A franquejar a destí

Una carta, unes flors, una cadira, unes copes, un amant, un taxi... Són moltes les coses que et poden canviar la vida, radicalment i d’un dia per l’altre. Molts els missatges, les temptacions i les conseqüències... i ben imprevisibles. La carta, per exemple, la carta és important: ja n’hi havia una de decisiva a La illa de la última veritat, l’anterior llibre de l’autora, traductora i periodista Flavia Company (Buenos Aires, 1963); una de tan essencial, de fet, que n’alterava el sentit i la conclusió, fins al punt d’haver generat —encara ho fa— intensos debats entre els lectors. Més e...

Una carta, unes flors, una cadira, unes copes, un amant, un taxi... Són moltes les coses que et poden canviar la vida, radicalment i d’un dia per l’altre. Molts els missatges, les temptacions i les conseqüències... i ben imprevisibles. La carta, per exemple, la carta és important: ja n’hi havia una de decisiva a La illa de la última veritat, l’anterior llibre de l’autora, traductora i periodista Flavia Company (Buenos Aires, 1963); una de tan essencial, de fet, que n’alterava el sentit i la conclusió, fins al punt d’haver generat —encara ho fa— intensos debats entre els lectors. Més encara, revifant-hi l’aposta, a la nova novel·la de Company, la sisena en català, la carta hi apareix en portada, sota el títol Que ningú no et salvi la vida, i en determina aquest cop la trama, l’estil i fins i tot el destí dels personatges. Tot i que no se’n reprodueix el contingut, la carta fantasma, de la que depenen tantes vides, és la d’un moribund, la carta d’un pare, la carta d’un assassí. Una carta que trigarà 25 anys a ser llegida.

En aquest llibre, doncs, importen les flors —uns pensaments—, la cadira —una Thonet—, les copes —de festa amb penediment—, i l’amant, és clar, que en contrast amb les dues mares deixa ferides sense perdó. I hi importa, i molt, el taxi, conduït pel diable en dues pàgines que evoquen el rerefons fàustic de l’obra. Posats a dir, a Que ningú no et salvi la vida importa, literalment, el Raskolnikov de Crim i càstig, i amb ell el llegat de Patricia Highsmith a Extraños en un tren, i la Flannery O’Connor que encapçala el text amb la cita “Tant se val el que facis, robar un cotxe o matar un home, perquè tard o d’hora te n’oblidaràs”. Tot això és cabdal, segur, com els temes centrals del perdó, la mentida, l’atzar, la lleialtat o la compassió; tot té un significat en aquesta novel·la d’idees, però amb la carta n’hi ha prou per referir-s’hi. Perquè el llibre sencer, dividit en quatre parts que corresponen als quatre punts de vista dels tres protagonistes (el darrer, adéu spoilers, el mantindrem en secret) s’explica en funció de la missiva: comença sent escrita, encarregant-ne l’entrega al quart de segle, per un atractiu traductor, l’Enric-Enzo, que en saber-se a les portes de la mort es creu obligat a pagar un deute i, en no suportar-ho, escull el penediment per correu. Continua el text, a la segona part, explicant els motius del Víctor, l’amic que va salvar la vida a l’Enzo i ara li exigeix una fatal correspondència sense intuir que rebrà la condemna a cobrament revertit. I al tercer bloc és la Berta, filla de l’Enzo per inseminació artificial, que en fer 25 anys rep la carta de les seves dues mares i ha de prendre una decisió. La pren a l’apartat final, és clar, on espera amagat aquest algú que ja ha pujat al taxi del diable i ha de refer la seva vida. Vet aquí, en la sorpresa lluny del tòpic, en el gir lúdic i astut, el millor de la novel·la, la marca de la casa en contrast amb punts de versemblança més forçada —els motius per a l’assassinat, les raons per conservar la carta—; res, però, que aigualeixi un conjunt que fa rumiar, que interpel·la i condiciona. Ras i curt: val la pena pagar el franqueig.

Però també resulta curiosa l’evolució de l’autora després de 25 anys de trajectòria bilingüe: coneguda pels seus inicis arriscats, amb obres formalment tan exigents com Melalcor o Ni tu ni jo ni ningú, Company ha combinat en els darrers temps l’ambició de propostes com La mitad sombría o el poemari Volver antes que ir amb una línia més clàssica, més de continguts, iniciada el 2005 amb Negoci rodó. Sense renunciar a l’estil ni als jocs estructurals, l’autora de Llum de gel ha optat per una factura més mainstream, menys Lispector, potser a la recerca de visibilitat. Opció legítima, però es nota que Company hi dóna voltes: d’aquí potser tantes cartes, traductors i tanta paraula posada en entredit. D’aquí que hi trobem més metàfora, menys hipèrbaton. Signe dels temps, decisió personal, desig de no repetir-se? Caldrà estar atents a la bústia: valor de l’estampeta a banda, salvaríem poc si Company perdés el seu segell.