de Filippo Lippi, aquell pintor de l’inici del Renaixement que va significar un autèntic daltabaix en la història de l’art. Aquell monjo carmelita es va...

“Es diu que era tan femeller que, en veure dones que li agradaren, per poder aconseguir-les, els hauria entregat tots els seus recursos... Al cap de dos dies d’estar tancat, empès per un furor amorós, inclús bestial, una nit, amb unes tisores va fer unes llistes amb els llençols del llit, i es va despenjar per una finestra, entregant-se durant molts dies als seus plaers”. Ho narra Giorgio Vasari en les seues Vides, i evidentment parla de Filippo Lippi, aquell pintor de l’inici del Renaixement que va significar un autèntic daltabaix en la història de l’art. Aquell monjo carmelita es va enamorar d’una monja que tenia “bellíssim aspecte i gràcia”, i després de convéncer-la que posara com a madona per a una de les seues obres la va seduir i se’n va fugir amb ella. Cal dir que ningú abans d’ell havia pintat una marededéu d’una manera tan natural i seductora (el seu deixeble més directe li seguiria fidelment els passos: el fill d’un fabricant de botiges, que per això va agafar el nom de Botticelli). Pensava en aquesta història que va immortalitzar Vasari mentre llegia La melodia del desig, la darrera novel·la de Ferran Garcia-Oliver. L’historiador valencià explica la vida d’una comunitat de monges de clausura en la València medieval, i com en aquell ambient clos i enervat s’hi endinsa l’amor d’una manera inesperada. Garcia-Oliver treballa les paraules com un orfebre i la reconstrucció que du a terme de la ciutat és esplèndida i enlluernadora: gaudeix fent-nos passejar pels carrerons de la València vella, i reconstruint les possibles converses entre tota aquella gernació multilingüe, “un guirigall de llengües”. Tot és versemblant i corprenedor i, de colp i volta, gràcies a la seua mestria, aconseguim veure la ciutat sota els seus ulls. I així, ens condueix pels diferents oficis, fins a arribar a un constructor d’orgues, Genís Tristany, jueu convers i redimit que és contractat per les monges per dur a terme un d’aquells instruments musicals a l’església del convent. El fil narratiu es manté sòlid tot al llarg de la novel·la, i l’enamorament de l’organista (dotat d’un òrgan, que no orgue, de categoria, que exercita al bordell amb una bagassa exuberant) amb la púdica monja Magdalena se’ns presenta com a fatídicament inevitable. No revelaré si, finalment, se’n fugen o no, seguint els passos de Filippo Lippi i la monja Lucrezia Buti. Al capdavall, tant se val, perquè durant tot aquest llarg viatge literari, fins al desenllaç final, s’hi entreveuen paisatges tan bells i divertits que el furor amorós de l’organista Genís per la monja Magdalena quasi és el menys important. Allò que vertaderament transcendeix en La melodia del desig és el fabulós assemblatge de l’idioma i de la geografia urbana: un autèntic homenatge a la ciutat de València i a la llengua dels valencians.