“S’hauria d’aprimar tota la maquinària pública de la cultura”

A partir de demà i durant tot el cap de setmana, Barcelona viurà en jazz. Aquesta és la idea amb què neix el Barcelona Jazz Weekend, l’inici del 44è Festival de Jazz. La Font Màgica, els Ferrocarrils de la Generalitat, el Bus Turístic i les terrasses de 50 bars i restaurants s’inundaran de jazz. Una activitat ben disseminada pel centre de la ciutat que tindrà el colofó diumenge al matí al Parc Central del Poblenou amb un concert gratuït. Un inici popular al qual, durant un mes, seguiran mig centenar de concerts en diferents locals, des del Palau o L’Auditori fins a Luz de Gas o el Harlem.
...

A partir de demà i durant tot el cap de setmana, Barcelona viurà en jazz. Aquesta és la idea amb què neix el Barcelona Jazz Weekend, l’inici del 44è Festival de Jazz. La Font Màgica, els Ferrocarrils de la Generalitat, el Bus Turístic i les terrasses de 50 bars i restaurants s’inundaran de jazz. Una activitat ben disseminada pel centre de la ciutat que tindrà el colofó diumenge al matí al Parc Central del Poblenou amb un concert gratuït. Un inici popular al qual, durant un mes, seguiran mig centenar de concerts en diferents locals, des del Palau o L’Auditori fins a Luz de Gas o el Harlem.

Des del 1989, el Festival de Jazz de Barcelona està organitzat per l’empresa catalana The Project. Tito Ramoneda (Barcelona, 1962) és un dels seus dos fundadors i l’actual president executiu. “El Festival de Jazz és la nena mimada de The Project”, afirma amb orgull Ramoneda, que encapçala una empresa que d’aquí pocs mesos celebrarà el 25è aniversari. “El primer concert va ser el març del 1988 amb Chet Baker al Zeleste. Vam néixer centrats en el jazz i en el pop rock peninsular. Aquell mateix any ja organitzem el primer concert del Último de la Fila a la Monumental i unes setmanes després, el de Mecano”.

Pregunta. Com es fan càrrec del Festival de Jazz, fins llavors de propietat municipal?

Resposta. Olimpíada Cultural va voler organitzar un gran Festival de Tardor absorbint tots els festivals barcelonins i matant, entre d’altres, el Festival de Jazz. Nosaltres vam sortir dient que no tenia per què morir i l’Ajuntament ens en va cedir el nom sense més ajuts. Així que ens vam llançar a la piscina sense aigua, amb un festival sense patrocinis ni subvencions, i després de moltes vicissituds hem aconseguit consolidar-lo i donar-li projecció internacional. Sent un festival públic s’haurien pogut fer moltes coses que no es van fer, i haver-lo situat a l’altura que han assolit d’altres, com ara Montreux o Northsea.. Però no es va fer res, simplement se’l va deixar morir. Nosaltres el vam rescatar, vam tenir la nostra travessia en el desert desenvolupant recursos per a la programació gràcies a concerts fora del festival”.

P. Després de tants anys, el festival ja és rendible?

R. Des del punt de vista empresarial, el festival per si mateix no podria sobreviure, necessita una empresa com la nostra, que té molts més recursos.

P. Com es reparteixen l’ajuda pública i els patrocinis?

R. El nostre patrocinador principal és el públic, que compra les seves entrades. Els patrocinadors comercials aporten el 35% del pressupost [enguany, 1.050.000 euros] i les institucions, un 17%. Les comparacions no ens porten enlloc, però també són obligades: altres festivals peninsulars com ara Vitòria i Sant Sebastià tenen entre mans un 70% de diners públics. Si busquem en els grans equipaments i programacions públiques, la inversió per espectador (que després paga la seva entrada) és altíssima. Nosaltres no estem a la cua, estem molt per darrere.

P. Solucions?

R. S’hauria d’aprimar tota la maquinària pública al voltant de la cultura i destinar més recursos al que realment importa, que són els continguts; i qui pot tirar endavant aquests continguts és la iniciativa privada més que no pas el mateix aparell públic.

P. Com els estan afectant les retallades?

R. La situació és dramàtica: d’una banda, hi ha les retallades, i de l’altra, les mesures imposades des del Govern central sobre l’IVA. És un absurd. El que s’està aconseguint és reduir encara més la capacitat de generar riquesa, tant econòmica com cultural. És increïble la ceguesa de l’administració pública central de no adonar-se que la riquesa cultural és sinònim d’una societat que avança, que creix. Dir que la música o el teatre són entreteniment i no cultura és una bajanada. Shakespeare, quan escrivia, ho feia per ser representat: ara, si compres una obra seva en llibre pagues el 4% d’IVA, però si vas al teatre a veure la mateixa obra, en pagues el 21%. Quin criteri és aquest?

P. Com afecta l’augment de l’IVA en les contractacions internacionals?

R. Ara mateix, un promotor espanyol té menys possibilitats de contractar un artista internacional que un francès o un alemany perquè, amb impostos més baixos, ells tenen més capacitat de generar riquesa per als artistes. Les gires internacionals cobren en relació amb el potencial de recaptació de l’artista en un recinte determinat: recaptació per entrades menys les despeses, en les quals entren el 21% d’IVA i el 10% de la SGAE. El mateix artista va a Alemanya o França i d’autors paga entre el 4,3% i el 8%, i l’IVA, en comptes del 21% és el 7%. Resulta que el volum de recaptació neta és més alt allà que aquí, i per tant cobrarà més allà que aquí. Aquesta actuació del Govern espanyol és un atemptat contra un dels drets bàsics de la persona, que és gaudir de la cultura. A més, moltes famílies viuen d’aquest món, que cada vegada genera menys riquesa. En fer els números, el Govern s’ha equivocat, no sé si voluntàriament o involuntària.

P. Doncs no sembla que estiguin disposats a afluixar.

R. En la mesura del possible, els promotors assumirem l’augment de l’IVA. El preu mitjà de les entrades per al Festival de Jazz d’enguany, per exemple, és fins i tot lleugerament inferior al de l’any passat. Jo em segueixo sentint un privilegiat per poder guanyar-me la vida fent feliç la gent, tant els artistes que estan abocant sentiments com el públic que els està rebent i s’emociona amb el que sent. És un privilegi, malgrat que després els promotors, en el moment de la comunió, com més desapercebuda passi la nostra feina, molt millor.