Óscar Tusquets: “Si em donen tres anys i tres milions, acabo la Sagrada Família”

Abans que tothom hagués de sumar diverses feines perquè juntes en semblessin una –food curator, dj i consultor de marques, posem per cas–, Óscar Tusquets (Barcelona, 1941) ja feia molt bé quatre coses molt difícils: dissenyar mobles, projectar edificis, pintar quadres i escriure llibres. El seu últim quadern d'opinions i provocacions intel·lectuals, Pasando a limpio (Acantilado), va per la segona edició. I els seus "amics joves" d'Apartamento l'han animat a publicar Sketchbook, un quadern que reuneix dibuixos...

Abans que tothom hagués de sumar diverses feines perquè juntes en semblessin una –food curator, dj i consultor de marques, posem per cas–, Óscar Tusquets (Barcelona, 1941) ja feia molt bé quatre coses molt difícils: dissenyar mobles, projectar edificis, pintar quadres i escriure llibres. El seu últim quadern d'opinions i provocacions intel·lectuals, Pasando a limpio (Acantilado), va per la segona edició. I els seus "amics joves" d'Apartamento l'han animat a publicar Sketchbook, un quadern que reuneix dibuixos dels seus dissenys, replicats dels més de 60 que guarda a casa seva, Villa Andrea, una imponent construcció palladiana a la part alta de Barcelona. Aquest mes, a més, s'ha reobert a la ciutat, després de tres mesos de tancament per la quarantena, l'exposició Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020 al CaixaForum. Tusquets va mantenir una llarga relació creativa i d'amistat amb Salvador Dalí, de la qual van sorgir diversos dissenys per a espais, mobiliari i objectes, i l'arquitecte en parlarà en una conferència paral·lela a la mostra.

A Tusquets un sempre se l'imagina xerrant en una terrassa amb una copa a la mà. Aquesta entrevista no es va poder fer així, sinó que va ser per Skype, un matí de la interminable fase zero. Presumit, va preparar l'espai col·locant com a fons un quadre recent del Panteó de Roma. Durant una hora i escaig vam decidir interrompre'l el menys possible:

"El coronavirus? Els únics que ho estan fent bé són els suecs. Obrir les escoles, fer vida normal. No podem col·lapsar la sanitat però, superat això, hi haurà morts. Els vells ens morim. Ho dic jo, que tinc 78 anys, i si em toca, em toca.

Això de l'aprovat general a l'escola em recorda als aprovats polítics de la meva època. Els meus fills segueixen les classes per internet. Tenen 15 anys. No he jugat a futbol amb ells, però sí que he navegat, he anat a vela, hem fet altres coses. Soc conscient que podria ser el seu avi, per això soc més transigent. L'hi dic sempre a la meva dona, que és més dura: 'No veus que jo soc com el seu avi?'.

Així i tot, no desobeeixo les normes del confinament, és clar. Com que escric i pinto, ho puc fer a casa. Ja no tinc el despatx a la planta de dalt. Ara el llogo a uns economistes. Treballo al semisoterrani. Estic escrivint un llibre sobre el fet d'envellir i sobre la mort. És un pamflet. El títol provisional és: Vivir no es tan divertido y envejecer, un coñazo. Ho és per una sèrie de motius. T'abandona la bellesa, t'abandona l'excitació, els amics… Jo cada vegada que refaig la llista al telèfon n'he d'esborrar dos o tres. Racionero, Wagensberg… és un conyàs.

Jo no vaig a funerals. Són molt antiestètics i no compensa com de malament ho passes. Tinc claríssim que vull que m'incinerin i que facin una festa amb alcohol i tot tipus d'afrodisíacs. Que riguin recordant com de bé s'ho van passar amb mi. Cap dels meus pares està enterrat. El meu pare va donar el cos a la investigació, ara diuen que n'hi ha massa.

Quan vaig revisar els blocs per publicar aquest llibre amb els nois d'Apartamento vaig pensar: 'Això ara no ho sabria fer'. Em passa molt. No només no em penedeixo del que he fet, sinó que penso que ara no en seria capaç. Al final, és un recull de la feina de 50 anys, des que vaig començar a guardar els blocs. Abans treballàvem en fulls individuals, érem uns inconscients.

No tinc mobles meus a casa, no m'agrada. En conservo un de cada, apilats al garatge, per a la fundació. Excepte una cadira Lucas, un parell de Stradivarius i la taula del menjador. Al menjador tinc cadires Thonet de diferents èpoques, comprades a brocanters. Tots vivim d'ella, d'Eames i de Jacobsen. Com deia Eugeni d’Ors: el que no és tradició és plagi. Innovar, compte. Miguel Milá sempre diu: 'Què els ha agafat amb això d'innovar?'. Ell és un cas extrem.

Quan jo era jove, Gaudí estava molt mal vist. Jo em vaig atrevir a defensar-lo, fins i tot la Sagrada Família. Una amiga em va dir: 'Només una persona amb el teu mal gust pot defensar aquest esperpent'. Em passa com amb la Setmana Santa andalusa: quan hi entro, em converteixo. Però em dura només 20 minuts.

De les obres que estan fent ara, tots els detalls estan equivocats. Si em donen tres anys i tres milions d'euros, jo ho arreglo. Hi ha un repte per al qual no veig solució, que és la llum artificial. Si fos viu Ingo Maurer, ho podria fer. Jo hi vaig treballar. Gaudí creia que l'escultura havia d'estar tota a fora i explicar la història sagrada, com a les esglésies romàniques. Pobre Subirachs, que va fer les escultures de la façana de la Passió, hi va posar bona fe, però és un error majúscul. Falta el Pòrtic de la Glòria, que aquí hi han d'anar unes 150 escultures. Jo he parlat moltes vegades amb Antonio López: 'Antoñito, t'ho haurien d'encarregar a tu, però al cap de 10 anys, hauries fet mig pastoret'. Ell em va contestar: 'Haurien d'encarregar-l'hi a Barceló'. És molt llest.

Això de l'Antonio és molt curiós perquè ell ha pintat de meravella la misèria de la postguerra, el plat de Duralex, els seus fills abrigadíssims perquè estan passant un fred terrible, aquells barris dels suburbis de Madrid… I, com que és molt coherent, encara que vengui quadres per milions d'euros, ell continua anant amb una samarreta, i tenint gots de Duralex, i amb una gorra de caçador, i amb unes sabatilles velles. Jo ja sé que això és molt pictòric però jo no visc així, per això quan faig quadres, haig de pintar la cadira d'Aalto que tenim a casa.

De pintors, vaig ser més amic de la gent de l'Escola de Madrid: Maribel Quintanilla, Paco López. Però he tingut sobretot amics fotògrafs. Oriol Maspons, amic íntim. Vaig tenir una gran amistat amb Català Roca, que m'ha ensenyat una cosa importantíssima: il·luminar, que no s'ensenya prou.

Escriptors també. Quan vam crear Tusquets Editores amb Beatriz de Moura érem amics de Vargas Llosa, de Gabriel García Márquez, de Carlos Barral, de Juan Marsé, de Vila-Matas, que llavors era joveníssim. Estic una mica cansat de parlar de la Gauche Divine i de Bocaccio. Va ser molt divertit, jo crec que sí que va tenir la seva importància, igual que la Movida madrilenya, però que en facin una exposició, doncs no ho sé. Prefereixo no anar a aquestes coses. Per a la gent que no ho va viure, és tot molt fantasmagòric.

Primer anàvem al restaurant La Mariona, que tenia una taula comunitària al fons, i t'hi trobaves l'escultor Corberó, Català Roca, Oriol Maspons i Leopoldo Pomés amb Peki d’Oslo, que després va ser Amanda Lear. Feia uns striptease fantàstics. I després ja anàvem a Bocaccio, que tenia uns horaris molt raonables. Hi arribaves a les onze i a les tres ja eres a casa.

Crec que els finals dels seixanta i principis dels setanta a Barcelona van ser fantàstics. Fins i tot amb el coronavirus he tingut molta sort. Amb el meu amic Lluís Clotet diem que som la primera generació europea que no tenia cap possibilitat que els cridessin per anar a la guerra. Vaig fer el servei militar i pensava: 'Ai, si em criden', però no hi havia possibilitat. Viure de jove els Beatles, els Rolling, el festival de Bath, hi vaig anar, Zeleste, Pau Riba, la Barcelona dels escriptors llatinoamericans…

“Portàvem la llibertat sexual a uns extrems absolutament manicomials. No es podia tenir gelosia perquè la propietat privada estava malament. Si es ficaven al llit amb la teva nòvia, havies d'estar absolutament obert a aquesta possibilitat”

Aquesta cosa tan francesa de dir que el 75 de sobte tot va canviar és absolutament ignorant de la realitat. Els últims cinc anys de la dictadura van ser diferents. Si tu eres un obrer sindicalista segurament ho passaves malament, però a la universitat no hi havia ni un franquista, era ple de tios del PSUC, tots eren comunistes. El que va dir Vázquez Montalbán és veritat: contra Franco vivíem millor.

Com era Cadaqués llavors, quina meravella. La llibertat sexual la portàvem a uns extrems absolutament manicomials. No es podia tenir gelosia perquè la propietat privada estava malament. Si es ficaven al llit amb la teva nòvia, havies d'estar absolutament obert a aquesta possibilitat. La defensa que tenia aquesta actitud és que era sincera. Era ingènua, però era sincera.

Com era Londres. Com era Amsterdam. I tot això ho vaig viure amb 25 anys. Una era magnífica.

I això que ve ara… dir que ens passa per ser massa moderns, per ser massa sofisticats… a veure, de debò?, menjar ratpenats vius és bastant medieval. Que en sortirem millors? Jo crec que no, en sortirem més pobres. La crisi econòmica serà terrible. Tot això és tan terrible que amb els amics ja no parlem del procés. Qui ens anava a dir que ja no ens importaria el Torra! Jo crec que els meus fills quan siguin grans diran: als 15 anys vam viure una cosa que no us la creuríeu."