Serrat i Sabina omplen el Sant Jordi d’emoció i conya

Es diuen Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina. Amb això ja gairebé està dit tot, sobre un escenari poden fer el que els vingui de gust i sempre estarà bé. Amb la seva sola presència ja ho tenen tot guanyat i podrien gronxar-s’hi i, com se sol dir, viure de rendes.

Gairebé ningú no els hi retrauria. Però ni l’un ni l’altre, ni els dos com a parella de fet, són dels que poden quedar-se a casa davant de l’espurnejar de la xemeneia col·leccionant records i ingressant drets...

Es diuen Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina. Amb això ja gairebé està dit tot, sobre un escenari poden fer el que els vingui de gust i sempre estarà bé. Amb la seva sola presència ja ho tenen tot guanyat i podrien gronxar-s’hi i, com se sol dir, viure de rendes.

Gairebé ningú no els hi retrauria. Però ni l’un ni l’altre, ni els dos com a parella de fet, són dels que poden quedar-se a casa davant de l’espurnejar de la xemeneia col·leccionant records i ingressant drets d’autor. El seu fort és el repte perpetu de no repetir-se, encara que no tinguin res nou a presentar. Només així s’explica l’aparatositat d’aquesta nova gira. Una aparatositat visual i sonora que podria semblar innecessària per vestir unes cançons que funcionen soles però que, assegut a la no sempre còmoda butaca d’un immens poliesportiu, s’agraeix.

Tornaven junts per tercera vegada i la vetllada ja va començar deixant clar que res no era igual a l’esperat. La petició habitual d’apagar mòbils i no gravar ni fotografiar va acabar amb l’enfonsament emocional de la locutora que ho va engegar tot a dida incitant el personal a fer el que volgués. Immediatament va irrompre un espectacular vídeo animat a tres de les cinc pantalles gegants que als més vells del lloc (molts aquella nit) els va recordar l’entranyable Cinerama.

Els dos pajarracos van aterrar com van poder i travessant un espès núvol de fum dalt d’una escalinata es van presentar a si mateixos com “els reis de la història, els amos del conte”. Esta noche contigo a dues veus ha marcat l’inici d’un llarg concert, tres hores durant les quals es va parlar molt, però la paraula, millor seria dir l’acudit i el col·leguisme, va cedir tot el protagonisme a la música.

Un repertori lleugerament diferent al presentat fa uns dies a Madrid, vint-i-vuit cançons (vint-i-nou si comptem el seu cover de Cinco lobitos), va omplir un gegantí i canviant escenari, una orgia de colors i suggeriments audiovisuals que podien anar de l’explosió estètica a la denúncia. Deu músics, incloent algunes de les lluminàries del nostre panorama, van acompanyar dues veus molt diferents però que, contra tot pronòstic, es complementen a la perfecció i que van anar escalfant-se durant la vetllada.

Ja a l’inici No hago otra cosa que pensar en ti, Aves de paso i, sobretot, Cançó de matinada van posar el públic en tensió. A partir d’aquí seguiria un encadenament de records inapel·lables (res de nou, no feia falta) servits en un embolcall sonor i visual de luxe. De l’emoció gens continguda de Nanas de la cebolla, Pare o Plany al mar a la conya desmarxada, disfresses de pirata amb corb en comptes de lloro, de Pirata cojo. Princesa va posar a ballar tot el personal i Cantares va ressonar als 15.400 colls que omplien el poliesportiu i que es van abocar en un final apoteòsic iniciat amb Noches de boda i Y nos dieron las diez, que va tocar sostre amb Sabina cantant en català Paraules d’amor, va rebentar amb el ritme de Pastilla i va concloure en una pura festa, focs artificials digitals inclosos, lògicament amb Fiesta.

Es diuen Serrat i Sabina, són més enllà del bé i del mal, però encara no han dit la seva última paraula. Segur que no hi ha tres sense quatre.