La Pedrera surt al carrer amb les imatges de William Klein

La Pedrera ha acollit exposicions de fotògrafs com Colita, Leopoldo Pomés i Xavier Miserachs. Tots tenien com un dels seus principals referents el treball del nord-americà William Klein (Nova York, 1928). Per això, no és estrany que la Fundació Catalunya-La Pedrera, entitat que gestiona l’enorme edifici de Gaudí a Barcelona, tanqués el cercle exposant aquestes imatges que tant van impactar aquests renovadors de la fotografia espanyola, que es van inspirar en els plantejaments de Klein i en el fet de prendre el carrer per captar què passava al seu voltant. Klein, a finals dels anys cinquanta, i...

La Pedrera ha acollit exposicions de fotògrafs com Colita, Leopoldo Pomés i Xavier Miserachs. Tots tenien com un dels seus principals referents el treball del nord-americà William Klein (Nova York, 1928). Per això, no és estrany que la Fundació Catalunya-La Pedrera, entitat que gestiona l’enorme edifici de Gaudí a Barcelona, tanqués el cercle exposant aquestes imatges que tant van impactar aquests renovadors de la fotografia espanyola, que es van inspirar en els plantejaments de Klein i en el fet de prendre el carrer per captar què passava al seu voltant. Klein, a finals dels anys cinquanta, i ells poc després van utilitzar la càmera sense sotmetre’s a normes per contribuir a desmuntar les convencions, els usos i les formes establertes fins aleshores i oferir una mirada aguda, irreverent i plena de vitalitat de la societat moderna.

És el que permeten veure les més de 200 obres, sobretot fotografies, còpies d’època, però també enormes ampliacions, realitzades per Klein a la seva ciutat natal, barrejat entre la multitud de Harlem, el Bronx o la Cinquena Avinguda. També de Roma, Moscou i Tòquio, on els autèntics protagonistes són els vianants, que sembla que no paren quiets davant de la seva càmera, regalant esplèndids primers plans. Totes conformen l’exposició William Klein. Manifest (fins al 5 de juliol), la primera retrospectiva del nord-americà a Espanya que, després de visitar Madrid, recala a Barcelona amb la Fundació Telefónica.

El passeig de Gràcia és un dels carrers més bulliciosos de Barcelona. Des de divendres aquest tragí s’ha colat a la planta noble de l’edifici que va crear el genial arquitecte gràcies a Klein. Però la comissària de l’exposició, Raphaelle Stopin, no només mostra les seves fotografies. També l’obra pictòrica que va fer entre el 1949 i el 1951, olis i plafons pintats, que Klein va començar a fotografiar i el van portar a descobrir el potencial de la imatge; documents, pel·lícules i maquetes de llibres, com Life is Good & Good for You in New York, un dietari visual de la vida de carrer novaiorquesa, que li va permetre el 1956 fer el gran salt i li va fer obtenir reconeixement mundial.

“Em vaig imaginar el llibre que volia fer com un diari sensacionalista, furibund, groller, cridaner, saturat de tinta, amb composicions impactants i uns titulars escandalosos. Era el que Nova York mereixia i tindria”, va escriure Klein, autor d’imatges tan impactants com Pistola, en la qual un nen, amb gest agressiu, apunta al fotògraf, i 4 caps, en què apareixen els rostres (sempre en primer pla) d’un jueu, un afroamericà, un llatí i un policia irlandès: el retrat de l’amalgama social de la ciutat. “Està presa amb un objectiu de 28 mil·límetres que fa que el granulat de la pel·lícula es confongui amb la pell de la dona”, va explicar Stopin. Klein va maquetar el llibre, va escollir la tipografia i va redactar el text amb un estil molt personal. La maqueta del llibre, considerat el més innovador i radical de fotografia del segle XX, es pot veure per primera vegada en una vitrina.

Negatius pintats

La fama del llibre el va portar el 1956 a Roma cridat per Fellini per ajudar-lo a filmar Las noches de Cabiria. I allà va tornar a fer el mateix, sortint al carrer per buscar la densitat i el moviment dels romans. I tres anys més tard, a Moscou i Tòquio endinsant-se, una vegada més, entre les aglomeracions de la gent.

Però el treball que més fama ha donat a Klein han estat les seves fotos de moda, sobretot per a la revista Vogue, fent servir un llenguatge nou, experimental i impactant. Acostumat al mitjà, el fotògraf va treure al carrer les models i va fer que es barregessin amb la gent. Com Nina i Simone que va fer que es creuessin una vegada i una altra a la Piazza di Spagna de Roma, vestides de blanc i negre, com les ratlles del pas de vianants per on passen, mentre ell, dalt de les escales, esperava el moment per fotografiar-les mentre alteraven la circulació d’aquest popular carrer.

Vogue va censurar alguna de les seves imatges, com la que va captar el 1964 d’Antonia i Simone, vestides amb impactants colors monocroms, a la porta d’una barberia on es veia un treballador negre assegut a l’interior, però la revista va tallar el treballador i només va publicar les dues models.

La mostra recorre també les seves creacions amb negatius impresos ampliats i pintats, peces úniques, així com les seves incursions en el cinema, més desconegudes per al gran públic.

L’exposició acaba tal com va començar. Amb una enorme imatge en què set models, totes vestides amb ratlles blanques i negres, miren a la càmera en un contrapicat. La imatge podria ser d’alguna escena viscuda als temples de la Gauche Divine realitzada per Miserachs, Colita o qualsevol dels grans fotògrafs que van seguir aquest tòtem de la fotografia contemporània que dijous, malgrat estar a punt de fer 92 anys, no es va voler perdre la inauguració de la seva mostra a l’edifici de Gaudí, pel qual va confessar sentir admiració i respecte i –malgrat anar en cadira de rodes– va posar al costat d’alguna de les seves imatges immortals.