Rosalía a ‘Lo de Évole’: Millor que ‘Resistiré’

L'anunciada xerrada entre Rosalía i Jordi Évole, diumenge a Lo de Évole, al final són vuit minuts i quatre segons des de la casa d'un mànager a Miami, on Rosalía està passant el confinament, obligatori a Florida només des de dimecres. Però ella ja està tancada des de fa algunes setmanes, perquè si alguna cosa caracteritza la carrera de la de Sant Esteve Sesrovires és la capacitat d'avançar-se a les coses. Duu una samarreta de Purple rain de Prince i s'apropa a la càmera com si no sabés que el micro funciona a un metre de distància. Té una dentadura fabulosa.

Rosalía s'...

L'anunciada xerrada entre Rosalía i Jordi Évole, diumenge a Lo de Évole, al final són vuit minuts i quatre segons des de la casa d'un mànager a Miami, on Rosalía està passant el confinament, obligatori a Florida només des de dimecres. Però ella ja està tancada des de fa algunes setmanes, perquè si alguna cosa caracteritza la carrera de la de Sant Esteve Sesrovires és la capacitat d'avançar-se a les coses. Duu una samarreta de Purple rain de Prince i s'apropa a la càmera com si no sabés que el micro funciona a un metre de distància. Té una dentadura fabulosa.

Rosalía s'acaba de llevar. Explica que havia de treure un altre single, més de pista de ball, però que va decidir acabar de gravar Dolerme, més reposat, ja que no veia gaire sentit a llançar l'altre tema ara. S'arregla el serrell, parla del molt que li importa la música, una cosa que es dona per feta en algú que fa música. Potser no tant en un rider de Deliveroo o un treballador de supermercat. Però en cantants d'èxit, doncs es diria que sí. Explica que cuina, que escolta Frank Sinatra i que creu que “d'aquesta en sortirem replantejant-nos coses”.

Quines? No, ella tampoc ho sap, però almenys no deixa anar cap estirabot. Hi ha gent que en moments de trasbals es prodiga sense que ningú l'hi demani. Rosalía, amb elegància i un somriure, es col·loca just al lloc des d'on es poden llançar missatges d'optimisme sense semblar un il·luminat i on tot plegat se suporta amb naturalitat sense que sembli que tot te la bufi perquè tens terrassa i la nevera plena. Quan Évole li diu que abans de connectar amb l'artista ha parlat amb una dona que l'ha fascinat, Rosalía queda igual de fascinada, fins i tot abans que el periodista li narri els motius pels quals ell s'ha sentit així. La conversa es fa tan quotidiana que hi ha moments en què un pensa: i tot això, a mi què m'importa? He apagat el forn? Ha baixat les escombraries avui?

Rosalía té dos doctorats en naturalitat i diversos màsters en proximitat. El seu personatge (si és que existeix) és tan persona que mai sembla que fingeixi (si és que fingeix) res. Se la veu molt contenta de parlar amb Évole, una cosa que, tret que siguis membre de la Gürtel, s'entén. I ell sap el que li pot demanar a la conversa amb l'artista, que és cert alleujament i un bon rotllo assenyat, una cosa que entre cançons del Dúo Dinámico, coreografies, directes d'Instagram i d'altres sembla que no acabem d'afinar. Un dia, Rosalía no només concedirà una entrevista, sinó que fins i tot regalarà un titular. Un dia donarà veritables motius als qui l'odien perquè ho facin. Però aquest no era el moment. I se li agraeix que hagi decidit aferrar-se al seu somriure i la seva neutralitat, però, sobretot, que hagi entès que tot plegat deixaria que ens apropéssim a ella, no que ella s'apropés a nosaltres.