Cur ingure?

El poema que Foix va dedicar a Tàpies diu així: Iúnni cur unni olàs / ningi innúcure itlóra; / Lora carús tèrni ritlizi, / Titzi cur ane, ane pétora otanna, / Rítli, ot tànna, pir dus bicóra: / Callús! Catlús! Si el llegiu en veu alta i amb accent italianitzant, de seguida notareu que tot i l’aparent falta de sentit, en té. Passa, però, que no ens arriba farcit de significats corrents, a diferència de quan llegim una columna esportiva. Més aviat notem una plusvàlua de sentit ocult, a la manera del que experimenten els feligresos si el capellà es despenja amb una missa en llat...

El poema que Foix va dedicar a Tàpies diu així: Iúnni cur unni olàs / ningi innúcure itlóra; / Lora carús tèrni ritlizi, / Titzi cur ane, ane pétora otanna, / Rítli, ot tànna, pir dus bicóra: / Callús! Catlús! Si el llegiu en veu alta i amb accent italianitzant, de seguida notareu que tot i l’aparent falta de sentit, en té. Passa, però, que no ens arriba farcit de significats corrents, a diferència de quan llegim una columna esportiva. Més aviat notem una plusvàlua de sentit ocult, a la manera del que experimenten els feligresos si el capellà es despenja amb una missa en llatí: no entenen ben bé què diu però saben que expressa coses importants.

Vist a l’engròs, hi ha dos motius per inventar una llengua. De vegades se’n persegueix una d’ecumènica barra imperialista, una espècie de llengua mare, i aquest és el cas de l’esperanto (de l’oftalmòleg polonès L. L. Zamenhof), del volapük (del sacerdot alemany J. M. Schleyer) o de la llengua universal (del sacerdot i gramàtic espanyol Bonifacio Sotos). D’altres, la nova llengua serveix per distingir una penya, una raça igualment imaginada, com el na’vi que parlen els éssers blaus del film Avatar, el klingon dels humanoides a Star Trek, el pàrsel o llenguatge de les serps, dominat per Harry Potter, o el quenya dels elfs de Tolkien.

Els motius anteriors tenen una llavor comuna, podríem qualificar-la d’infantil. Observeu estols de nens jugant: serà estrany que no maneguin una llengua franca i alhora farcida de trets distintius, únics, de colla. Per això, també, els pòtols de les barriades franceses engreixen el verlan, una mena de francès trabucat, mecanisme present en diversos argots com en el lunfardo argentí, en l’idioma torturat de les presons o en la vanitosa xerrameca dels taurons de la borsa.

Al final, emparaular per compte propi és un acte màgic, de separació. Treure’s una llengua artificial de la màniga és jugar al secretisme. El món s’anomena i s’ordena amb estàndards que no deixen cap marge per una interpretació en clau enigmàtica, o segregada, genuïna, de club. Per això l’abadessa alemanya Hildegarda de Bingen (segle XIII) es va inventar la lingua ignota, un idioma místic per enraonar amb els àngels. I per això mateix Joan Coromines dona fe del sorotapte, presumpta i remota llengua d’alguns pobles peninsulars durant l’edat del bronze que el nostre lingüista, juganer, va convertir en un calaix esotèric de sastre. Sigui com sigui: Fàtirinc teïnga, rítli mitóra / Ot mat, ot gure, ot catlús!