Llegir amb atmosfera zero
Volem fer veure que els llibres no existeixen dins d’un sistema, sinó que es publiquen en el buit, que en el cas de la literatura equivalen a la possibilitat de llegir l’obra sense cap condicionant
Els models teòrics només són això: teories. I com sabem les teories parteixen de pressuposar unes condicions ideals i inexistents. Típic és, per exemple, el cas de la velocitat de caiguda d’un cos: la física ens diu que en una situació teòrica (sense atmosfera), dos objectes caurien a la mateixa velocitat independentment del seu pes, perquè l’acceleració és constant (aquells cèlebres 9,8 m/s). El problema és que vivim en un món amb atmosfera i això fa que aparegui un factor extragravitatori que afecta la velocitat de caiguda: el fregament. És per culpa d’això, i no pas de la massa de l’objecte...
Els models teòrics només són això: teories. I com sabem les teories parteixen de pressuposar unes condicions ideals i inexistents. Típic és, per exemple, el cas de la velocitat de caiguda d’un cos: la física ens diu que en una situació teòrica (sense atmosfera), dos objectes caurien a la mateixa velocitat independentment del seu pes, perquè l’acceleració és constant (aquells cèlebres 9,8 m/s). El problema és que vivim en un món amb atmosfera i això fa que aparegui un factor extragravitatori que afecta la velocitat de caiguda: el fregament. És per culpa d’això, i no pas de la massa de l’objecte, que un full cau més a poc a poc que una bala de plom.
En el cas de la literatura sovint es pretén fer una operació semblant. Volem fer veure que els llibres no existeixen dins d’un sistema, sinó que es publiquen en el buit, de manera que insistim a invocar aquestes condicions d’atmosfera zero, que en el cas de la literatura equivalen a la possibilitat de llegir l’obra sense cap condicionant. És l’odiat factor extraliterari. Una obra hauria de tenir valor només pels seus mèrits literaris.
Entre els factors extraliteraris, n’hi ha dos que marquen molt com llegim: l’autor i l’editorial.
Si poguéssim fer l’experiment de donar un mateix text a diversos lectors i enganyar-los amb el nom de l’autor, crec que podríem demostrar que costa molt ser objectiu amb la qualitat literària quan sabem qui l’ha escrit. No el llegiríem igual si ens diguessin que és un autor aclamat o un debutant, de dretes o d’esquerres, un heterosexual o una persona queer, un autor mediàtic o una desconeguda, una adolescent o un sènior, una borratxa o un sant. Hi ha els prejudicis, i també hi ha el crèdit i la confiança que un autor s’ha sabut guanyar amb el temps. Separar l’autor de l’obra és complicat; implica llegir els llibres com si no els hagués escrit ningú. El que us deia: condicions teòriques inexistents.
De la mateixa manera, un text idèntic publicat en dues editorials diferents tampoc no és llegeix igual. Cada editorial té la seva imatge, que s’ha guanyat a pols amb cada llibre que ha publicat i com l’ha comunicat, amb la seva història i la seva manera de treballar. I també hi ha prejudicis en això, és clar. Així es produeixen fenòmens com els fanàtics de Periscopi o els detractors empedreïts dels grans grups. ¿Llegim amb la mateixa actitud un llibre de Club Editor i un de Penguin Random House? Jo diria que no. Resulta que tampoc no podem llegir llibres com si no els hagués publicat ningú.
Donaria per a un altre article veure què passa amb els premis (nets) a obra inèdita, que és el que més s’acosta al tast a cegues en literatura.
Les teories són un ideal —i està molt bé tenir ideals—, però els llibres existeixen dins un món. Per poder llegir amb virginitat caldria publicar els textos muts: sense autoria, sense editorial. Només així podríem llegir en condicions d’atmosfera zero. I tots sabem que en el buit els humans no podem respirar.