Elogi de la imperfecció

Acabe de llegir un llibre inquietant, dens, profund, ple d’imperfeccions, d’aquells que no s’acaben, d’aquells que, quan n’has llegit l’última pàgina i el tanques, t’habiten llargament. Un llibre que, d’altra banda, no és cap novetat. Es diu Sobre héroes y tumbas, fou publicat l’any 1961 per Ernesto Sábato i m’ha fet pensar, entre moltes altres coses, en la meua manera de procedir com a pintor. Cada obra té una gènesi i un desenvolupament particulars; si faig un esforç de síntesi, però, puc dir que tinc dues maneres bàsiques de confeccionar una imatge, dos processos diferents. El prim...

Acabe de llegir un llibre inquietant, dens, profund, ple d’imperfeccions, d’aquells que no s’acaben, d’aquells que, quan n’has llegit l’última pàgina i el tanques, t’habiten llargament. Un llibre que, d’altra banda, no és cap novetat. Es diu Sobre héroes y tumbas, fou publicat l’any 1961 per Ernesto Sábato i m’ha fet pensar, entre moltes altres coses, en la meua manera de procedir com a pintor. Cada obra té una gènesi i un desenvolupament particulars; si faig un esforç de síntesi, però, puc dir que tinc dues maneres bàsiques de confeccionar una imatge, dos processos diferents. El primer parteix d’esbossos petits fets amb llapis, desimboltament, deixant-me endur per la intuïció, fins que trobe una forma convincent i la trasllade, amb pinzell i color, al format definitiu. Així faig els dibuixos que il·lustren aquestes columnes i alguns dels meus quadres mitjans. Així —si substituïsc l’esbós dibuixat per l’escrit— he escrit, també, contes. El segon sistema que empre és caòtic: comence, directament sobre el format definitiu, quasi a cegues, sense saber a penes què vull fer, i avance a les palpentes, entropessant tothora. El primer sistema és un viatge amb GPS, el segon és una aventura, tan incerta que molts dels quadres que comence així acaben al contenidor del fem. Els que se salven —pocs— pateixen una execució lenta, llarguíssima, accidentada. Les obres que resulten del primer sistema són imatges vistoses, fàcilment desxifrables; les poques que sobreviuen al segon són poc òbvies, més profundes, més imperfectes, també, però, alhora, més duradores. Aquesta és, per a mi, la millor qualitat que pot oferir una obra: que no fatigue, que la seua reiterada visió o la seua relectura no li resten interés i seducció. Un objectiu, crec, molt més difícil d’assolir. Els camins desconeguts porten sovint a llocs indesitjats, però també, si hi ha prou insistència i una mica de sort, a escenaris i sensacions imprevisibles. Així he fet molts quadres, alguna novel·la, algun conte i, també, algun article. Aquest, per exemple, que també he començat a cegues, amb un llibre acabat de llegir al costat. Així, intuïsc, degué escriure Sábato Sobre héroes y tumbas, una novel·la que, com l’autor mateix explica, està plena d’imperfeccions. Perquè només pot ser perfecta una obra petita i poc ambiciosa. “Un creador és, sobretot, un exagerat”, diu Sábato. Les obres que apunten alt, a la desmesura, les novel·les totals, que, com la seua, furguen els racons més diversos i més recòndits de l’existència humana, estan condemnades a ser, com a mínim, imperfectes. Però també poden ser —si hi ha talent al darrere— inquietants, denses i, afortunadament, inacabables.