Els ‘azzurri’ del cinema visiten Barcelona (virtualment)

Com cada any, des de fa nou i aquesta vegada en format en línia a través de la plataforma Sala Verdi Virtual, la Mostra de Cinema Italià de Barcelona pren el pols al cinema més recent que s'està fent a Itàlia. De la mà de Filmitalia, de l'Istituto Luce Cinecittà, presenta entre l'11 i el 18 de desembre vuit títols que han passat per diversos festivals internacionals. “Es tracta de pel·lícules amb recorregut en festivals que ens ensenyen com es veuen aquestes pel·lícules fora d'Itàlia”, explica Giorgio Gosetti, delegat general de la secció ...

Com cada any, des de fa nou i aquesta vegada en format en línia a través de la plataforma Sala Verdi Virtual, la Mostra de Cinema Italià de Barcelona pren el pols al cinema més recent que s'està fent a Itàlia. De la mà de Filmitalia, de l'Istituto Luce Cinecittà, presenta entre l'11 i el 18 de desembre vuit títols que han passat per diversos festivals internacionals. “Es tracta de pel·lícules amb recorregut en festivals que ens ensenyen com es veuen aquestes pel·lícules fora d'Itàlia”, explica Giorgio Gosetti, delegat general de la secció Venice Days del Festival de Venècia, director de la Casa del Cinema de Roma i responsable de la programació de la Mostra.

“D'altra banda, hem buscat pel·lícules que donin a entendre el que està passant en aquest moment a Itàlia”, diu el responsable del cartell. Les vuit que ha seleccionat tenen diversos punts en comú. “D'una banda, la por de la diversitat”, explica el periodista, “però també la relació entre pares i fills”. “Es digui feixisme, o es digui populisme conservador… som davant d'un capítol que Itàlia, i diria que Europa sencera, no ha tancat bé. Aquí encara som partisans o conservadors!” Non odiare, que es veurà a Espanya aquesta primavera, explica com un cirurgià (Alessandro Gassman), fill d'un supervivent jueu de l'Holocaust, auxilia un home que ha tingut un accident de cotxe i descobreix que porta tatuada una esvàstica al pit. “Ens planta al davant la pregunta: sabem retre comptes? Igual que Padrenostro, que remet a un atemptat de les Brigades Roges, és a dir, des de l'altre costat. I predatori, que ens submergeix en una família obrera feixista, ens col·loca més aviat davant la por”. Aquesta por, que és “la por del que és diferent, a qui, com a tal, convertim en el dolent”, es dona a tot el continent: “Europa sempre havia estat curiosa respecte al cas estrany i ara té por del cas estrany”.

Pel que fa a les relacions generacionals, Gosetti considera que tampoc s'escapen de la por: “La pregunta aquí és: sabem parlar entre generacions?”, planteja l'expert. “Des dels anys vuitanta i noranta els uns i els altres voldrien parlar-se, però no saben com fer-ho”. A Figli, són significatius els discursos terribles entre una filla que ronda els 40 a la seva mare: la dona li retreu que són una generació nascuda en la postguerra, que han gaudit del boom econòmic, que han malgastat en els vuitanta i noranta, que no han pensat en les generacions successives i que ara estan gaudint de les seves pensions, sense deixar res a ningú. La resposta de la mare és demolidora: “Heu d'entendre d'una vegada per sempre que nosaltres, la gent gran, som una força silenciosa i tranquil·la, però compte si ens enfadem… perquè som més i amb les pensions tenim contra les cordes tota l'economia nacional. Ens falta només una mica de consciència i cohesió per poder-vos donar per cul a tots, per fi”.

Així i tot, Gosetti es resisteix a parlar de missatge: “Jo crec que, com deia Billy Wilder, si un director de cinema vol transmetre un missatge utilitza el correu postal”. Però alhora és conscient que cineastes, com a artistes, “respiren abans que ningú el moment que una societat està vivint i, per tant, entenen els canvis abans que ningú”.

Cinematogràficament, Gosetti fa un símil futbolístic amb la seva selecció de pel·lícules: “És com un gran equip de futbol, encara que només siguin vuit: tenim el cervell, l'Iniesta, que seria Francesco Bruni (Cosa sarà), una espècie de director d'orquestra; les promeses, els del planter, com Carlo Castellito, que debuta en la direcció amb I predatori, i Mauro Mancini, que ho fa amb Non odiare; després hi ha els que ho canvien tot, els fantasisti, els genis: Emma Dante (Le sorelle Macaluso), que prové del teatre, i Giorgio Diritti (Volevo nascondermi), que procedeix del documental; finalment, hi ha el valor segur, com Claudio Noce (Padrenostro) o fins i tot Fabrizio Laurenti i Niccolò Vivarelli, que han realitzat el documental sobre Piero Vivarelli”.

Aquesta selecció, a més, està totalment centrada en el moment actual: “El cinema necessita la modernitat i limitar els clixés del passat”, sosté Gosetti. “Va haver-hi moments en la història en què van coincidir Rossellini, Visconti o Antonioni, igual que també van coincidir Raffaello, Michelangelo i Leonardo (que només han reunit de nou les tortugues ninja…), però el nostre cinema no ha de ser presoner de la nostra història. Sorrentino no és Fellini ni ho ha de ser!”

Però el cinema més recent està treballant ara amb un tema inevitable: la pandèmia. “I tornarem a topar-nos amb la por cap a l'altre: I si aquest paio em contagia?, és la pregunta…”, analitza Gosetti, que està segur que el confinament donarà un cinema diferent. “Per sobre de les pel·lícules que es facin sobre tot el que hem fet a casa durant tants mesos, m'interessa en què haurà canviat el cinema, m'interessa saber si demà el cinema serà igual que abans”.

Les vuit pel·lícules

I predatori, de Pietro Castellitto, 11 desembre.

Volevo nascondermi, de Giorgio Diritti, 12 desembre.

Figli, de Giuseppe Bonito, 13 desembre.

Padrenostro, de Claudio Noce, 14 desembre.

Cosa sarà, de Francesco Bruni, 15 desembre.

Non odiare, de Mauro Mancini, 16 desembre.

Live As a B-Movie: Piero Vivarelli, de Fabrizio Laurenti i Niccolò Vivarelli, 17 desembre.

Le sorelle Macaluso, d'Emma Danta, 18 desembre.