Desfer el pas

Un dels camins que Italo Calvino va pronosticar que recorreria la literatura del segle XXI era el de la multiplicitat, i preveia que la novel·la podria ser considerada com una mena d’enciclopèdia oberta on el contingut esdevindria alguna cosa semblant a un llibre de sorra: els arguments es bifurcarien, la construcció seria fragmentària, les veus narradores es basarien en la conjectura, no es dissimularien ni eliminarien del text els símptomes de fatiga o desgana que assalten l’autor durant el procés d’escriptura, el desordre o la fragilitat del pensament no s’emmascararien, hi hauria arreu les...

Un dels camins que Italo Calvino va pronosticar que recorreria la literatura del segle XXI era el de la multiplicitat, i preveia que la novel·la podria ser considerada com una mena d’enciclopèdia oberta on el contingut esdevindria alguna cosa semblant a un llibre de sorra: els arguments es bifurcarien, la construcció seria fragmentària, les veus narradores es basarien en la conjectura, no es dissimularien ni eliminarien del text els símptomes de fatiga o desgana que assalten l’autor durant el procés d’escriptura, el desordre o la fragilitat del pensament no s’emmascararien, hi hauria arreu les digressions gratuïtes —o aparentment gratuïtes—, i la metanarrativitat en seria el signe identificatiu essencial.

La multiplicitat de la novel·la segons la teoria de Calvino seria representada per l’eclecticisme, pels discursos imbricats, per les seqüències incoherents i per les històries no lineals, inabastables i desordenades: la multiplicitat de la novel·la segons la pràctica d’autors com Manuel Baixauli (Sueca, 1963) serien llibres com ara L’home manuscrit (2007) o La cinquena planta, un tipus personal de ficció que es podria emparar sota un dístic de l’escriptor —de Sueca, també— més secret de la literatura catalana, Josep Palacios: “El camí pel qual vaig no és camí, visió ni miratge:/ no hi és sentit el sentit, cada nou pas desfà el pas”.

A La cinquena planta, un personatge anomenat B (Baixauli?), després d’haver escrit una novel·la titulada L’home manuscrit (L’home manuscrit que tothom ha pogut llegir?) sent els primers símptomes d’una malaltia que el deixa completament paralitzat, com una pedra —o com un presoner immòbil d’alguna obra de Samuel Beckett—, però capaç de pensar i sentir. Al cap de 42 dies, comença a recuperar la mobilitat i l’autonomia, i durant l’estada al sanatori coneix uns personatges que van a la recerca d’un oient per relatar les seves novel·les particulars, per narrar sense llei ni condemna els seus somnis deplorables i humans, les seves vacil·lacions pusil·lànimes i les seves fantasies més impossibles: la filla d’un violinista que, pres en un camp de concentració, havia tocat per als companys de barracó al final de cada jornada d’horror; una infermera viuda que ha vist morir el seu fill; un fotògraf que fa per encàrrec un reportatge sobre la clariana d’un bosc; una arquitecta que projecta edificis impossibles i que dibuixa l’aridesa del dolor; una fisioterapeuta que experimenta el goig del servilisme sensual; un dement que s’expressa a través d’aforismes; el personatge anomenat B que descriu el procés d’edició i publicació de L’home manuscrit.

I aquí haurien de figurar uns punts suspensius, perquè cada nou pas que traça Baixauli desfà l’anterior i, al final, el que queda és la certesa de la impossibilitat d’evadir-se del laberint de la imaginació, com si a l’autor el fascinés el fet mateix d’escriure com a mètode per ordenar el caos de la vida, la sensació de la força física de crear mons mentals per sacsejar l’experiència lectora amb un munt d’imatges diàfanes a frec de l’horror que, probablement, l’únic sentit que tenen és el de la seva pròpia existència: unes fantasmagories plenes de malalts, morts i esguerrats que vagaregen per uns edificis decrèpits on només es respira el silenci i la soledat que fan mal i que semblen provenir d’una atmosfera onírica i psicòtica tan inexplicable com les imatges de les pel·lícules de David Lynch.

A vegades pot semblar que Baixauli no se sent lligat a cap història, sinó que construeix el relat de forma libèrrima o automàtica; pot haver-hi qui no entengui que l’exercici de narcisisme està relacionat amb la imaginació, i pot haver-hi qui es cansi de la mítica soledat de l’escriptor. Però res d’això pot molestar: la millor estratègia per llegir La cinquena planta és suspendre indefinidament la incredulitat i deixar-se endur pels daltabaixos emocionals i els designis creatius d’uns personatges condemnats a una fugida que només els pot dur a la presó de les seves obsessions. Al cap i a la fi, Blanchot ja deia que escriure és recordar-se un mateix, i segurament el mateix es pot dir de llegir. El que passa és que els records memorables que Baixauli suscita en el lector són com els somnis de pànic que es tenen quan es dorm una borratxera de mescal.

Els records memorables que Manuel Baixauli suscita en el lector són com somnis de pànic