Amb la cara tapada: els usos polítics de la màscara

Durant la pandèmia, els propietaris dels últims models d’iPhone han patit una tortura molt del primer món: la mascareta impedeix el reconeixement facial, la funció estrella del telèfon que permet desbloquejar-lo sense ni tan sols tocar-lo. Just quan els poders ocults han incrementat el seu grau de vigilància i control sobre les nostres cada vegada més transparents vides, hem vist com una simple peça de tela frustrava els sistemes de biometria més capdavanters. La modernitat ha intentat donar llum sobre totes les foscors, però l’opacitat de la màscara resisteix.

Aquesta batalla entre cla...

Durant la pandèmia, els propietaris dels últims models d’iPhone han patit una tortura molt del primer món: la mascareta impedeix el reconeixement facial, la funció estrella del telèfon que permet desbloquejar-lo sense ni tan sols tocar-lo. Just quan els poders ocults han incrementat el seu grau de vigilància i control sobre les nostres cada vegada més transparents vides, hem vist com una simple peça de tela frustrava els sistemes de biometria més capdavanters. La modernitat ha intentat donar llum sobre totes les foscors, però l’opacitat de la màscara resisteix.

Aquesta batalla entre claredat i ambigüitat és la que narra La màscara no menteix mai, exposició comissariada per Servando Rocha, escriptor i activista cultural, i Jordi Costa, crític i cap d’exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on es va inaugurar a mitjan desembre. La sospita d’oportunisme pandèmic que podria despertar aquest tema sembla infundada: el projecte ja estava en marxa abans del virus i es basa en un assaig publicat per Rocha el 2019, Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los enmascarados (La Felguera). S’ha afegit un capítol sobre la covid al final de la visita, però amb la mateixa naturalitat amb què s’afegiria a una reedició del llibre.

Que la visita serà inquietant ho entenem tot just entrar, rebuts per la sinistra ambientació sonora creada per a l’ocasió pel músic Nico Roig i per la rèplica d’una màscara ritual que ens confronta amb 9.000 anys d’ocultisme. Aquesta serà l’única picada d’ullet antropològica de l’exposició, molt més interessada en els usos polítics de la màscara moderna. Hi apareixen capes d’humor i entreteniment, i el negre de l’atàvic passa a ser també el d’una sala de cinema o el del tintat d’un còmic, com correspon a la inclinació de Costa i Rocha per la pulp fiction. Cada episodi de l’exposició, dividida en set sales, es manté fidel a la impuresa de registres: obres d’art al costat d’objectes profans, documentació històrica juxtaposada amb vídeos de performances dadaistes, entrevistes serioses al costat d’instal·lacions lúdiques. Quan Judit Carrera, directora del CCCB, escriu que la gràcia d’aquesta proposta és l’ambivalència “que oprimeix i subverteix, menteix i revela veritats ocultes, difumina les fronteres entre ficció i realitat”, no sabem si parla de la màscara o del llenguatge expositiu marca de la casa.

El millor exemple d’aquesta dualitat és el Ku Klux Klan: necessari témer-los; impossible no trobar-los patètics. En una de les sales es pot veure una vinyeta anguniosa en què un encaputxat blanc encanona una família negra que sembla desprevinguda. Just al costat, hi apareixen projectades declaracions reals de víctimes del Klan, més sornegueres que espantades: són esclaus sorpresos perquè els mateixos amos que veuen cada matí, perfectament reconeixibles malgrat les seves màscares, necessiten disfressar-se per continuar sembrant el terror de nit. Quin sentit té aquesta representació? La historiadora Elaine Franz ho aclareix poc després en un vídeo: es tractava de perpetuar el trop cultural segons el qual els negres eren tan estúpids i supersticiosos que podien tenir por de fantasmes. La màscara que no aconseguia un impacte emocional sobre els oprimits reforçava, en qualsevol cas, l’autoestima cultural dels opressors.

És ben sabut que cada exercici de terror institucional emmascarat ha trobat una resposta en la contracultura. Un exemple cèlebre n’és El nacimiento de una nación, el clàssic de D. W. Griffith, del qual podem veure projectada la coneguda càrrega dels encaputxats del Klan al so de la Cavalcada de les valquíries, retratats com a herois de la raça. Francis Ford Coppola va transformar l’escena en una crítica pacifista en el seu Apocalypse now, en què la història d’uns helicòpters que arrasen el Vietnam, també al so de Wagner, acaba amb el capità Willard cridant embogit, amb el rostre cobert de fang, convertit en màscara petrificada per l’horror de la guerra.

A l’exposició no trobem Coppola, sinó una iteració postmoderna que mostra un joc cultural encara més rocambolesc. En una paret de la secció Prohibit desaparèixer es projecta el clímax narratiu de Spring Breakers, la pel·lícula de culte del 2013 que narra les aventures de quatre universitàries de vacances, encarnades per actrius icòniques de la factoria Disney. La seqüència que proposa el director Harmony Korine és coneguda per la seva inversió del blackface, el maquillatge que es feia servir perquè actors blancs representessin persones negres en el cinema. La tècnica que Griffith va utilitzar a la seva pel·lícula per ridiculitzar els negres s’actualitza aquí, amb gran inventiva visual, per denigrar els blancs: a causa de l’efecte dels llums fosforescents, les noies en biquini se’ns apareixen amb la pell radicalment enfosquida durant una orgia de violència. En l’estat actual del somni americà, les blanques riques poden jugar a ser gàngsters negres dins de les seves bombolles de fantasia cultural, assajant els codis criminals sense reconèixer que són les mateixes sobre les quals se sosté el seu sistema de valors. Hi podran tornar, indemnes, en treure’s la màscara i deixar que la llum del dia torni el blanc a la seva pell. Malgrat les seves diferències, les dues seqüències formen part de la mateixa cavalcada supremacista.

Reprenent la qüestió del reconeixement facial, es pot evocar el personatge de Fantomas, creat per Marcel Allain i Pierre Souvestre el 1911. Rei dels lladres emmascarats, supermalvat de James Bond avant la lettre, Fantomas lluitava contra el control biopolític incipient. En l’exposició, aquest antiheroi se’ns presenta com un mestre del canvi d’identitat que aconsegueix escapolir-se de la pseudociència fisiognòmica a través de l’enginy i la disfressa. La ironia rau en el fet que, en un 2022 en què les tècniques antropomètriques de què fugia Fantomas ja no són ciència-ficció, empatitzem més amb la pulsió de caos del malvat que amb el programa d’ordre de detectius i policies. La possibilitat d’esdevenir completament transparents davant dels ulls de la tecnologia no ens sembla una garantia per a la democràcia, sinó per a la tirania. Potser la màscara ni menteix ni diu la veritat: és l’instrument amb què evitem donar una resposta als que la voldrien gestionar.

‘La màscara no menteix mai’. CCCB. Barcelona. Fins a l’1 de maig del 2022.