Els espeltres de ca n’Abel

Fins ara, que hi he tornat a pensar, ho tenia confús. El gimnàs on anàvem els espeltres als anys cinquanta era el de n’Abel i no el d’en Petrus, el més antic, de tot just després de la guerra, íntim, ordenat, finalment prestigiós. El de n’Abel era un gimnàs de mala mort, ple d’humitat, amb un pis gran i fred i un finestral que donava al carrer.

 El vestidor era petit i només hi havia una banqueta aferrada a les parets i penjadors clavats a mitja altura. Això era un inconvenient perquè et feia decidir on deixaves els calçons blancs, si damunt la banqueta plegats o penjats just davall els...

Fins ara, que hi he tornat a pensar, ho tenia confús. El gimnàs on anàvem els espeltres als anys cinquanta era el de n’Abel i no el d’en Petrus, el més antic, de tot just després de la guerra, íntim, ordenat, finalment prestigiós. El de n’Abel era un gimnàs de mala mort, ple d’humitat, amb un pis gran i fred i un finestral que donava al carrer.

 El vestidor era petit i només hi havia una banqueta aferrada a les parets i penjadors clavats a mitja altura. Això era un inconvenient perquè et feia decidir on deixaves els calçons blancs, si damunt la banqueta plegats o penjats just davall els calçons.

En Llorenç Moià, poeta, autor de teatre, amic i mig parent d’en Villalonga, no tenia dubtes sobre l’ostentació i els deixava plegats a la banqueta, blancs, nets, com un pastís de coco. Per això jo vaig acabar fixant-me que tenien el xap de la busca cosit.

En Villalonga, en canvi, sí que pareixia tenir-ne, de dubtes. I es torbava a despullar-se i posar-se un banyador que ell en deia slip. I mirava a esquerra i dreta com si hagués de comprovar distàncies d’alguna cosa invisible, d’una aparició. Mai no vaig estar-ne segur, ja que a causa d’aquella cara tan prima no hi havia manera de saber si necessitava tot el moviment del coll per veure-hi de costat.

Desordenadament, en Porcel posava els calçons damunt la banqueta mal plegats amb el cinturó mig caigut i els calçons blancs penjats de qualsevol manera, allà, ben al descobert, molt usats, donats, que se li marcava el lloc de les bosses.

“Porcel posava els

Sortíem del vestidor, els quatre, a l’àrea pròpiament dita del gimnàs. Entre un matalàs prim folrat de lona i un lloc per fer peses amb una estora d’espart, mos exercitàvem, separats de dos en dos. A mi me tocava devora en Moià que, nu de cintura per amunt, sense cap pèl al cosset, però amb ulleres, feia moviments de braços acompanyats d’una respiració disciplinada i vigorosa. En Villalonga era més lent i moll, com si no s’ho acabàs de creure, allò que feia. No en treia cap plaer, de l’esforç. En Porcel era qui més ganes hi posava, respirava més fort, hi anava més aviat i pareixia no tenir-ne mai prou. Duia un banyador negre que li venia un poc gros i les mateixes sabates de goma i mitjons amb què havia entrat.

Per incitació de n’Abel, que era el primer a espiar tothom al vestuari, en Porcel va desafiar un dels clients joves, un tal Fajardo, que es veia musculós. En Porcel va fer senya de treure’s les sabates però en Fajardo va dir que no importava.

En efecte, van pujar damunt el matalàs i en Fajardo va agafar amb un braç, en Porcel, pel coll, li va posar la cuixa davant i li va fer fer una volta. Després s’hi assegué damunt, l’immobilitzà amb els braços i mirant una estona, indiferent, al sostre ho donà per acabat. Quan s’aixecà, en Porcel duia un doblec del banyador ficat a la regata del cul. Pareixia, però, que li havia agradat el combat brevíssim i, fins i tot, perdre.

En Villalonga, immòbil, s’ho mirà, amb les cametes que li sortien d’aquell slip, fins a mitja cuixa i un mariol·lo blanc cobrint-li el pit estret. Jo bé que el vaig mirar per veure què li deien els ulls però no vaig poder veure senya de res. Tal vegada també anava a favor d’en Fajardo. Segur que va endevinar que volia dir la mirada impersonal al sostre del vencedor.

Venia olor d’aigua de l’única dutxa, amb cortina rònega, devora el vestuari. N’Abel sempre a prop, hi guaitava.

Que què hi feia jo allà? El que he fet al llarg de tota la meva vida, badar, mirar què fan els altres i, sobretot, anar aprenent que el que es veu és només una part d’una seqüència de coses que passen fora d’aquella instantània. El que veus no acaba per si mateix de ser ver.

Tot allò d’en Porcel i en Villalonga va començar a la tertúlia del cafè Riskal, devora el teatre Líric. Allà hi va anar a parar, en Porcel, després de donar-se a conèixer amb un article al diari Baleares sobre un home, un jornaler, que fa un clot. En Jaume Vidal l’alabava molt i deia que era una prosa i un estil parescuts als d’Hemingway. Això era quan en Porcel, encara, era fill d’una dona de fer feines de Santa Catalina, una barriada de Ciutat.

Deia a la tertúlia, deixant als poetes astorats, que era vitalista, que estimava la vida i la deixava fer, que les coses no s’havien d’analitzar del tot i que el món era dels aventurers. En Villalonga era l’únic que es preocupava a contradir-lo i ho trobava, deia, interessant. I es feia el racionalista il·lustrat. Representaven tots dos una vella història, de profits mutus. En Jaumet Vidal feia córrer que tot allò eren pomades. I ho eren. Com anar a ca n’Abel, a fer gimnàstica a imitació dels grecs, romans o, de més a prop, alemanys.

Jo ho havia vist a Felanitx. Ho feia en Canet, en Dida o, menys ostentosament, d’altres. Homes grans que protegien joves sense que es veiés allò que aquests donaven a canvi. Tenia un nom. Sempre he estat prudent i no el vaig dir llavors, ni el dic ara.

Miquel Barceló és escriptor i ex catedràtic d’Història a la UAB. Amic de Llorenç Villalonga, és dels pocs testimonis vius d’aquells temps i és citat a la correspondència Porcel-Villalonga.