“No és tan clar que un estat català impliqués la supervivència de la llengua”

El despatx de Josep Murgades (Reus, 1951) integra cartografia i llengua fins que, algunes tardes, l’aroma de les crispetes trenca l’harmonia del conjunt. Que l’edifici de Filologia de la Universitat de Barcelona estigui a sobre d’un cinema no distreu aquest rigorós catedràtic que encara fa —herència del seu mestre Gabriel Ferrater— la labiodental fricativa quan pronuncia la v. Amb discreció i un orgull modest celebra els 100 números d’Els Marges, la revista quadrimestral editada primer per Curial i ara per L’Avenç. Murgades formava part de l’equip fundacional de la revista, impulsada ...

El despatx de Josep Murgades (Reus, 1951) integra cartografia i llengua fins que, algunes tardes, l’aroma de les crispetes trenca l’harmonia del conjunt. Que l’edifici de Filologia de la Universitat de Barcelona estigui a sobre d’un cinema no distreu aquest rigorós catedràtic que encara fa —herència del seu mestre Gabriel Ferrater— la labiodental fricativa quan pronuncia la v. Amb discreció i un orgull modest celebra els 100 números d’Els Marges, la revista quadrimestral editada primer per Curial i ara per L’Avenç. Murgades formava part de l’equip fundacional de la revista, impulsada el 1974 per Joaquim Molas juntament amb Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Castellanos i Enric Sullà. El 1979 publicaria el seu text més famós, el manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua? Alguna cosa en queda en l’editorial combatiu d’aquest número especial, quan clama “a favor que aquest país sigui —i per molts anys!— exactament això, un país, i no pas una simple colònia excèntrica, vagament indòcil”.

Pregunta. A l’inici d’aquest especial escriu que la millor celebració és “continuar com si res”. Què implica aquesta afirmació en el moment actual?

Resposta. Que nosaltres no som salvapàtries, ni tenim solucions màgiques per a res. Ens limitem a fer la nostra feina de filòlegs.

P. Feina que, des de la revista, practiquen des de fa 40 anys. Com recorda els inicis?

“El meu és un independentisme irònic, d’adhesió intel·lectual incompleta”

R. Vist amb perspectiva, crec que l’autorització per part de la censura franquista d’una revista d’aquestes característiques va ser un error. Érem al maig del 1974, jo feia el servei militar a Madrid i el primer exemplar, que em va enviar Lola Badia, el vaig rebre a la caserna vestit de caqui.

P. Al número 15, al gener del 1979, van publicar el cèlebre Manifest d’Els Marges, en què parlaven de la situació “precària i inquietant” de la llengua. Creu que ara caldria un altre manifest encara més emfàtic?

R. A nosaltres no ens costa gaire fer manifestos, però en tot cas el que caldria és preguntar-l’hi a la mateixa societat catalana. Qualsevol gran procés històric és imperceptible per a la majoria de gent que l’està vivint en aquell moment, i en el cas de la substitució lingüística aquesta imperceptibilitat encara és més acusada.

P. Substitució? Al manifest en parlaven en termes de “bilingüisme diglòssic”...

R. Les llengües no es moren; són substituïdes. Actualment, jo parlaria més aviat d’una subordinació del català al castellà que persisteix i que s’accentua: estem veient com una llengua perfectament vàlida és progressivament arraconada i substituïda per una altra.

P. Canviaria la situació si mai arriben les famoses “estructures d’estat’’?

R. En aquest cas, francament no tinc gens clar que un hipotètic estat català impliqués la garantia absoluta de supervivència de la llengua. Només cal pensar en el cas d’Irlanda als anys vint o, per citar un exemple que ens queda molt més a prop, la situació d’Andorra: allà el català és l’única llengua oficial, però a la pràctica la més estesa i la més parlada és l’espanyol. Mentre aquí el català sigui absolutament prescindible es trobarà en un procés de residualització progressiva, que és com acaben desapareixent les llengües.

P. El percebo menys integrat que apocalíptic.

R. Més aviat realista. O, invocant Gramsci, diria que convé ser pessimistes en l’intel·lecte i optimistes en la voluntat.

P. La seva idea de país?

R. En el meu cas és un independentisme irònic, en el sentit en què s’hi referia Eugeni d’Ors, és a dir, una “adhesió intel·lectual incompleta”.

P. En el text que escriu al número 100 —Carta a un (hipotètic) filòleg més incipient que no insipient—, cita Kafka quan parla de “la memòria de les nacions petites”. Els problemes sociolingüístics depenen de la mida de les nacions?

R. No crec que el català sigui una llengua minoritària, el problema és que està sent una llengua minoritzada. El danès, el suec o el lituà, per exemple, poden ser llengües petites, però no són llengües minoritzades, amb independència del nombre de parlants. La nostra realitat és que estem immersos en un procés de minorització lingüística galopant.

P. Li preocupa la incidència que pugui tenir sobre la llengua la situació actual dels mitjans?

R. Amb els condicionants en què es troba el català, patir aquestes retallades en els mitjans de comunicació és un luxe que no ens podem permetre. El 1978, quan redactàvem el manifest, pensàvem que la qüestió remuntaria i, en canvi, la realitat en aquests moments és que ha augmentat l’oferta mediàtica del català, però en paral·lel l’altra llengua també ha incrementat, i com, la seva presència.

P. Com valora el context professional dels (hipotètics) “filòlegs incipients”?

R. Com a ciutadà em preocupa moltíssim el futur laboral de la gent jove. La meva va ser una generació privilegiada, en termes professionals. La paradoxa actual és que som davant de la generació més preparada que mai i a la vegada la més absolutament penjada, i això és un fracàs del capitalisme. Hi ha un acudit molt significatiu. Un avi de 70 anys li diu a un jove de 20: ‘Jo quan tenia la teva edat ja treballava’. I el jove contesta: ‘Jo quan tingui la seva encara treballaré’”.

“El meu és un independentisme irònic, d’adhesió intel·lectual incompleta”